Laura Ferràndez, enginyera química: "Sempre bec aigua de l’aixeta, passa més controls de qualitat del que pensem"

Durant quatre anys, Laura Ferràndez Galceran ha desenvolupat el seu doctorat en el marc del programa de Doctorats Industrials de la Generalitat de Catalunya, vinculada al grup de recerca LEQUiA de la Universitat de Girona i contractada per Fisersa, on ha treballat a l’Estació de Tractament d’Aigua Potable (ETAP) de Figueres. Ha fet el doctorat centrat en l’optimització de l’ús de l’ozó amb intel·ligència artificial en el tractament d’aigua potable procedent de l’embassament de Darnius-Boadella.

Després de quatre intensos anys de treball doctoral, Laura Ferràndez afirma literalment que s’ha tret "un pes de sobre", però que ha guanyat "una vocació". Aquesta jove de l’Empordà de 28 anys coneix com ningú la qualitat del líquid transparent que flueix de les aixetes de la ciutat. "A mi m’agradaria continuar en el món de l’aigua, perquè és veritat que sempre m’han dit que, com a enginyera química, pots anar on vulguis, però fa tants anys que soc aquí que li he agafat molta estima. M’agradaria continuar en el món de l’aigua i seguir a la indústria del sector".

¿Per què va escollir la carrera d’enginyeria química? Sense ser una excepció, no són gaires les noies que escullen un grau d’enginyeria…

La pregunta és curiosa de respondre, perquè a mi m’agradava molt la química, d’una banda, però, de l’altra, m’agradaven molt els nens. Vaig dubtar molt, fins i tot vaig fer un test que em deia que jo havia d’orientar-me més cap a la part docent: educació infantil i primària, i volia fer el doble grau. Però em vaig decidir per l’enginyeria. El meu pare em va dir: "Tu ho proves, i si no…". "Perdré un any si no em va bé", vaig respondre. La seva rèplica em va acabar de convèncer: "No, no perdràs un any, l’hauràs aprofitat d’una manera diferent".

Des del 13 de març, vostè és doctora en aquesta especialitat científica. ¿Ha trobat l’ambient adequat a la Universitat de Girona per investigar i desenvolupar la seva tesi?

Sí, totalment. De fet, vaig començar amb el grup LEQUIA de la Universitat de Girona ja durant les pràctiques, i el Dr. Hèctor Monclús em va oferir fer el Treball de Fi de Grau. A partir d’aquí vaig continuar amb el màster en Ciència i Tecnologia de Recursos Hídrics, sota la coordinació d’Ignasi Rodríguez-Roda i Quim Comas, que vaig cursar becada amb una beca Santander, i també vaig fer el Treball de Fi de Màster amb LEQUIA i Fisersa. Finalment, amb la confiança del mateix grup i especialment del Dr. Monclús, vam iniciar el doctorat industrial. Per tant, ha estat un recorregut molt continu dins de la UdG, en un entorn de recerca molt sòlid, proper i aplicat, on m’he sentit molt acompanyada en tot moment i que ha estat clau per al desenvolupament de la meva tesi.

¿Quin problema concret vol resoldre la seva tesi dins del tractament d’aigua potable i per què és especialment rellevant avui?

La meva tesi se centra en com millorar el control del tractament d’aigua potable a partir de la informació que genera la mateixa planta. L’aigua pot presentar variacions que tenen impactes químics i microbiològics, i el repte és saber com respondre-hi de manera adequada. El que hem desenvolupat és un sistema que ajuda a interpretar aquestes dades i a facilitar la presa de decisions en el tractament, amb l’objectiu de garantir la qualitat de l’aigua d’una manera més eficient i segura.

¿És per evitar que hi hagi agents externs que perjudiquin la qualitat de l’aigua i que això arribi a la planta, i que des de la planta es detecti abans que arribi al subministrament?

Exacte: que es detecti i es pugui tractar a temps. Si ens centrem en la matèria orgànica, que és una barreja complexa de compostos presents de manera natural a l’aigua, aquesta matèria orgànica arriba aquí i no només s’elimina, sinó que es va transformant des de la primera operació unitària fins a l’última. Així doncs, el que analitzem és precisament aquest recorregut: com evoluciona la matèria orgànica i com impactaria en la qualitat química i microbiològica al final.

