Afectats per les llistes d'espera: «Hi ha diners per a tot, menys per al més elemental»

Una de les conseqüències més visibles de les retallades aplicades a la sanitat pública catalana des del 2010 ésl’eixamplament de les llistes d’espera. El temps que el pacient espera per a les intervencions quirúrgiques, les proves diagnòstiques i les consultes a especialistes ha augmentat considerablement.

Catalunya, la comunitat que més va retallar en despesa social durant la crisi econòmica segons l’Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials, és l’autonomia amb més persones pendents d’una operació (168.108 pacients al juny, segons el Ministeri de Sanitat), amb més temps mitjà d’espera per ser intervingut (146 dies davant els 115 de mitjana d’Espanya) i amb una taxa d’espera més gran per cada mil habitants (23,32 pacients en llista per cada mil habitants). 

Rere aquestes xifres se’n troben d’altres que, en gran part, expliquen les primeres: mil milions menys a la sanitat pública catalana respecte al 2010, uns 860 metges menys en atenció primària o el tancament de 1.094 llits d’aguts a tots els hospitals de Catalunya i de 786 als centres sanitaris.

Catalunya només inverteix un 3,7% del seu producte interior brut (PIB) a la sanitat pública, un percentatge inferior al de la mitjana espanyola (un 6,2%) i al’europea (un 7,2%). Són xifres facilitades per Metges de Catalunya, sindicat que denuncia que, des del 2010 fins ara, la Generalitat ha augmentat el seu pressupost un 4,6%, malgrat que ha invertit en sanitat pública un 10,1% menys. I en concret,l’atenció primària, considerada la porta d’entrada al sistema, rep tan sols un 17% del pressupost de sanitat (un 18,5% el 2010), percentatge que, segons les recomanacions, hauria de ser del 25%.

Però rere totes les xifres, hi ha molt més: la ciutadania. Les persones que, en molts casos, han d’estar mesos i mesos medicant-se per pal·liar el dolor que tenen perquè l’operació a què s’han de sotmetre es demora irremeiablement en el temps. O perquè una prova diagnòstica necessària per rebre el tractament adequat es retarda més de l’esperat. Persones que no es poden pagar una mútua privada, una cosa que acceleraria aquests tràmits. Persones, en definitiva, que es veuen obligades a esperar. 

---

Juana Fernández: «He d’esperar més d’un any per a la clínica del dolor»

Els dolors que té a la cama Juana Fernández són tan intensos, que la seva família ha de portar-la al llit en braços perquè ella no pot ni tan sols tocar el terra. Fa més de 35 anys que té aquest problema que s’ha anat intensificant en els últims temps i al qual els metges encara no han posat nom. «Ara han vist que tinc una úlcera interna i que se m’ha calcificat l’os del turmell. No puc moure les articulacions», explica aquesta veïna de 70 anys de Can Peguera, a Nou Barris (Barcelona). El 31 de maig, derivada pel seu traumatòleg, li van donar cita per a la clínica del dolor del’Hospital Vall d’Hebron el 7 d’agost del 2020. Més d’un any d’espera. Mentrestant, pren totes les pastilles que el seu cos aguanta.

«Jo ja tinc una medicació molt alta i molt forta. Prenc set pastilles al matí, dos al migdia i set més a la nit. Necessito anar a la clínica del dolor per veure quin tractament em poden donar, si m’han d’apujar encara més la medicació o canviar-la», explica la Juana, que tota la seva vida ha sigut mestressa de casa. Les clíniques del dolor estan formades per equips multidisciplinaris que tracten el dolor crònic de pacients com ella. Quan els dolors són molt forts, la seva família li posa una injecció i llavors ella es passa dos o tres dies al llit. 

«Des de fa set anys, vaig pel carrer en cadira de rodes perquè no puc aguantar-me dempeus. Si trepitjo una pedreta, tot i que sigui de la mida d’un cigró, me’n vaig a terra. No tinc estabilitat a la cama». És el seu marit, Carlos, de 70 anys, que empeny la cadira al carrer. «Moure’t per aquest barri en cadira de rodes no és fàcil. I a ell, de vegades, li costa», assegura.

El Carlos, igual com la Juana, també està en llista d’espera per fer-se un ecocardiograma. «Ja vaig per a l’any», diu el marit de la Juana. «La sanitat pública a Catalunya és fatal. I amb els dirigents que tenim, més encara. Treuen professionals, no inverteixen...», es queixa. «Sempre hi va hagut llistes d’espera, però no tan llargues com ara», afegeix la Juana. 

---

Laura Tarrés: «Porto un any i mig asseguda»

Laura Tarrés, de 68 anys, porta des del maig en llista d’espera quirúrgica garantida de l’Hospital de Mataró perquè li posin una pròtesi de genoll a causa d’una artrosi tricompartimental. En teoria, la llista d’espera garantida assegura que el pacient no esperarà més de 180 dies (sis mesos) per ser intervingut, però en el seu cas ja ha passat aquest temps i encara no li han donat data per a l’operació. «Està tot en punt mort. Mentrestant, tinc una vida molt limitada, molt dolor i em passo gran part temps del dia asseguda. A tot estirar, faig un volt a l’illa amb el gos», relata la Laura. Viu sola.

