El triatge d'avis a les ucis ja funcionava abans del virus

Els experts assenyalen la necessitat que la ciutadania s’interrogui sobre aquesta realitat. «De vegades en parlem des d’una falsa compassió, oblidant que també són subjectes de dret. Hauríem de plantejar-nos si la realitat que es vivia en algunes residències vulnerava els drets humanitaris», afirma Jordi Amblàs, vicepresident de la Societat Catalana de Geriatria i Gerontologia. «Hem de garantir que les persones envelleixin amb humanitat, una cosa que té uns costos», diu. A Catalunya hi ha 32 geriàtrics que estan sent investigats per la Fiscalia.

Però més enllà del debat social, també hi ha d’haver lloc per a les responsabilitats polítiques. A Catalunya, igual que en altres comunitats com Madrid, la gestió de les residències de gent gran i la desatenció inicial va ser objecte de crítica. Tant, que a l’abril el Govern en va traspassar la coordinació, fins aleshores en mans del departament d’Afers Socials, al de Salut. La situació va millorar quan l’atenció primària va posar un peu dins, però els familiars de persones grans continuen denunciant el tracte rebut en aquests centres sobretot en les setmanes més intenses de la crisi.

Al març també va ser objecte de polèmica un document intern del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) que contemplava «limitar l’esforç terapèutic» en pacients amb coronavirus de més de 80 anys. No obstant, convé introduir matisos referent a això. «En condicions normals, sense pandèmia, hi ha persones –per exemple, aquelles amb una demència molt avançada o amb una malaltia terminal– que ja sabem que no es beneficiaran de mesures intensives. Traslladar-les a les ucis seria una bestialitat, perquè sabem que el final serà el mateix i seria condicionar un sofriment afegit», explica Amblàs. Segons aquest expert, aproximadament la meitat de pacients de més de 75 anys que ingressen en una uci acaben morint a l’any. «Segur que hi ha coses que s’han de revisar, que s’han d’analitzar, però sempre tenint en compte aquest context», afirma.

Una crisi sense precedents

Tampoc s’ha d’oblidar el caràcter experimental, per l’absència de precedents, d’aquesta crisi sanitària. «Hem d’assumir que cap sistema del món estava preparat per a una situació com aquesta. I, quan hi ha una situació inesperada, acabes fent una política de supervivència col·lectiva. Realment el sistema es va col·lapsar: hem d’admetre-ho amb humilitat, igual que el fet que es van fer accions perquè aquest col·lapse fos sostenible», diu Amblàs.

El criteri pel qual un pacient és ingressat en una uci l’explica el cap de Medicina Intensiva de l’Hospital de Bellvitge (l’Hospitalet), Rafael Máñez. «El protocol, i no només durant la Covid-19, perquè un pacient ingressi a l’uci és que la malaltia sigui reversible. Les ucis recolzen, però no curen. Aquest ha sigut el criteri durant tot aquest període. Moltes vegades els avis–però també gent més jove que és terminal– tenen unes condicions mèdiques que fan que no estiguin en una situació reversible i, en aquests casos, no està indicat anar a l’uci», explica.

Máñez reconeix que el protocol del SEM, des del moment en què es va publicar, ha generat polèmica, encara que estava «avaluat» pels comitès d’ètica dels hospitals i intentava «ajudar» els professionals en un moment de crisi. «Ens agradaria oferir-ho tot a tothom, però això no sempre és possible. Costa explicar que no estem en un món on podem solucionar-ho tot i la Covid-19 ho ha demostrat». Aquest internista insisteix que Bellvitge va ingressar a l'uci «qualsevol pacient» a qui se li podia oferir algun benefici «sense importar l’edat».

Salut admet que en aquell protocol del SEM el criteri de l’edat tenia més pes del que hauria i per això a l’abril va recular i en va publicar un altre sobre recomanacions per a la presa de decisions ètiques i clíniques en les residències durant la Covid-19, en què puntualitzava que l’edat, el pronòstic i el tipus de trastorn no s’han d’utilitzar com a criteris únics per a l’ingrés hospitalari.

«Amb la Covid-19, els hospitals es van omplir d’un perfil de persones diferent, que no ingressen habitualment: els joves. I es corre el risc de desplaçar les persones grans. Ens va alarmar que la gent jove malalta ho ocupés tot. ¿Va passar? Sí, en algun hospital i en algun territori. Però l’edat no pot ser un element discriminatori», expressa Sebastià Santaeugènia, director del Programa de Prevenció i Atenció a la Cronicitat i Pla Director Sociosanitari de Salut. Per això, explica, es van afanyar a fer posicionaments clars sobre com garantir l’atenció adequada a la gent gran, diferenciant entre els serveis de què es podien beneficiar: hospitals, sociosanitaris, hotels o un trasllat de residències.

«Discriminats» per ser grans

Notícies relacionades

Pilates, ioga i meditació

L’alcohol ja causa el 15% de consultes mèdiques i 150.000 ingressos a l’any

«No ha passat en tots els llocs igual, però hi ha hagut una discriminació cap a la gent gran per ser més grans», denúncia Pilar Rodríguez, presidenta de la Fundació Pilares per a l’autonomia personal. «Quan es pensa que no hi ha recursos per a tothom, es fa aquest triatge per triar qui es pot aprofitar més dels recursos. Ha passat a tot Espanya, a Catalunya també», diu. 

Per a Rodríguez, aquesta crisi ha destapat les «carències» que ja hi havia en les geriàtrics. «Els professionals que tenen les residències no són els del sistema nacional de salut, per tant, no saben actuar en una pandèmia d’aquesta virulència», afirma. «Els avis es consideren pacients de segona», diu.