Els divorcis sèniors es disparen un 40% en els últims deu anys

Els terapeutes apunten que «generalment» les dones són el motor del canvi: «Senten que s’han sacrificat i no volen fer-ho més». Els matrimonis més grans de 70 anys que es divorcien s’han duplicat des del 2013.

Els divorcis sèniors es disparen un 40% en els últims deu anys

PATRICIA MARTÍN

5
Es llegeix en minuts
Patricia Martín
Patricia Martín

Periodista

Ubicada/t a Madrid

ver +

En l’imaginari col·lectiu, les parelles que es divorcien estan en la trentena o la quarantena i tenen fills petits. Les tensions que provoca la criança i la difícil compatibilitat amb la feina fan saltar pels aires moltes relacions. Però en els últims anys les parelles que a Espanya se separen a partir dels 50 i per tant, quan els fills ja tenen certa edat o fins i tot són independents, s’han disparat.

Segons l’INE, han augmentat aproximadament un 40% en l’última dècada i, apunten estudis internacionals, s’han triplicat des del 1990, a causa del desig urgent de viure una segona vida, sol o amb una altra parella, a partir de la jubilació o quan els fills abandonen el niu. Els especialistes apunten que generalment són les dones les que fan el pas cap aquest nou començament.

Les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) espanyol indiquen, de fet, que els més grans de 50 són l’única franja d’edat en la qual els divorcis creixen, ja que cada vegada hi ha menys separacions: les ruptures sentimentals no descendeixen, però com que s’acudeix menys a formalitzar la relació davant el jutjat o l’altar, després no se n’ha de deixar constància oficial. En la franja de 50 a 70 anys o més els divorcis han crescut un 39% des del 2013, mentre que de 18 a 49 anys han caigut un 28%.

Aquesta caiguda s’explica, en part, precisament perquè els joves es casen menys i, per tant, es registren menys divorcis. Ara bé, el creixement de les separacions sèniors està present i responen al creixent desig d’emancipar-se de la parella de tota la vida a l’arribar a la maduresa, segons perceben els especialistes en les teràpies de parella o en les consultes de psicologia o sexologia.

El grup més nombrós de separacions continua estant entre els 40 i els 45 anys, amb 32.831 divorcis el 2022, però el següent grup és el comprès entre els 50 i 59 anys, amb 19.583. A més, 1.483 parelles més grans de 70 anys van fer el pas de dir "s’ha acabat" el 2022, gairebé el doble que el 2013 (quan en van ser 827). En aquest context, l’edat mitjana del divorci ha augmentat en els últims anys: 49,2 en els homes i 45,8 en les dones.

Darrere d’aquest fenomen són subjacents diversos factors desencadenants, segons els especialistes consultats. D’una banda, els valors han canviat i persones que han crescut amb la consigna de la parella per a tota la vida i de sacrificar-se per la família ara "prioritzen el fet de disfrutar, la complicitat i el desig", segons explica Núria Jorba, psicòloga clínica i sexòloga.

Síndrome del niu buit

S’hi uneix que cada vegada es viu més i si fa dècades l’esperança de vida després de la jubilació era d’uns 10 o 15 anys, ara s’arriba al retir amb més salut i esperança de vida. "Amb la jubilació, moltes persones senten que poden viure una segona vida, de la qual es vol disfrutar al màxim", afegeix l’especialista, que dirigeix un centre especialitzat en teràpia de parella.

També influeix el que es coneix com la síndrome del niu buit, la sensació de soledat que els pares estableixen quan els fills abandonen la llar. En aquest context, "sorgeixen moltes discussions de parella", influïdes també pel xoc mental que provoca a algunes persones la jubilació i els canvis que implica.

‘Prou’ al paper de cuidadora

A tot això s’uneix que algunes dones diuen "prou" al rol de cuidadores, una vegada els fills són independents. "Generalment són les dones les que prenen la iniciativa de la separació, perquè senten que han aguantat molt, han fet molts sacrificis i pensen que ja no tenen per què continuar fent-ho", explica al seu torn Roberto Sanz, sexòleg de la Fundació Sexpol, entitat referent en teràpia de parella i formació en sexualitat.

Tot i que també hi ha homes que prenen ells la iniciativa "perquè ja no suporten la seva parella i creuen que encara tenen temps de tenir vida sexual activa", afegeix l’especialista. Amb tot, puntualitza Jorba, en la majoria dels casos les parelles sèniors que se separen no busquen tenir noves parelles sinó viure com es vulgui, de manera tranquil·la i sense discussions".

Les persones grans no acostumen a anar al psicòleg o a teràpia de parella perquè no era una cosa habitual en la seva joventut o maduresa. Ara b, algunes parelles sèniors sí que acudeixen a teràpia quan constaten que la jubilació o el niu buit els provoca conflictes, "a causa que estan tot el dia junts, una cosa a què no estan acostumats". També hi ha parelles grans que busquen ajuda professional perquè un dels integrants es vol separar i l’altre no ho accepta i d’altres que volen divorciar-se però no saben com.

I l’èxit de la teràpia, segons l’experiència de Jorba, depèn "no tant del motiu com del temps de desgast acumulat". "Si el conflicte porta poc temps, hi ha marge de solució. Si porten anys distanciats i utilitzen la teràpia de parella com a última carta, és més difícil que tingui èxit".

Els divorcis a aquesta edat són menys conflictius: "Repartir béns és més fàcil que repartir fills", segons els advocats especialitzats en família.

Els divorcis sèniors, en qualsevol cas, solen ser menys conflictius que en parelles més joves, segons Ramón Quintano, advocat i vocal de l’Associació Espanyola d’Advocats de Família (AEAFA). Són separacions més pacífiques perquè "la problemàtica no gira al voltant de la cura dels fills, la custòdia, la pensió o qui utilitzarà la vivenda familiar sinó que en parelles grans els fills ja són més independents i les discussions són de tipus econòmic o ni això perquè tots dos tenen certa capacitat econòmica. Repartir béns és més fàcil que repartir fills", sentencia l’advocat especialitzat en Família.

Notícies relacionades

En qualsevol cas, hi ha parelles que consulten la possibilitat de divorciar-se però després fan marxa enrere perquè creuen que poden perdre "el seu estatus social, nivell de vida o l’estabilitat que la relació de parella els proporciona". Amb certa edat "tenen por de vendre la seva casa de tota la vida, buscar una altra vivenda i els produeix angoixa perdre el resultat de la suma d’una vida en comú, que és per als seus fills", explica Quintano.

Jorba corrobora que els divorcis sèniors són menys conflictius i assenyala que, en ocasions, els problemes apareixen perquè són "els fills els no que accepten que els seus pares, ja amb una certa edat, decideixin separar-se". Per tant, no és un problema entre els dos membres de la parella sinó amb el seu entorn.