Invasió a la inversa
Les recents noticies sobre nombrosos salts i intents de saltar de les balles de Ceuta i Melilla per part de centenars d’immigrants subsaharians, considerats per molts com una autèntica invasió, no han trigat a detonar tota classe de reaccions respecte les nefastes conseqüències d’una immigració incontrolada i sobre la imperiosa necessitat de major protecció de les fronteres espanyoles, i per tant, europees. El debat, també gira entorn del respecte a la dignitat de les persones que realitzen aquests actes, que no fan més que il·lustrar una realitat de privacions pràcticament absolutes donat al context en que tenen lloc. No obstant, si encara hi ha algun punt sobre el que, per sort o per desgràcia, no existeixin discrepàncies, és en l’elevat cost econòmic que suposen els salts a l’estat espanyol, que deriva en que és necessari establir tots els mecanismes per contrarestar-los.
Per entendre aquesta situació, la història és bàsica, i alhora, clau. En altres paraules, la història per si sola ens pot proporcionar dades suficients per entendre el perquè d’aquests salts tan arriscats. Aquesta immigració tan desesperada no té millor explicació que el rigor mateix del colonialisme de les grans potències europees, de l’esclavitut establert en molts territoris durant segles. En efecte, Espanya sola tenia més de 18 colònies a Amèrica; al mateix temps França, el Regne Unit, Alemanya, Portugal o Itàlia es repartien el continent africà i explotaven els seus habitants i els seus recursos naturals, en base als quals es van enriquir a costa de l’empobriment extrem d’aquelles terres. Una situació que es va perpetuar a Àfrica fins dates molt recents, si tenim en compte que per datar la descolonització africana s’agafa com a referència l’any 1960. A tot això, és necessari sumar les relacions mantingudes per les potencies amb les antigues colònies independitzades, sempre marcades per la dominació i l’explotació del comunament anomenat neocolonialisme. En definitiva: la invasió a la que avui s’enfronta Espanya no té una cara de desconeguda.
D’altre banda, el mòbil d’aquests actes desesperats s’explica sincera i àmpliament per ell mateix. No en va els europeus, quan van viure situacions d’extrema pobresa i misèria als segles passats, van jugar-se la vida a alta mar en busca d’oportunitats lluny de les seves fronteres; és així com la història, en la seva curiosa faceta de etern tornar a començar, en permet entendre la situació actual. Manca de significat tota intervenció respecte els fets transcorreguts que, per explicar-los, obviï la gravetat de les conseqüències del colonialisme i la intensitat de les considerables injustícies de l’esclavatge, que actualment encara passen factura. I es que si bé Espanya, com tota nació sobirana, té i ha de tenir el dret a prendre totes les mesures necessàries per protegir les seves fronteres, sempre que siguin legals i respectin les obligacions internacionals contretes, especialment en matèria de drets humans.
Notícies relacionadesÉs per això que, consideracions econòmiques a part, una mínima coherència ens hauria de portar a reconèixer l’existència de un deure moral cap aquests col·lectius durant segles sobreexplotats, privats por la força dels seus recursos. Perquè, independentment de la seva situació, aquestes persones mai han deixat de ser dignes, i com a tal, no haurien, en cap cas, ser discriminades. A més a més, tant la història com l’actual emigració d’espanyols durant els últims anys d’aquesta crisi, ens hauria de recordar la nostra potencial condició de immigrant i si realment es tractes d’una invasió, la història ens dificultaria qualificar-la de invasió a seques; en tot cas, seria una invasió a l’inversa.
