Víctor González, ulleres de fusta

De la mà del culte als complements exclusius, assistim a un retorn al que és natural. La tecnologia ha envaït les nostres vides fins a convertir-se en una prolongació de nosaltres mateixos. Però, curiosament, cada cop apreciem més els elements orgànics, autèntics, que recorden «les coses de tota la vida», tant si es tracta d'un tomàquet com d'una experiència vacacional. Alhora, està creixent l'interès per la personalització. En plena era postindustrial mirem cap a tot el que s'escapa a la producció en sèrie. Apreciem com mai aquest article que està fet a mida per a nosaltres i que no té ningú més al món. Està canviant l'escala de valors, i la dels gustos.

Sense més estudi de mercat que aquesta sospita, Víctor González, madrileny de 31 anys, s'ha proposat viure de l'elaboració i venda d'ulleres de fusta que ell mateix dissenya i fabrica de manera artesanal a mida per a cada client. Fa un any i mig que s'hi dedica i, si bé de moment només li dóna «per sobreviure», la creixent acceptació de les seves inusuals i càlides ulleres l'anima a mirar al futur amb confiat optimisme.

Ulleres de fusta, ¿per què no? D'aquesta crisi en sortirà reforçat el que tingui la idea més original i la faci realitat de la manera més audaç. En realitat, el dia que Víctor González va tenir aquesta ocurrència perseguia interessos més personals. «Sentia la necessitat de fer alguna cosa amb les mans, i la fusta era un material que sempre m'havia atret», explica.

Li podria haver agafat per dissenyar altres estris, i de fet primer va pensar a fer monopatins, però un instintiu sentit pràctic va acabar portant-lo a les ulleres. «Ocupen menys espai que els patins, em permetien treballar en un taller més petit. A més, eren més rares. Ja que posava en marxa un projecte nou, volia que ningú, o almenys poca gent, estigués fent una cosa igual al mateix moment», explica.

Aquest moment va ser l'estiu del 2011, època en què es va sentir un home sense sortida. Després de treballar uns quants anys en el sector de les assegurances i d'abandonar-lo cansat de la rutina de la burocràcia, havia fet un curs de tècnic en radiologia amb esperances de passar dels sinistres a les radiografies. Amb tanta mala sort que la seva diplomatura va coincidir amb l'arribada de la plaga de les retallades al sector sanitari. «Vaig enviar sol·licituds, però aviat vaig veure que les possibilitats d'entrar a treballar en un hospital eren nul·les. No s'esperen oposicions abans de cinc anys», relata.

Notícies relacionades

«Confio en el meu producte però vendre'l no és fàcil»

«Vaig haver de tancar aquesta primavera»

Tocava tornar a reciclar-se, i ja que s'hi posava, ¿per què no atrevir-se amb alguna cosa poc vista? «Apostar per això tenia un avantatge: requeria poca inversió de diners. Al final m'hi vaig llançar perquè hi tenia poc a perdre», recorda. En aquesta factura no hi posa les hores que es va passar navegant per internet per aprendre els trucs de l'elaboració artesana d'ulleres de fusta. Un suís que en feia de marfil li va despertar la inspiració. Uns nord-americans d'Oregon que en fabriquen a escala industrial li van fer veure que hi havia negoci. La xarxa ha posat les idees de l'empreneduria a un clic de distància.

Amb la paciència d'un rellotger antic, Víctor González dissenya i acobla les ulleres al seu taller del barri de Lucero de Madrid. Ell mateix talla les tires i hi enganxa les capes de fusta noble que hi donen aquest aspecte tan particular. A la mà s'aprecia la calidesa de l'eben, la puresa del caqui, el magnetisme del wengé. Triga vuit hores a tenir-ne un parell a punt, que després anuncia i ven a través de la seva pàgina web: feel-wood.es. Diàriament s'hi posen en contacte desenes de clients que aprecien el valor d'un producte fet a mà en exclusiva per a ells. Tant gent comuna com apòstols del gust d'aquests temps. Elgafapastaja no éscool: ara es porta recuperar la fusta.