10 anys de la metxa que va encendre la guerra

Les imatges d’uns encaputxats armats que a la matinada del 27 de febrer del 2014 van ocupar el Parlament de Crimea hissant banderes russes van ser el tret de sortida de la caiguda d’aquesta península a mans russes. La secessió d’Ucraïna, avalada per una banda de la població majoritàriament russoparlant de Crimea i que va comptar des de l’inici amb un suport militar obert de forces de la Federació Russa (els cèlebres "homenets de verd"), va passar de manera vertiginosa i sense gairebé vessament de sang, com recorden estudiosos com Paul D’Anieri, autor d’Ucrania y Rusia, de un divorcio civilizado a una guerra incivilizada.

"Dos factors van fer impossible una defensa militar [d’Ucraïna]. Un va ser la velocitat de l’operació [russa] que va agafar per sorpresa les forces ucraïneses, que es van trobar enfrontades a forces superiors. El segon va ser que la majoria no estava inclinada a lluitar. Moltes unitats militars ucraïneses a Crimea es van rendir o van canviar de bàndol en massa", resumeix D’Anieri, catedràtic de la Universitat de Califòrnia. En aquestes circumstàncies, els insurgents prorussos de Crimea van convocar un referèndum en el qual, segons els seus organitzadors, va participar el 83% de la població i el 96% dels votants es va pronunciar a favor de la independència i integració a Rússia. Posteriorment, el 18 de març, el president Vladímir Putin i els representants de Crimea, que fins a 1954 havia sigut part de la Unió Soviètica, van segellar la incorporació d’aquest territori a Rússia. Tan sols un dia abans, Reshat Ametov, de la minoria tàrtara, s’havia convertit en la primera víctima civil morta durant aquesta annexió en el dia d’avui no reconeguda per la gairebé totalitat de la comunitat internacional.

L’espectre del conflicte.

En aquella primavera del 2014, Crimea no va ser l’únic front que se li va obrir al Govern interí de Kíiv. Durant setmanes, violents xocs entre els partidaris de la integració europea (l’Euromaidan) i d’una vinculació més gran a Rússia (l’anomenat Antimaidan) també es van succeir en diferents regions del país, com Khàrkiv i Odessa. En el dia d’avui, no hi ha un consens unànime sobre el paper de Rússia i de les autoritats locals en aquests enfrontaments, escassament investigats judicialment per Ucraïna.

A Khàrkiv, la segona més important d’Ucraïna, insurgents prorussos van ocupar a l’abril l’Administració de la ciutat i van proclamar l’autodenominada República Popular de Khàrkiv. No obstant, l’aldarull va durar tot just 48 hores, després de les quals les forces ucraïneses van reprendre el control de la ciutat. A Odessa, el 2 de maig, manifestants prorussos que havien carregat contra una marxa per la unitat d’Ucraïna es van refugiar a la Casa dels Sindicats, a la qual després partidaris de Kíiv van calar foc. El balanç final del tràgic succés, i altres enfrontaments a la ciutat, va ser de 48 persones mortes, segons va constatar l’ONU. La majoria dels morts van ser identificats com a prorussos.

La revolta del Donbass.

A la primavera del 2014, a l’activista proucraïnès Ievgueni Semekhim el van posar en una llista de persones buscades i per això es va haver d’escapar –com els va passar a molts– del Donbass, la zona de l’est d’Ucraïna que aquell any va viure el conflicte més sagnant. No obstant, del caos d’aquells dies el Ievgueni guarda també la memòria d’una peculiar conversa. "Estava amb un amic quan un dels líders insurgents ens va trucar i ens va dir que no tenia prou homes ni la situació sota control, cosa que demostra que potser allò es podia haver parat en els seus primers dies", explica ara aquest home originari de Mativska, a la província de Donetsk. "Jo lamentablement vaig haver de fugir. Així em vaig perdre fins i tot els funerals dels meus avis", afegeix.

Passat el temps, existeix la sensació que hi havia senyals d’una possible ruptura del Donbass. "El sentiment prorús era bastant alt en l’industrialitzat Donbass", afirma Serhii Plokhy, autor de The Gates of Europe: A History of Ukraine. Segons aquest estudiós, en aquesta zona d’Ucraïna "molts ciutadans se sentien aferrats a la ideologia soviètica", una nostàlgia alimentada per l’accentuada decadència socioeconòmica de la zona i també per la polèmica entorn de l’idioma rus atiada per l’anterior president ucraïnès, Víktor Ianukóvitx.

