Tere Cristóbal, psicopedagoga: «Quan comences una relació de parella no has d’acceptar el rol de madrastra dels seus fills»

Ho fem baixant al fang de la «convivència reconstituïda», amb una pregunta que moltes mares s’han fet en silenci: quin paper ocupem quan cuidem, acompanyem, recollim de l’escola i sostenim emocionalment un nen que legalment no és «nostre», però a la pràctica forma part de la nostra vida diària.

En aquest episodi hi participen Susana Artigas, mare adoptiva de bessons i després parella d’un home amb un fill que va acabar integrant-se plenament a casa seva; Berta Rubio Faus, presidenta de l’Associació d’Atenció a la Diversitat Familiar; i Tere Cristóbal, psicopedagoga i experta en acompanyament de famílies.

Entre el vincle i la por d’envair

Una de les primeres qüestions que planteja el capítol és la incomoditat que encara arrossega la paraula madrastra. Pesa sobre ella un imaginari negatiu que no ajuda a entendre la complexitat real d’aquestes relacions. Perquè entrar en una família no hauria de significar ni substituir ningú ni convertir-se en una figura decorativa: implica trobar un lloc possible, un que es construeix a poc a poc i des del vincle.

Aquest matís és important. No es tracta d’arribar imposant autoritat des del primer dia, sinó d’entendre que abans de les normes hi ha les emocions. En una família enllaçada ja hi ha una història prèvia, uns llaços, unes pèrdues i també moltes resistències. I com a mare, aquesta idea interpel·la: de vegades una vol fer-ho bé tan de pressa que no veu que els nens també necessiten temps per recol·locar-se.

El cas de Susana Artigas mostra fins a quin punt aquestes relacions no caben en motllos simples. En la seva història, el fill de la seva parella, un nen amb antecedents de maltractament, no només va trobar refugi en aquesta nova casa, sinó que va començar a demanar-li ajuda abans que a ningú. Aquí apareix una veritat incòmoda i profundament humana: hi ha vincles que no neixen de la biologia, però sí de la protecció quotidiana.

Normes comunes per a una convivència possible

De la conversa apareix una idea clau: si una família vol funcionar com a tal, no pot organitzar-se amb regles diferents segons l’origen de cada fill. A la pràctica, això significa que la casa necessita unes normes compartides, comprensibles per a tothom i pactades amb temps, perquè fer diferències permanents entre «els teus fills» i «els meus» erosiona qualsevol sentiment de pertinença.

No sempre serà fàcil. La gelosia apareix, els conflictes de lleialtat també, i els nens poden verbalitzar rebutjos molt durs. Però el més rellevant, recorden les convidades, no és escandalitzar-se per això, sinó entendre que formen part del procés. El que ens toca als adults és no posar els menors enmig de batalles emocionals que no els corresponen.

Aquest és probablement un dels punts més delicats: els fills de pares separats no tenen dues vides, tot i que de vegades els adults els obliguem a comportar-se com si les tinguessin. Tenen dues cases, sí, però una sola biografia afectiva. I quan oblidem això, el que creem no és ordre, sinó conflicte de lleialtats.

El buit legal dels qui cuiden sense existir

La conversa fa un gir especialment revelador quan apareix el tema dels drets dels anomenats pares i mares afins. ¿Què passa si el nen emmalalteix a l’escola? ¿Què passa quan qui se n’ocupa cada dia no té prou reconeixement legal? ¿Com s’explica que una persona pugui criar, sostenir i educar un menor durant anys, però continuï sent gairebé invisible per a l’administració?

Aquí apareix una de les contradiccions més grans d’aquestes famílies. La realitat va per davant dels formularis, de l’escola i de moltes normes jurídiques. Mentre les llars canvien, el sistema continua pensat per a una estructura tancada de pare, mare i fills biològics. I això deixa fora els qui assumeixen responsabilitats reals de criança sense encaixar a la casella oficial.

Com a mare, aquesta part resulta especialment irritant. Perquè no parlem de teories, sinó de qui pot recollir un nen, autoritzar un tràmit o seguir present en la seva vida si la parella es trenca. El capítol recorda que, en alguns casos, fins i tot pot mantenir-se el vincle amb una figura afí si es considera beneficiós per al menor. És una possibilitat encara poc visible, però molt significativa.

Quan la família es trenca, l’afecte no desapareix

Una altra de les preguntes més honestes que apareix en la conversa és què passa quan una família enllaçada es desenllaça. Si durant anys ha existit convivència, afecte i rutina compartida, ¿té sentit tallar de cop la relació entre aquests nens que han crescut junts o entre un menor i aquest adult que ha exercit una funció parental?

En aquests moments s’ha de buscar el benestar del nen per sobre de les etiquetes. No totes les relacions seran igual de profundes ni totes podran mantenir-se, però quan hi ha hagut un llaç afectiu veritable, el desitjable seria preservar-lo. Perquè en la vida d’un menor, perdre els adults importants per decisions alienes afegeix una ferida que moltes vegades ningú acaba d’anomenar.

Notícies relacionades

Laura Ferràndez, enginyera química: "Sempre bec aigua de l’aixeta, passa més controls de qualitat del que pensem"

L’últim truc de les estafes telefòniques: «M’ha faltat al respecte, el departament de penalitzacions el multarà amb 185 euros»

En el fons, això és el que deixa flotant aquest episodi: que una família no es defineix només per l’ADN ni pel registre civil, sinó per les persones que sostenen el dia a dia, posen límits, escolten, acompanyen i es mantenen. I que potser el repte no és aspirar a una suposada normalitat, sinó acceptar amb més intel·ligència i amb més sentit comú la complexitat de les llars reals.

On veure i escoltar ‘Sobre (viure) a la criança’

Podràs escoltar ‘Sobre (viure) a la criança cada diumenge a les principals plataformes de pòdcast: Spotify, Ivoox, Apple Podcast, Podimo, Amazon music i Youtube.