Óscar Salguero, l'orgull paralímpic de Sabadell

Rio 2016. Óscar Salguero és l’últim nedador que entra a la piscina olímpica. Parteix com a favorit per a la prova de 100 metres braça S8. Els 8 nedadors es col·loquen als seus respectius trampolins. Tota la pressió a l’esquena. Un segon. ¡Pip! Des de l’inici de la prova, l’Óscar es posa al capdavant. 100 metres de braçades després, es deté, somriu, deixa que el seu cos s’enfonsi a l’aigua; amb tot just 18 anys, ha guanyatl’or als Jocs Paralímpics.

Gairebé tres anys després, acaba de participar al 28èTrofeu de Natació Ciutat de Mataróen la categoria de 200 m braça. Es tracta d’una competició del Circuit Català de Trofeus, a càrrec de la Federació Catalana de Natació (FCN), on ha competit contra nedadors sense discapacitat. Va acabar la prova el dissetè, d’un total de 48 participants inscrits, amb un temps de 2 minuts, 32 segons i 88 centèsimes. Després de lluitar contra els millors de Catalunya, Óscar encara ja el Mundial de Natació Paralímpica, que es disputarà a Londres entre el 9 i el 15 de setembre.

–¿Com t’ha anat l’examen? –li pregunta l’Oriol, responsable de premsa del Club Natació Sabadell (CNS).

–Bé, ara ja sé que tinc totes les assignatures aprovades –respon l’Óscar, que acaba d’arribar de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), on estudia Medicina.

En aquest emblemàtic i premiat club esportiu de Sabadell va ser on l’Óscar va començar a familiaritzar-se amb la natació. Amb tan sols 2 anys, la seva mare el va apuntar a uns cursets per recomanació del metge, a causa de la seva discapacitat al braç dret. Durant la infància va practicar altres esports: futbol, atletisme o karate, tot i que als 10 anys va reprendre el camí que de petit va iniciar en l’esport aquàtic.

L’‘esport rei’ dels atletes paralímpics

L’Óscar va provar en primer lloc d’entrar a l’equip de waterpolo del CNS, on jugaven alguns dels seus amics. Va fer les proves, però a l’equip mai havien tingut algú amb discapacitat. "Em van dir que no em podien agafar. Això em va desanimar un temps", comenta el nedador amb certa resignació.

Va acabar decantant-se per la natació, l’‘esport rei’ dels atletes paralímpics. En les 22 edicions en què Espanya ha participat als paralímpics ha sumat un total de 694 metalls, dels quals338 han sigut medalles aconseguides en natació. Com en el cas de l’Óscar, l’activitat aquàtica es recomana a nens amb algun tipus d’invalidesa física, fet que augmenta el nombre d’esportistes amb discapacitat, la qual cosa facilita al seu torn l’aparició de competidors d’elit.

Més enllà de la natació, els orígens de l’esport de persones amb discapacitat es deuen al foment de l’activitat física com a teràpia per a nens sense llar, que, en moltes ocasions, havien patit poliomielitis, una malaltia infecciosa que afecta el sistema nerviós. Juan Palau, responsable del complex assistencial Hogares Mundet (Barcelona), va ser el responsable a començaments dels anys 60 de celebrar competicions de natació o atletisme per a persones amb discapacitat amb la intenció d’ajudar-les a desenvolupar-se, quan fins i tot quedava lluny pensar en la professionalització del gremi.

Exigència d’un esportista d’elit i un estudiant de medicina

Hereu de la filosofia de Juan Palau, Óscar Salguero reconeix en la intenciód’auxiliar a d’altres un dels motius que li van impulsar a estudiar Medicina. "Quan tens una discapacitat, la gent s’ofereix per ajudar-te en tot, però quan neixes amb ella, t’hi adaptes, i no perquè tinguis una discapacitat com la meva necessites ajuda. També ets capaç d’ajudar els altres i demostrar així que et pots valer per tu mateix", assenyala l’Óscar.

Tot i que pot viure de l’esport, actualment Salguero ni es planteja abandonar Medicina. De fet, és comú que els atletes paralímpics o d’altres esports minoritaris exerceixin algun treball o cursin estudis alternatius. Entre els altres tres nedadors paralímpics que entrenen juntament amb l’Óscar al Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat hi ha un fisioterapeuta, una estudiant de fisioteràpia i una estudiant de direcció de cuina.

Tot i que aquests esportistes estudien pensant què faran una vegada arribi el final de la seva carrera, fins aleshores poden viure de la natació. Anys enrere, la tecnificació de l’esport era molt més precària i no va ser fins al 2005, amb l’arribada del Pla de Suport a l’Esport Objectiu Paralímpic (ADOP), que els atletes van començar a professionalitzar-se amb beques i programes de preparació esportiva similars als dels esportistes olímpics.

Aquells ajuts sorgits a començaments de segle són les bases de la beca amb què va arribar al CAR, just després dels Jocs de Rio. Fins aleshores entrenava al Club Natació Sabadell, un canvi que no va ser fruit d’una decisió sobtada. Quan estava al CNS, treballava amb un grup de les altres quinze persones sense discapacitat i "en aquell moment, sentia que no pertanyia a aquest grup", afirma, per la qual cosa va buscar una cosa més adaptada a les seves necessitats. Tot i així, continua representant el Club Natació Sabadell –del qual és una de les imatges principals–; club que el va veure donar les seves primeres braçades i li va portar al cim olímpic.