Des del seu àmbit de treball, ¿quins podrien ser els riscos més importants o inesperats que podria patir l’ETAP?

Els més importants són els que marca el Reial decret 3/2023, que regula els paràmetres límit de l’aigua. Quant al risc químic, hi ha els trihalometans, que són subproductes de desinfecció que s’originen quan l’aigua amb matèria orgànica reacciona amb clor, ja que és obligatori dosificar clor al final del tractament. Sempre hi ha d’haver una quantitat de clor perquè l’aigua, des que surt fins que arriba a les cases, estigui protegida de bacteris. Quan hi ha prou reacció entre clor i matèria orgànica, es poden generar aquests trihalometans, que són tòxics, carcinògens, i estan limitats a 100 micrograms per litre. A Figueres no hi ha risc, perquè estem per sota de 20 micrograms per litre, però és un aspecte clau. El risc microbiològic és assegurar que no hi hagi bacteris al final del procés mitjançant controls específics.

Quan es parla de contaminació de l’aigua a l’Empordà, se sol esmentar el problema dels purins. ¿Afecta l’aigua de l’embassament de Darnius-Boadella?

No directament. L’aigua de l’embassament no presenta problemes de purins com a tal. La seva qualitat depèn més de processos naturals de la conca, com ara el subsol o les escorrenties. L’activitat agrícola hi pot influir indirectament, però els efectes arriben molt diluïts i es manifesten més com a nutrients o matèria orgànica.

¿Quin entorn de treball ha trobat a l’ETAP de Figueres, gestionada per Fisersa?

Sí, considero que hi ha una feina d’excel·lència. M’hi he sentit molt bé i crec que també ha estat una experiència nova per a ells tenir un doctorat industrial. Hi ha hagut un aprenentatge mutu amb professionals molt experimentats.

Aquests quatre anys han coincidit amb una forta sequera. ¿Ha influït en la seva feina i en la qualitat de l’aigua?

Sí, en tots dos aspectes. En els últims mesos vam detectar situacions més crítiques i vam desenvolupar un nou model per respondre a escenaris de més risc. La qualitat de l’aigua també va canviar en aquell període, tot i que ara estem en una etapa més estable.

¿La intel·ligència artificial ens pot ajudar a tenir millor aigua?

Sí. El model es basa en intel·ligència artificial, però també en lògica difusa, que permet integrar el coneixement expert de la planta amb les dades disponibles per millorar les decisions.

¿Els seus resultats són aplicables a altres ETAP?

Sí, són extrapolables, tot i que s’han d’adaptar a la qualitat específica de l’aigua de cada planta.

Com a enginyera química, ¿què pensa de l’aigua de l’aixeta de Figueres?

Sempre bec aigua de l’aixeta i hi confio plenament. Sé el nivell de control que hi ha al darrere i sempre intento fer pedagogia sobre això.

¿La gent és conscient del cost de potabilitzar l’aigua?

Crec que no. Tot i que el preu és baix, hi ha una gran inversió en equips, control i personal. Per exemple, l’ozonització representa prop del 30% del consum energètic de la planta.

A la seva tesi parla d’un sistema de suport a la decisió ambiental, ¿què significa?

És una eina que optimitza l’operació de la planta a partir de dades, tot predient la dosi d’ozó necessària segons la qualitat de l’aigua d’entrada.

¿Això també genera estalvi i sostenibilitat?

Sí, redueix el consum energètic i de reactius, fent el procés més eficient.

Notícies relacionades

Tere Cristóbal, psicopedagoga: «Quan comences una relació de parella no has d’acceptar el rol de madrastra dels seus fills»

L’últim truc de les estafes telefòniques: «M’ha faltat al respecte, el departament de penalitzacions el multarà amb 185 euros»

¿Què opina sobre la reutilització de l’aigua regenerada?

Si s’hagués implementat abans, s’haurien evitat situacions crítiques. Tot i que socialment encara costa acceptar-ho, en soc totalment partidària: ben tractada, pot tenir una qualitat comparable a l’aigua potable en molts aspectes.