"No em deixava treballar i controlava tots els tiquets"

Dues dones víctimes de violència masclista econòmica expliquen les seves experiències. Una és de classe humil i una altra de classe alta. Les seves respectives parelles vigilaven totes les seves despeses per veure què compraven i també exercien violència física sobre elles.

"No em deixava treballar i controlava tots els tiquets"

PATRÍCIA MARTÍN

4
Es llegeix en minuts
Patricia Martín
Patricia Martín

Periodista

Ubicada/t a Madrid

ver +

Com passa amb totes les formes de maltractament, les víctimes de violència econòmica poden ser de classe humil o de cert estatus social. El masclisme és un problema estructural transversal, com demostra el testimoni d’aquestes dues víctimes. Una d’elles amb prou feines tenia per pagar els bolquers dels seus fills i, malgrat això, la seva parella no la deixava treballar. L’altra va gestionar durant anys el gran patrimoni del seu marit. I després d’anys de "control i violència", aquest l’ha deixat "amb una mà davant i una altra darrere". Ara expliquen les seves vivències a EL PERIÓDICO a fi de posar el focus sobre una de les violències masclistes més desconegudes, malgrat que és el tercer més freqüent: la pateixen l’11,5% de les espanyoles.

La Montserrat Pérez García (54 anys, Sevilla) és un exemple paradigmàtic de violència econòmica tipificada com a sabotatge laboral, que té lloc quan l’agressor impedeix treballar a la seva parella, el que dificulta el seu desenvolupament professional i independència econòmica. La Montserrat va començar la relació sentimental als 27 anys. De seguida va tenir els seus tres fills. La seva parella, "un masclista de llibre", no li permetia treballar. "M’havia de quedar a casa per fer-li el menjar i cuidar els nens. Havia d’anar a buscar cervesa a qualsevol hora, tot i que estigués a punt de donar a llum", explica. Com que només treballava ell i tenia llocs de treball inestables, tot just podien pagar les despeses. "Però ell exercia un control total, mirava tots els tiquets, per veure en què gastava els diners –explica–. Em vaig haver de mudar a Sevilla, on viuen els meus pares, i ells ens compraven el menjar i els bolquers. Però ell els venia per aconseguir diners per droga, perquè estava enganxat", continua.

Condemnat a la presó

La Montserrat va estar casada amb ell de 1997 al 2003. Finalment, va fugir d’aquella relació quan la seva parella la va tenir tancada tres dies a casa i li va dir que només sortiria "amb els peus per davant". Afortunadament, va poder escapar, ho va denunciar i va refer la seva vida després de passar per una casa d’acollida. Després de la denúncia, quan la seva exparella va ser condemnada a dos anys de presó, es "va deslliurar d’ell". No obstant, encara té molt presents els set anys d’angoixa que va patir, plens d’"amenaces, insults, cops i violacions". "Em va arribar a portar prostitutes i una vegada em va donar un cop de cap i em va obrir el nas –relata–. Va venir la policia, però en aquella època la violència de gènere era més desconeguda, no va passar res perquè jo no el vaig denunciar".

També té molt clar que va retardar la separació perquè, com moltes altres víctimes, depenia econòmicament de la seva parella. "Jo pensava: ‘Amb tres nens i sense feina ni casa, ¿on aniré?’. Però quan em va tancar ja em va ser igual no tenir res, vaig marxar amb el que portava posat", assenyala.

La Montserrat s’atreveix a explicar la seva història a cara descoberta perquè, afortunadament, no ha tornat a saber res de la seva exparella i, com a voluntària de la Fundació Ana Bella, que ajuda a altres dones maltractades, és conscient de la importància de sensibilitzar sobre una de les violències masclistes més invisibilitzades.

El cas de la Laura (un nom fictici, perquè prefereix mantenir el seu anonimat) demostra que la violència econòmica es pot donar també entre les classes altes. La Laura es va casar amb el seu "primer amor" el 2008 i tot va anar més o menys bé els primers anys: bàsicament fins que la seva sogra va morir i el seu marit va heretar una gran fortuna. La Laura la coneixia bé perquè ella mateixa, durant anys, va ser qui va gestionar els seus béns patrimonials.

Control de les despeses

La dona va morir el 2018, el seu marit va heretar el patrimoni i va decidir que ella seguiria "com a ajudant", però sense contracte legal: allà va començar la violència econòmica. "El meu error va ser confiar en ell el meu projecte de vida, perquè dependre d’ell era viure com en arenes movedisses, controlava totes les meves compres, havia de justificar totes les despeses i, a sobre, deixava de pagar-me coses o es retardava en els pagaments, perquè deia que no me’ls mereixia. Calculo que em deu uns 8.000 euros de feines extres que sortien de la gestió del patrimoni i no em pagava", explica.

Tot això preparat amb una bona dosi de violència psicològica ("era un dèspota dictatorial") i episodis puntuals de violència física: "Pocs però tremends". La Laura recorda quan el 2009 la va intentar escanyar després d’una festa en què el va reprendre per beure molt alcohol. "No podia imaginar que per dir-li que no begués tant intentaria ofegar-me". En una altra ocasió, li va fer una clau d’arts marcials perquè ella li va impedir que es tirés per una finestra. "Una vegada a l’any tenia episodis de falta de control i l’emprenia amb mi, era com una muntanya russa", relata.

"Situació terrible"

Notícies relacionades

Finalment, va decidir divorciar-se i sortir de l’espiral de control i violència, però s’ha quedat en una "situació terrible". "Ell és un gran tenidor gràcies als recursos que jo vaig buscar, però tot el patrimoni se l’ha quedat ell i jo estic ara amb una mà davant i una altra darrere, buscant-me la vida".

La Laura he rebut formació sobre autonomia financera de la Fundació Natik Lum, que té un programa d’ajuda a víctimes de violència econòmica. "Gràcies a les teràpies psicològiques i a les associacions de dones, ara soc conscient que vaig ser víctima de violència econòmica –explica–. Durant anys, ho vaig ignorar".