L’Audiència va aclarir enganys però no en va determinar els autors intel·lectuals

L’11 de març del 2004, tres dies abans de les eleccions generals, una cèl·lula gihadista va col·locar 13 artefactes explosius en quatre trens de rodalies de Madrid. Es va tractar del primer acte terrorista islamista comès a Espanya després de l’inici de la batalla mundial empresa pels EUA arran de l’atac a les Torres Bessones a Nova York el 2001. Hi van morir 191 persones i 1.857 en van resultar ferides. El país sencer va quedar commocionant i es va generar una gran polèmica sobre l’autoria dels fets davant la possibilitat que hagués sigut ETA, alimentada els dies posteriors als atemptats pel Govern de José María Aznar.

Enmig d’aquesta confusió va començar la investigació del jutge de l’Audiència Nacional Juan del Olmo, que va ocupar 241 volums i va durar 28 mesos. Finalment, es van processar 29 persones, però es va tractar en tot cas de "conductes perifèriques", col·laboradors majoritàriament, i només dos dels terroristes que es van asseure al banc dels acusats van ser sentenciats com a autors materials. Els membres de la cèl·lula que van participar directament en les explosions s’havien immolat un mes després dels atemptats en un pis de Leganés, assetjats pels GEO, i van causar la mort d’un dels agents en l’explosió. Ni la instrucció ni el judici posterior va permetre fixar en sentència l’autoria intel·lectual.

El judici va començar tot just tres anys després de la matança, entre el 15 de febrer i el 2 de juliol del 2007, en un pavelló de la Casa de Campo de Madrid, que va ser preparat perquè s’hi pogués acollir tots els acusats, els seus advocats, el nombrós públic que va acudir cada dia i perquè es poguessin transmetre les sessions en directe. La sentència es va llegir en aquest mateix espai el 31 d’octubre d’aquell mateix any.

Del total de 29 processats, el tribunal integrat pels magistrats Javier Gómez Bermúdez, Fernando García Nicolás i Alfonso Guevara en va absoldre vuit, però les condemnes imposades van ser exemplars. A Jamal Zougam i Otman el Ganaoui els van caure més de 42.900 anys de presó al considerar-los autors materials dels assassinats, i a l’exminer José Emilio Suárez Trashorras –líder del grup que va facilitar els explosius– a 34.715 anys com a autor per cooperació necessària. Els tres acabaran de complir les seves condemnes el 2044, si bé l’asturià, que pateix trastorns mentals, ha sol·licitat recentment que li sigui aplicada l’eutanàsia.

L’objectiu de l’atemptat

La resolució fixa els objectius que buscaven els terroristes: "Mitjançant l’ús de la violència en totes les seves manifestacions, pretenen enderrocar els règims democràtics i eliminar la cultura de tradició cristianooccidental substituint-los per un Estat islàmic sota l’imperi de la xaria o llei islàmica en la seva interpretació més radical, extrema i minoritària".

En total van ser col·locades 13 motxilles o bosses carregades amb explosius temporitzats perquè explotessin simultàniament. Deu d’aquestes entre les 7.37 i les 7.40 hores de l’11 de març del 2004. L’últim artefacte explosiu va ser col·locat per Zougam al quart vagó del tren número 21713, que sortia d’Alcalá de Henares a les 7.14 hores i va explosionar a les 7.38 hores quan el tren estava parat a l’andana de la via 1 de l’estació de Santa Eugenia.

Els fets provats de les sentències detallen que van ser Sarhane Ben Abdelmajid Fakhet, Jamal Ahmidan, àlies El Chino; Mohamed Oulad Akcha, Rachid Oulad Akcha, Abdennabi Kounjaa, Asrih Rifaat Anouar, Allekema Lamari –tots ells morts en l’explosió de Leganés– i una vuitena persona que no va poder ser identificada, juntament amb el condemnat Jamal Zougam, que el matí del dia 11 de març del 2004 van col·locar a quatre trens de la xarxa de rodalies de Madrid els 13 artefactes explosius. Els artefactes eren d’iniciació elèctrica formats per dinamita plàstica i detonador alimentats i temporitzats per un telèfon cel·lular o mòbil.

