Anar al contingut

ENTREVISTA AMB JOSEP MARIA PUIG

«La sanitat pública catalana no té projecte ni a curt ni a llarg termini»

El secretari general de Metges de Catalunya denuncia que la Generalitat només inverteix el 3,7% del PIB en salut, mentre que la mitjana espanyola se situa en el 6,2%

Beatriz Pérez

«La sanitat pública catalana no té projecte ni a curt ni a llarg termini»

Robert Ramos

El secretari general del sindicat Metges de Catalunya (MC), Josep Maria Puig (Barcelona, 1954), analitza per a EL PERIÓDICO la situació de la sanitat catalana i com encara continua afectada, nou anys després, per les retallades de Convergència i Unió (CiU). A més, és nefròleg a l’Hospital del Mar de Barcelona.

¿Què ha fet el Govern amb la sanitat l’últim any i mig?
La situació de la sanitat, com la de tots els serveis de l’Estat del benestar, és de paràlisi absoluta. No hi ha projectes a curt, mig ni llarg termini. El problema principal radica en què no tenim pressupostos –han sigut prorrogats durant dos anys seguits– i ens urgeix posar-los al dia perquè el finançament de la sanitat, en aquests moments, està molt per sota del que necessitaríem. Molt més del que històricament ha estat.

¿Com afecta aquesta pròrroga de pressupostos?
Repetir el mateix pressupost –quan estàs augmentant despeses perquè tens més professionals treballant i més gent per atendre– origina retards de cara al ciutadà, així com una disminució molt important en la tecnologia. Ens estem desfasant cada vegada més tecnològicament i falten recursos humans –mèdics, infermeres– per atendre la població que ara mateix necessita una atenció sanitària.

¿La situació s’ha agreujat en els últims mesos?
Per intentar alleugerir les llistes d’espera, l’exconseller de Salut Toni Comín, el 2016, va posar diners sobre la taula i amb aquesta injecció es van poder obrir més sales d’operacions, sobretot a la tarda, ja que al matí sempre han funcionat al 100%. Aquesta activitat extra, que es va poder pagar gràcies a aquells diners que es van posar a sobre de la taula, va disminuir les llistes d’espera el 0,5%, molt poca cosa, lluny de l’objectiu marcat, sí, però era alguna cosa. A partir d’aquell moment les llistes d’espera no han fet més que augmentar, tant les quirúrgiques com les visites a l’especialista, les proves complementàries...

«La Generalitat ha augmentat el seu pressupost el 4,6% en nou anys i la inversió en sanitat ha caigut el 10,1%»

¿Quant s’hauria d’incrementar el pressupost en sanitat?
El que tenim és un problema de voluntat política. I això es demostra fàcilment veient com la Generalitat, en els últims nou anys [del 2010 al 2019], ha augmentat el seu pressupost el 4,6%, mentre que en el mateix període el Govern ha decidit disminuir la inversió en sanitat el 10,1%. Si tenim més diners i ens en donen menys, la diferència és del 15%. Com es reparteix el pastís és una decisió política. Insisteixo: malgrat que el pressupost de la Generalitat ha augmentat, la voluntat política ha fet disminuir una part important de l’Estat del benestar, que és la sanitat.

Falten mil milions des del 2010.
Sí. El 2010, la sanitat catalana comptava amb 9.875 milions, ara, amb 8.876. Efectivament, encara tenim mil milions que no s’han recuperat. I una altra cosa és la pèrdua acumulada: tenim mil milions menys respecte al que teníem el 2010, però la pèrdua acumulada és d’aproximadament 10.230 milions. 10.230 milions menys que han arribat a la sanitat, quan ja sabíem tots que era una sanitat infrafinançada, sobretot si mirem a Europa.

Hi ha polítics que diuen que aquesta poca inversió en els serveis públics és perquè Catalunya està infrafinançada per l’Estat.
Aquí està la trampa. Jo no li dic que aquest pastís que arriba a Catalunya sigui gran o petit. Vostè diu que és petit, val, l’hi compro. Però li parlo que vostè és el responsable de com es reparteix el pastís una vegada és aquí.

¿I com es reparteix?
Hi ha una dada molt significativa: el percentatge del producte interior brut (PIB) que cada país utilitza per a la sanitat pública. Catalunya destina el 3,7% del seu PIB. Espanya –tenint en compte que és dins Catalunya, que tira cap a baix–, el 6,2%. A la UE, la mitjana és el 7,2%. I si mirem a altres països, Alemanya està en el 9,5%, i França, en el 9,3%. El país d’Europa que menys inverteix en sanitat és Luxemburg, que és un país molt ric, i destina el 4,5%.

¿Conseqüències de tot això?
Tot això ha tingut una contrapartida clara: l’augment de gent que s’ha apuntat a mútues –a la sanitat privada– perquè es veu desassistida, amb unes llistes d’espera tremendes en la pública. Aquest ha sigut el resultat d’aquesta política: donar vida, any rere any, a la privada i anar disminuint l’assistència pública.