La dona, agent d’assegurances ja jubilada, recorda quan va començar a sentir-se malament: el maig del 2018. «De sobte em va venir un dolor fortíssim al genoll que m’impedia el moviment. Uns veïns van venir a casa a ajudar-me i una ambulància em va portar a l’hospital», explica la Laura. Però fins al maig d’aquest any no va entrar en la llista d’espera per ser operada. Abans es van succeir proves i visites mèdiques que també es van retardar.

Per exemple, el juny de l’any passat li van donar cita per al novembre (cinc mesos) per fer-se una ressonància magnètica. Es va queixar i va aconseguir que l’hi fessin al setembre. Dos mesos després, va visitar el traumatòleg del CAP Mataró Centre, però no li van donar la següent cita amb l’especialista de l’Hospital de Mataró fins al 14 de maig d’aquest any. És a dir: sis mesos d’espera per visitar el metge especialista.

Va ser en aquesta visita quan li van dir que tenia una artrosi tricompartimental i no un problema de menisc com li havien dit inicialment. A la Laura calia intervenir-la quirúrgicament per canviar-li la ròtula. Però mentre no és així, té una vida molt limitada. «Jo, com que visc sola, estic a mercè dels altres. Sé que ja no tinc una vida per davant, però no em vull passar els anys que em queden asseguda en una cadira. Porto un any i mig asseguda en una cadira», denuncia.

---

Jorge Valls: «M’han donat cita amb el traumatòleg per a d’aquí a set mesos»

«Tinc l’esquena esgarriada». Jorge Valls, de 70 anys, té tres hèrnies discals. Malgrat que la seva metge de capçalera li va demanar al juliol una «visita preferent» amb el traumatòleg al CAP de Sant Andreu, no li han donat cita fins al 24 de febrer. Set mesos esperant. «Mentrestant, m’inflo a pastilles. Prenc nolotil i antiinflamatoris. Alguna vegada he hagut d’anar a l’hospital per problemes a l’estómac», explica des de casa seva a Trinitat Vella, al districte de Sant Andreu.

Al juny, un mes abans que el derivessin al traumatòleg, li van fer una ressonància magnètica al’Hospital Vall d’Hebron per la qual va estar esperant «tres o quatre mesos». El Jorge explica que si no van tardar més a realitzar-l’hi és perquè va presentar una reclamació. «Vaig poder fer la ressonància abans, però diumenge», assegura. Després d’aquesta prova, va ser quan la metge de capçalera va decidir derivar-lo, de manera preferent, al traumatòleg. També ella el va animar a presentar una queixa pels molts mesos que havia d’esperar pel traumatòleg, però de moment el Jorge no ha pogut avançar res. «Tot i que la reclamació la vaig posar al CAP Sant Andreu, m’han dit que deriven la resolució final a Vall d’Hebron».

Fa uns 10 anys que el Jorge va superar un càncer. Assegura que llavors el tracte i la rapidesa van ser «formidables». «Amb el tema oncològic va anar molt bé. No vaig haver d’esperar i, a més, ho van detectar a temps», diu. Però ara no està tan content amb el sistema. «Tinc hèrnies discals des de fa molt temps. La diferència és que ara tinc 70 anys, quan tenia 45 anava tirant», explica. Ja no li resulta tan fàcil. «De vegades m’ajupo a buscar qualsevol cosa i em quedo clavat. Molts dies no dormo. Si camino molt, m’agafa un formigueig. I de vegades abuso de les pastilles perquè em fa mal».

Aquest pacient tampoc oculta el seu enuig i la seva decepció amb la classe política. «Dels polítics n’espero poc, sobretot dels d’aquí. Això és una olla de grills. Hi ha diners per a tot, menys per al més elemental», conclou.

---

Josep Bruch: «Tinc cinc mesos d’espera per a una ressonància»

Josep Bruch està emprenyat. «Tinc un problema a la cama esquerra, em fa mal l’articulació i he d’esperar cinc mesos per fer-me una ressonància magnètica de caràcter preferent a l’Hospital de Vic», explica aquest home de 72 anys. El 10 d’octubre va anar al metge i, a partir d’allà, va venir la cita per realitzar-se aquesta prova. «A més, fins al març no tinc visita amb el traumatòleg», afegeix.

Notícies relacionades

L'espera per a una ressonància es duplica a Catalunya des del 2010

«La sanitat pública catalana no té projecte ni a curt ni a llarg termini»

Per fortuna, encara es pot moure amb facilitat. «Vaig cada dia al gimnàs. Procuro mantenir-me mínimanent en forma», relata aquest home que assegura que «normalment» ell no havia tingut problemes amb la sanitat. «Quan estava en actiu, era administratiu al Col·legi de Metges, coneixia tots els metges de la comarca», diu. Si no ha presentat una queixa pel molt que ha d’esperar ara és perquè és conscient que «no hi ha res» que li impedeixi caminar «amb normalitat». «Només em molesta al caminar», reconeix.

Demana als polítics que vagin a «qualsevol metge de primària» i vegin «de què va la cosa». «Jo he treballat 45 anys a la sanitat i et dic que això és un batibull. Un metge de capçalera té l’obligació de fer totes les visites programades. Moltes vegades no hi arriben», assegura. «Està tot molt mal muntat i als metges no els paguen massa bé», denuncia