Van decidir suïcidar-se

Aquests set terroristes, "davant la imminència de la seva detenció per la policia", que els tenia assetjats a la vivenda que ocupaven al carrer Martín Gaite de Leganés, van decidir suïcidar-se detonant diverses càrregues de dinamita de la marca Goma-2-Eco sobre les nou de la nit del 3 d’abril del 2004. L’explosió va matar el subinspector del Grup Especial d’Operacions del Cos Nacional de Policia Francisco Javier Torronteras.

A més dels vuit ocupants del pis de Leganés, van ser sentenciats per participar en una mesura o una altra en l’atemptat altres gihadistes: Rabei Osman Al Sayed Ahmed, Hassan el Haski, Youseff Belhajd, Abdelmajid Bouchar, Jamal Zougam, Basel Ghalyoun, Otman el Gnaoui, Gnaout o Kanoui, Mohamed Larbi Ben Sellam, Rachif Aglif, Mohannad Almallah Dabas, Fouad el Morabit Anghar, Mohamed Bouharrat, Saed el Harrak i Hamed Ahmidan. Ni l’Audiència Nacional ni posteriorment el Tribunal Suprem van trobar prou proves per condemnar Rabei Osman el Sayed l’Egipci, assenyalat com un dels presumptes autors intel·lectuals dels atemptats de Madrid. Ja havia sigut sentenciat per integració en banda terrorista a Itàlia.

Segons l’entrevista concedida a El Periódico de España, del grup Prensa Ibérica, pel president del tribunal Javier Gómez Bermúdez, al complir-se 20 anys dels atemptats, el suïcidi dels autors materials va deixar la justícia sense gairebé informació en aquest aspecte. "¿Qui va idear els atemptats? Doncs miri vostè, no ho sabem", va assenyalar a aquest diari. Segons l’avui advocat, va poder tenir molt a veure en això Serhane Ben Abdelmajid Fakhet àlies el Tunisià, que es va suïcidar a Leganés.

"Però hi ha teories d’experts, d’experts molt qualificats, que diuen que probablement un dels ideòlegs dels atemptats va ser un conegut gihadista que se’ns va fugar en l’anomenada operació Dàtil, a qui mai vam poder jutjar i que creiem que va morir a Síria el 2005", afegeix.

Morts i ferits

A conseqüència de les explosions van morir 191 persones: 34 a l’estació d’Atocha, 63 al carrer Téllez, 65 a l’estació d’El Pozo, 14 a l’estació de Santa Eugenia i 15 en diferents hospitals de Madrid. A més, van resultar ferides 1.857 persones i es van produir importants danys materials que no han sigut taxats en la seva totalitat. A aquestes xifres cal afegir el GEOque va morir a Leganés i una dona que va ser considerada víctima dels atemptats 18 anys després dels mateixos. En total, 193 morts.

Notícies relacionades

"No em deixava treballar i controlava tots els tiquets"

¿Tot continua igual?

L’anàlisi dels explosius que es van fer servir va ser una dels aspectes més controvertits de la instrucció i també durant el judici, i va servir des d’alguns àmbits per sembrar dubtes sobre l’autoria dels atemptats.

La sentencia va fixar, no obstant, que "tota o gran part de la dinamita" dels artefactes que van explotar als trens el dia 11 de març i tota la que va ser feta detonar al pis de Leganés més la trobada durant el desenrunament posterior a l’explosió, procedia de la mina Conchita, situada al terme de Belmonte de Miranda, Astúries, propietat de l’empresa Caolines de Merillés, SA. La dinamita va ser sostreta, amb la connivència d’algun miner, aprofitant el nul control sobre el consum que existia en aquell moment a la mina.