Ucraïna s’estanca

A Putin –el mateix que amb l’assassinat programat d’Aleksei Navalni ha tornat a demostrar el seu menyspreu per la vida dels que s’atreveixen a qüestionar el seu poder– l’esdevingut li serveix per mirar de donar un sentit renovat a la seva aventura militarista en vigílies d’unes eleccions que, sense candidats opositors mínimament sòlids, només serviran per fer un bany d’aparent legitimitat al seu desvari imperialista. Ja ha demostrat que no li tremola el pols per ordenar la mort d’opositors, impedir als seus rivals polítics que puguin competir a les urnes, ofegar la societat civil i detenir qualsevol que gosi manifestar el seu malestar o enviar més carn de canó a l’escorxador ucraïnès. Mentrestant, ha sabut esquivar les sancions internacionals, trobar aliats (com Corea del Nord i l’Iran) per mantenir l’esforç bèl·lic i evitar la desbandada dels capitostos i oligarques que li serveixen per conservar el seu sistema de poder personal.

Descontentament creixent

Notícies relacionades

¿Tot continua igual?

David Walliams: Un fenomen de la literatura infantil i juvenil que enalteix "la diferència"

Per la seva banda, a Zelenski el panorama polític i militar se li enfosqueix per moments. És cert que, amb l’argument de l’òbvia dificultat de convocar a les urnes enmig de la guerra, ha aconseguit transitòriament retardar el moment en què haurà de tornar a sotmetre’s al dictat d’uns votants que mostren el seu descontentament creixent per la falta de resultats contra la corrupció i pel deteriorament notable dels seus nivells de benestar i de seguretat. A això s’hi afegeix la percepció generalitzada que la victòria militar contra l’invasor és igual de lluny que el juny passat, quan va arrencar una contraofensiva que ja ha tocat els seus límits; sense que l’enfonsament d’algun vaixell rus o els múltiples atacs amb drons contra objectius en territori rus permetin contravenir la idea generalitzada que el front està estancat.

Tot això explica les seves declaracions angunioses en la recent Conferència de Seguretat de Múnic. Sap que, tot i que aconsegueixi incrementar substancialment la producció nacional de drons i de munició d’artilleria, continua depenent vitalment de l’ajuda exterior, tant econòmica com militar. I sap que el nomenament del nou cap de les forces armades, Oleksandr Sirski, no canvia res sobre el terreny, amb unes forces incapaces per si soles de trencar les defenses russes i aconseguir la seva expulsió definitiva. Per això crida a la consciència dels seus interlocutors occidentals, plantejant-los que el més rellevant no és preguntar als ucraïnesos quan creuen que acabaran la guerra, sinó preguntar-se a si mateixos com és que Putin pot continuar-la malgrat les sancions (escassament eficaces) que se li han imposat fins ara. Tant París com Berlín semblen sensibles a les demandes de Zelenski i disposats a mantenir el seu suport a llarg termini, però en última instància s’imposa la idea que sense Washington serà impossible decantar la balança a favor de Kíiv.