En aquest caldo de cultiu, animats per la secessió de Crimea i estimulats per Moscou, els insurgents prorussos van ocupar a l’abril alguns edificis públics de Donetsk i Lugansk i van convocar l’11 de maig dos plebiscits per separar-se d’Ucraïna (tampoc reconeguts internacionalment), en els quals va triomfar l’alternativa separatista. Una cosa que "no només va precipitar l’escalada del conflicte", sinó que també "va atraure un flux de combatents de l’estranger" utilitzats "per totes les parts", amb una "significativa repercussió sobre els drets humans", com constataria després la Missió a Ucraïna del Grup de Treball sobre l’ús de mercenaris de l’ONU.

Un element diferencial va ser, en aquest sentit, la reacció de Kíiv i la de Moscou. Els primers van posar en marxa (abril) una "operació antiterrorista", després impulsada (maig, juny) per Petró Poroixenko, després del nomenament de l’oligarca com a nou president ucraïnès. Els segons van rebutjar el reconeixement oficial de la secessió prorussa, tot i que hi havia hagut indicis sobre el suport econòmic i militar (una espècie d’invasió fantasma, amb combatents i arsenal bèl·lic) de la Federació Russa des de les primeres setmanes. D’aquesta manera, el que hi havia al principi va ser descrit com un conflicte "meitat Guerra Civil, meitat guerra proxy de Rússia", es va convertir en un enfrontament armat real entre milicians avalats per Moscou i forces ucraïneses.

Conseqüències per a Ucraïna.

D’aquesta manera, va quedar clar que en el Donbass no es repetiria el guió de Crimea. Seria pitjor. Tan sols el primer any de conflicte, l’ONU va documentar més de 6.000 morts i gairebé 16.000 ferits a l’est d’Ucraïna. Les dades remarquen també la greu situació dels civils, atrapats en una ruleta russa d’activitats bèl·liques, amb moments de menor i major iniciativa dels dos bàndols. Bombardejos indiscriminats, execucions extrajudicials i maltractaments de presoners van ser part d’aquesta etapa i ho serien en el futur, segons diverses organitzacions. En paral·lel, en aquell mateix termini de temps, Ucraïna va assolir la xifra de més d’un milió de desplaçats interns, més de dos terços dels quals originaris del Donbass i la resta de Crimea. El cost econòmic també va ser altíssim. Segons el Banc Mundial, el PIB ucraïnès es va contraure un 6,6% el 2014 i un 10% l’any següent, com a resultat no només dels danys soferts, sinó també a causa de l’esforç per professionalitzar un Exèrcit fins aquest moment vetust i disfuncional. Conseqüència d’això va ser també l’escassetat de medicines en hospitals públics, segons informes internacionals.

Conseqüències per al món.

Notícies relacionades

El (bon) efecte de cinc hores de música a la setmana

Els alumnes amb millors notes de la selectivitat toquen música

Han passat 10 anys des de l’inici del conflicte russo-ucraïnès i, per a molts, l’hostil relació entre Rússia i Occident no només comença a ser un capítol per als llibres d’història, sinó que sembla ser l’única realitat que es recordi. Però no era així abans del 2014. Llavors, Rússia i l’OTAN fins i tot havien organitzat els seus primers exercicis militars conjunts (que mai es van portar a terme) i diversos països europeus mantenien –especialment Alemanya i Itàlia– un significatiu intercanvi comercial amb Rússia, que des d’aquells dies ha anat progressivament disminuint, amb les seves repercussions.

En aquest sentit, després de la inicial tebiesa en la resposta dels països occidentals, l’annexió de Crimea i la rebel·lió a l’est ucraïnès van suposar una continuada dinàmica de represàlies entre els dos blocs i un augment de l’activitat de l’OTAN a prop de la frontera de Rússia. Fruit d’això, després de la cimera de Varsòvia del 2016, va ser l’obertura de noves bases de l’Aliança Atlàntica com la d’Adazi a Letònia, un dels països del Bàltic avui en màxima alerta davant la possibilitat d’un nou crescendo d’aquesta guerra iniciada fa una dècada.