Illa escombra l’independentisme sense lligar el Govern

Catalunya s’aboca a un escenari incert, però amb una victòria clara. Les eleccions d’ahir atorguen a Salvador Illa un triomf que compleix amb les seves expectatives al guanyar per primera vegada en vots i en escons amb 42 diputats i escombrar una majoria independentista, però depèn del concurs de Junts o ERC per governar. L’opció més viable, per la mínima, és un tripartit d’esquerres que inclogui Esquerra i els Comuns, tot i que l’aliança majoritària en suma és la del PSC i Junts. Així que no es pot descartar que Illa aconsegueixi la investidura, però governi en minoria amb suports parlamentaris puntuals. Sigui com sigui, ell ja ha deixat clar que es presentarà.

Carles Puigdemont queda molt lluny de poder ser reelegit com a president, a l’haver de conformar-se amb el segon lloc i una pujada de tres escons (35 en total), però es proposa intentar que el PSC faciliti la seva investidura en una mena d’intercanvi de cromos amb Pedro Sánchez: el suport del PSC al Parlament a canvi dels vots de Junts al Congrés. Perquè sigui una realitat necessitarà també la complicitat d’Esquerra, que assumeix el seu daltabaix, una pèrdua de 13 parlamentaris, intentant sortir de les dues equacions i posant el focus en la responsabilitat d’Illa i Puigdemont de liderar les seves opcions, d’acord amb els resultats.

Aragonès, entre rivals

Els republicans registren un resultat demolidor. Pere Aragonès no aconsegueix rendibilitzar la seva obra de govern i queda atrapat en la polarització entre els seus dos rivals. Però no només això, els catalans li reserven la posició més incòmoda, la que els implica haver d’escollir entre recolzar Illa, unir forces amb Puigdemont o forçar una repetició electoral, tot i que el risc de la caiguda pugui ser encara pitjor. "Estarem a l’oposició", va mirar d’aclarir el candidat d’ERC, i amb un gest clar d’assumir la derrota.

Aragonès pot abandonar la partida, però Oriol Junqueras encara no pot jugar-la perquè continua inhabilitat fins que se li apliqui l’amnistia. Així que la crisi que s’obre a les files republicanes haurà de passar per una renovació de lideratges que afavoreixi un canvi de rumb.

La promesa de Puigdemont

Però les seves no seran les úniques files que poden entrar en convulsió. I és que Puigdemont va prometre que, si no es convertia en president, deixaria la primera línia, i això tornarà a remoure les aigües postconvergents. La presidenta del partit, Laura Borràs, ha perdut pistonada, però el secretari general del partit, Jordi Turull, no ha aconseguit l’avantatge previst ni una majoria que catapulti Puigdemont. Espases alçades.

La formació que anuncia que reprendrà de seguida el seu procés de refundació és la CUP, que perd cinc escons (en tenien nou) i que veu com els Comuns l’avancen, tot i que també es deixen dos escons pel camí (n’han obtingut sis). En el cas dels morats, fien el seu paper a condicionar el futur Govern, i pressionaran Esquerra perquè s’inclini per una aliança progressista, i no per Puigdemont. Sigui com sigui, el seu paper en el Consell Executiu haurà de ser autoritzat pel PSC i, segons els resultats, tindrà poc pes. Abans, però, hauran d’acordar un full de ruta malgrat partir de models de país molt dispars.

I és que en les eleccions menys processistes del procés guanya el socialisme, però també el PP, que és el partit que més creix al sumar 12 diputats (n’aconsegueix 15) i avança l’extrema dreta de Vox, ja que ha aconseguit el quart lloc. Els populars aconsegueixen capitanejar el rebuig a l’exoneració de les causes del procés i al sanchismo, absorbint Cs i esgarrapant una ultradreta que aguanta en escons (11). Un Alejandro Fernández exultant, al qual li va costar que Alberto Núñez Feijóo el mantingués com a candidat, aconsegueix multiplicar per cinc la seva representació i aplana el camí del seu líder per a la disputa europea fent gala del seu auge a Catalunya, també després com a trampolí indispensable per arribar a la Moncloa.

Adeu a Ciutadans

Els populars beuen de la desaparició de Cs, que firma la seva defunció institucional a la comunitat que els va veure néixer, amb l’aprovació de l’amnistia, i després d’haver guanyat les eleccions del 2017, convocades sota la suspensió de l’autonomia amb l’article 155 de la Constitució. Fins i tot el Pacma li treu 11.545 vots d’avantatge.

Qui entra per primera vegada a la Cambra catalana, amb dos representants, és Aliança Catalana, l’extrema dreta independentista, que finalment no condiciona l’esdevenir del futur Govern, com apuntava la demoscòpia. La formació de l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, irromp amb representació a Girona i Lleida; però no a la capital catalana.

El Parlament que surt de les urnes d’aquest 12 de maig contrasta, i molt, amb el de la passada legislatura. L’hemicicle que va néixer el 2021 era el més independentista i d’esquerres; mentre que en aquesta contesa electoral gira a la dreta pel daltabaix d’ERC, Comuns i CUP i l’entrada d’Aliança Catalana; mentre la suma sobiranista és en un 43,18% dels vots, quan partia del 52%, i amb 59 diputats independentistes, 61 si es compta Aliança Catalana, davant els 74 anteriors.

El caos de Rodalies

Notícies relacionades

El (bon) efecte de cinc hores de música a la setmana

Els alumnes amb millors notes de la selectivitat toquen música

La d’ahir va ser una jornada electoral marcada per un nou caos a Rodalies, a compte d’un sabotatge que va deixar totes les línies tallades, i que va posar en suspens diversos integrants de les meses electorals perquè ERC i Junts van recórrer sense èxit a les juntes electorals per allargar el termini per a la votació. La participació va ser baixa, similar a la del 2021, en plena pandèmia de coronavirus, rondant el 58%, cosa que implica que la campanya no ha revertit la desafecció.

La primera prova de foc per detectar possibles fórmules de Govern serà la constitució de la Mesa del Parlament. Això, a tot tardar, ha de passar un dia després de les eleccions europees del 9 de juny. Si finalment es constitueix la Cambra catalana el dia 10, fins al 25 de juliol hi haurà temps per pactar i celebrar una primera investidura, que pot ser fallida al requerir-se majoria absoluta. La definitiva haurà de ser dos mesos després, això és, a tot estirar, el 25 d’agost. Cal veure si els partits s’arremanguen per aconseguir les sumes requerides i superar tots els vetos, o si els catalans tornaran a votar a l’octubre.