Des d’aleshores, els entrenaments al CAR han mantingut el progrés meteòric d’Óscar que, amb 21 anys, ja acumula diversos rècords d’Espanya i, al seu torn, ha aconseguitl’or  als 100 m braça al Mundial de Mèxic i a l’Europeu de Dubín. Tres ors en menys de tres anys, una gesta que suma valor a l’haver cursat amb èxit, entre metall i metall, dos cursos de Medicina; fet que també deixa poc marge per a la vida social.

El seu entorn destaca la seva autoexigència. "Mai diu 'no puc'", explica el seu entrenador, Jaume Marcé. És perfeccionista, vol ser el millor, ho ha guanyat tot, però busca més. El seu principal objectiu ara és aconseguir el rècord del món en els 100 m braça, títol que ostenta un nedador rus que l’Óscar té entre cella i cella des de fa mesos i amb què competirà en el pròxim Mundial.

“¿Què més he de fer per ser elegit millor esportista de la ciutat?”

Ho ha guanyat tot, però no se sent reconegut, la qual cosa ataca al seu orgull. Aquest any va decidir no presentar-se laFesta de l’Esport de Sabadellmalgrat haver sigut convidat. El 2017, va quedar tercer en la votació del jurat de la Festa, quan va acudir com a guanyador de l’or a Rio; el 2018 va tornar a quedar tercer, després d’haver sigut campió mundial; el 2019 el van convidar després de guanyar l’or en l’europeu, però va declinar la invitació. "¿Què més he de fer per ser elegit millor esportista de la ciutat?", es va preguntar l’Óscar després de la gala del 2018.

Creu que si l’hi donaven aquest any hagués sigut "per pena", alguna cosa que no vol i que, "si no hagués sigut paralímpic", li haguessin donat el premi després del primer ja que va obtenir al Brasil.

Més enllà del seu cas particular, l’Óscar aposta amb fermesa perl’equiparació entre esportistes amb i sense discapacitat. Per això, aquest any va participar en el 28è Trofeu de Natació Ciutat de Mataró contra nedadors sense discapacitat, una experiència que ja va provar en categoria júnior i a què ara ha decidit enfrontar-se de nou com a adult.

Tot i que, segons va publicar EFE, Espanya és “el segon país del món amb més reconeixement de l’esport paralímpic”per darrere del Japó, Óscar Salguero no es conforma i exigeix que comitès i premsa s’interessin més per aquest esport. Salguero amb prou feines mira als ulls, però quan se li treu el tema arrufa les celles, s’alça i li mira a un directament. Per a ell "no hi ha cap diferència", i per això acudeix al campionat català, "per mostrar que no és menys, sinó un més". 

Més enllà de la normalització

Segons el ‘Llibre blanc de l’esport de persones amb discapacitat a Espanya’, 25.000 periodistes del voltant del món van cobrir els últims Jocs Olímpics, al contrari, tan sols 2.200 van fer el mateix amb els paralímpics.

Al seu costat esquerre Salguero porta dibuixades tres llunes minvants: una vermella, una altra de blava i una altra de verda. És el logo del Comitè Paralímpic Internacional (IPC, en les seves sigles en anglès); els ‘Agitos’, del llatí “em moc”, que simbolitzen el lema de comitè:“esperit en moviment”.En part, les porta com a protesta. Vol tatuar-se els anells olímpics, però si ho fes li obligarien a tapar-se’ls perquè olímpics i paralímpics pertanyen a organismes independents –el mateix passaria a la inversa–.

No entén per què les dues competicions han d’anar per separat, o per què han de celebrar-se sempre abans les Olimpíades que les Paralimpíades. El mateix passa amb el Mundial, mentre que el campionat del món de natació s’està celebrant aquest mes de juliol a Gwangju (Corea del Sud), el de natació paralímpica no arribarà fins al setembre.

Des delComitè Paralímpic Espanyol expliquen que un esdeveniment conjunt entre Jocs Olímpics i Paralímpics seria d’unes dimensions enormes, la qual cosa implicaria moltes dificultats organitzatives. No obstant, reconeixen en Óscar "un exemple" d’esportista paralímpic, a més de per ser el paradigma de la renovació generacional dels esportistes a Espanya, també com a mostra del camí cap a la normalització i integració.

En el dia d’avui, és difícil imaginar la consecució dels escenaris que planteja, però a Espanya ja s’han fet passos per afavorir la inclusió d’esportistes amb discapacitat, tot i que sigui en categories infantils. El 2018, en els campionats d’Espanya d’edat escolar, en natació es va introduir una prova de relleus que incloïa nedadors amb i sense discapacitat a cada equip.

Notícies relacionades

Barcelona, Sabadell i Viladecans, les ciutats amb més obra nova iniciada a Catalunya des d’inicis del 2023

El Vallès, epicentre de la convivència Rodalies-FGC: «Preferiria pagar però tenir un bon servei»

L’Óscar, que en una competició catalana de nedadors discapacitats res pràcticament sol, afirma que al competir amb nedadors sense discapacitat és on aconsegueix trobarmés motivació, una marxa extra per nedar més ràpid, més lluny.

Més notícies de Sabadella l’edició local d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA