L'avenç tecnològic permet tractar qualsevol sordesa

Repetides otitis mal curades en la infància, amb origen en forts refredats, van fer que a Carla de Backer li haguessin de reparar el timpà dret als 9 anys i, a partir dels 16, la seva audició va anar disminuint a les dues orelles. «Als 20 anys havia perdut l'oïda de la dreta. I més tard se'm va ajuntar amb la síndrome de Menière

-crisi de vertigen-, que és altament incapacitant, per la qual cosa tinc la baixa definitiva», explica De Backer, traductora nascuda a Bèlgica però establerta des dels 19 anys a Catalunya. «Vaig quedar marginada de la societat, gairebé sense qualitat de vida, i amb dos fills petits», explica la pacient de l'Hospital de Sant Pau, de 48 anys, a qui en fa vuit li van col·locar un implant coclear a l'orella dreta. «He recuperat el 80% de l'audició en aquesta orella, ha sigut com tornar a néixer», afirma Carla de Backer, «malgrat que el manteniment sigui tan car», lamenta.

«L'implant coclear ha sigut una revolució en el món de la hipoacúsia profunda. Només fa falta que el nervi auditiu funcioni per poder implantar aquesta orella biònica que fa arribar els sons al cervell a través d'un processador extern, que es comunica per ones de ràdio amb l'implant intern i a través d'un feix d'elèctrodes ubicats a la còclea -cargol-. Les dues parts estan connectades per un imant», explica César Orús, director de secció d'Otologia i Otoneurologia de l'Hospital de Sant Pau, centre pioner, el 1989, en aquest tipus d'implants en un hospital públic a Catalunya. «Des d'aleshores n'hem posat més de 300» informa Orús.  El Sant Pau va fer 37 implants coclears l'any passat, i en el conjunt del sistema públic de salut català la xifra va arribar als 106. «Pacients amb sordesa profunda bilateral per qualsevol causa (meningitis o fàrmacs ototòxics), condemnats a la foscor del silenci absolut, aconsegueixen amb l'implant una audició social correcta. No seran mai normoients i hauran de seguir un procés d'adaptació als sons amb logopedes i audioprotesistes, però de nou -alguns per primera vegada- poden sentir la veu humana», afirma.

UNA VIDA AL DAVANT / «L'evolució tècnica dels implants és molt important, però encara més la detecció precoç de la sordesa, que permet un millor diagnòstic i tractament», assenyalen els pares d'en Magí, un nen amb una hipoacúsia neurosensorial que li va ser detectada en les proves de cribratge de naixement, a l'hospital. «Ens van derivar a la Unitat de Referència de la Pèrdua Auditiva de Catalunya de l'Hospital Sant Joan de Déu, on ens van donar com a solució l'implant coclear, que li van posar al nostre fill quan tenia un any i un mes -ara en té 3-», expliquen. «El protocol administratiu indica l'implant -sufragat per la Seguretat Social- en una sola orella, però nosaltres vam pagar el segon implant per evitar-li en el futur una segona operació», afegeixen els pares d'en Magí, que a la guarderia va començar a rebre el suport d'una logopeda del Centre de Recursos per a Deficients Auditus (Creda), servei del Departament d'Educació de la Generalitat. També compten amb un servei d'atenció telefònica les 24 hores del dia amb l'audiòloga clínica per resoldre qualsevol incidència, tant mèdica com de programació de l'implant.

«El pre i el postoperatori d'un implant implica un treball conjunt entre Sanitat i Educació. Primer s'ha d'adaptar una pròtesi auditiva, audiòfons, i estimular logopèdicament, per assegurar la necessitat de l'implant», explica María Antonia Clavería, cap de secció d'Hipoacúsia i directora del Centre d'Implants Coclears del Servei d'Otorinolaringologia de l'Hospital Maternoinfantil Universitari Sant Joan de Déu, amb més de 800 implants coclears fets. «A casa i al parvulari, especialistes del Creda treballen l'estimulació auditiva dels nens», explica Clavería.

Després d'un implant coclear, el comptaquilòmetres de l'audició d'una persona es posa a zero. «Ha de començar a reconèixer sons de mica en mica, l'entrada dels quals es va programant a partir del primer mes després de la col·locació de l'implant, i en diferents sessions. El processador del so està a la part externa de l'implant, i mitjançant ones de radiofreqüència des d'aquí s'estimulen els elèctrodes a la part interna de l'implant, que fan arribar el so a les àrees auditives del cervell a través del nervi auditiu», detalla l'especialista clínica en implants auditius de Sant Joan de Déu Natalia Coll.

Notícies relacionades

Benvinguts a l’edat d’or de l’oftalmologia

L’avaluació de tecnologies sanitàries, l’accés a la innovació i la professionalització, protagonitzen l’XI Fòrum d’Entitats de Pacients

«L'estimulació elèctrica és gradual. Els programadors, amb un ordinador, creem mapes progressius amb paràmetres de programació que anem adaptant a cada persona segons el seu avanç en la detecció i processament dels sons i les seves necessitats diàries», afegeix Coll.

«La coordinació educativa, sanitària i familiar ha sigut una gran ajuda», destaquen els pares d'en Joan, pacient de María Antonia Clavería i Natalia Coll de 14 anys i amb un implant coclear des de fa un any. «Per una meningitis als 5 anys i mig va passar de ser un nen oient a ser sord profund de l'orella esquerra i sord sever de la dreta. Després de l'implant, segueix necessitant suport escolar, però la seva comunicació és millor», asseguren.