Barcelona singular: grans troballes al barri més petit

1. Fàbrica de cua

La masia de Can Peguera

Les primeres 534 vivendes públiques de l’antic polígon de Ramón Albó eren d’un sol nivell, minúscules, equipades amb una cuina econòmica, i amb un pati al descobert. Durant la postguerra se’n van fer 116 més, seguint el mateix patró blanquinós. En canvi, no va passar el mateix amb la següent promoció: una mola de 31 pisos que contrasta amb la resta (plaça de Sant Francesc Xavier, 19-20). L’edifici és tirant a lleig, però té més història de la que aparenta, ja que just allà hi va haver la masia que dona origen a Can Peguera. I alguna cosa queda d’ella: encara són visibles els seus fonaments, una franja de pedres sobre la qual es va alçar la nova finca. Aquella hisenda es coneixia com «la fàbrica» perquè allà es produïa, en un forn de quitrà, cua per a usos industrials. Això era possible a causa de la seva proximitat amb el Turó de la Peira, una extensa pineda d’on s’extreia la resina. Malgrat les moltes penúries sofertes, els veïns mai van incórrer en actes que posessin en perill aquesta meravellosa arbreda, i si alguna vegada van necessitar llenya, van anar a buscar-la a Collserola.   

---

 2. Missió complerta 

La parròquia de Sant Francesc Xavier

No causaria estranyesa trobar-se-la si un es digués Davy Crockett i això fos Texas. Però som a les cases barates d’Horta, i aquí gairebé ningú recorda El Álamo. Una mica d’evangelitzadors sí que tenien, no obstant, els que van promoure la construcció d’una església d’origen colonial, sota l’advocació del jesuita Sant Francesc Xavier (plaça de Sant Francesc Xavier, 22), i calcada a les de les missions en el Nou Món. Aquest lloc recòndit va ser sempre un niu de cenetistes (part de la Columna Durruti va sortir del barri); un bastió de l’esquerra, en definitiva, sense gaire afecció als capellans. La resposta de les autoritats a l’ateisme regnant va ser erigir aquest temple, que al seu interior té un sant Crist representat com pocs en el món amb una soga al coll. Així mateix sobresurten les pintures de l’absis, en les quals es pot veure uns escolanets amb el rostre de nens del veïnat, entre ells, la Manela –que encara viu–, un tal Ramiro i, segons diversos parroquians, mossèn Camprubí, germà de l’actor Joan Capri.  

---

3. Encants a Nou Barris

Vent-ho Tot a 1 €

Per no haver-hi, a Can Peguera no hi ha ni un estanc, no diguem ja una òptica, una sabateria o una merceria. Malgrat això, la gent es proveeix de calçat, frontisses, llibretes, texans, despertadors, encenedors, fundes per a ulleres o troques de llana. I a un preu irrisori: 1 euro. El negoci el va obrir Josep Maria Andrés el 2018, al mateix local on el seu pare tenia un taller mecànic i el seu avi una draperia (passeig d’Urrutia, 36). Va començar desprenent-se del que tenia per allà emmagatzemat, i ben aviat es va dedicar a vendre objectes de segona mà que li portaven els veïns, a qui entregava dues terceres parts dels guanys. Era una proposta tan suculenta que la cosa va sortir de mare. Desconcertat amb tanta furgoneta que arribava carregada fins als límits, va dir prou, i ara només despatxa el gènere que li regalen o que aconsegueix mitjançant el buidatge gratuït de domicilis. «M’he emportat fins i tot escopetes», m’explica Josep Maria, qui no ha tingut cap altre remei que ampliar l’espai per poder posar la mercaderia de més valor (una mica més cara): gerros, escultures, llums i electrodomèstics que enlluernarien qualsevol paradista dels Encants.  

---

4. Una joia modernista

Can Oliveres

Quan assolaven les epidèmies, els barcelonins adinerats sondejaven paratges als afores de la ciutat per refugiar-se, i el que avui és l’Eixample d’Horta no semblava un mal destí, la veritat. L’aire pur que es respirava suposava un reclam i devia ser aquesta una de les raons per les quals Mercè Oliveres –malalta dels pulmons– va decidir instal·lar-se a la residència estiuenca que a principis del segle XX el seu pare, un impressor de prestigi, havia encarregat al prolífic Josep Graner. Aquesta autèntica joia pertanyia a la barriada de Can Quintana, en aquell temps una zona amb uns voltants molt bucòlics per la presència d’un rierol i una font natural. La parcel·lació del terreny va donar lloc a la proliferació de xalets imponents com Can Valverde, ja desaparegut, Vila Pilar o Can Oliveres (passeig d’Urrutia, 1), que destaca per la seva torre mirador i els teuladells en sortint. L’impressionant edifici, adquirit per l’Ajuntament i cedit a la Generalitat, acull actualment un centre d’integració de menors. Es tracta sens dubte d’una de les cantonades més admirables de Nou Barris, i l’única d’estil modernista de tot el districte.   

---

5. Els últims barraquistes 

Vivendes del carrer d’Ogassa

És un carrer més de Barcelona i està dedicada com tantes altres a Can Peguera a una població gironina (Ogassa). Però des que es va construir aquest grup de vivendes, cal ficar-se dins de l’edifici per passar-hi. «¿Escrius sobre això? –em pregunta algú des d’una finestra. Et juro que dona per a un ‘best-seller’». I m’assenyala les enormes esquerdes que recorren parets i sostres. El llarg complex arquitectònic va reemplaçar el 1990 les úniques casetes baixes que no van aconseguir salvar-se de la demolició, malgrat estar en bon estat. En aquest habiten en gran nombre reallotjats de les barraques de Can Baró i els canons del Carmel, les últimes a enderrocar-se davant la ràpida inauguració dels Jocs Olímpics. «I molt millor que estàvem», assegura el de Caracas Victoriano Vázquez, de mare gallega i pare canari: «Però almenys quan fa vent no surt volant la coberta d’uralita».  

---

6. Sense competència 

Bars Jordi i Família 1929

Fins als 17 anys, Jordi Gómez va estar vivint en una barraca del carrer de Francisco Alegre amb els seus pares i germans, i el record que ell té d’allò no és tan romàntic: «Tot era fang i rates». La seva família va obtenir un pis al bloc d’Ogassa, i als baixos, Jordi regenta el típic lloc on un prendria unes canyes i a tot estirar demanaria unes patates de bossa (passeig d’Urrutia, 53). Feu-me cas, satisfeu la gana amb una ració de braves, una tapa de broquetes morunes i una altra de croquetes de rostit, que l’home va aprendre veient cuinar la seva mare, i es nota. De passada, us estalviareu temps buscant un altre bar al barri. No existeix. L’últim que va sucumbir se’l van quedar l’artista de Tsingtao Wenkui Huang i la seva mare, i allà dormen encara. Però perdien diners i els robaven cada dos per tres, així que van tancar Familia 1929 (Vila-seca, 29). Abans, Wenkui va embellir les dues façanes i les tàpies de l’antejardí –recreant una ciutat xinesa plena de vida, amb ponts, pagodes, parades de dim sum, genets al galop i una dona tocant el matouqin–, i va fer també la pintura mural de la casa de davant. Per veure més obres seves caldrà anar a la rambla de Santa Mònica. Allà ell treballa al costat dels seus col·legues caricaturistes. 

---

7. Capricis de poble

Notícies relacionades

Viatge al passat iber

On neix el Llobregat

Bodega A. Lucena

No hi ha dia que no visiti Can Peguera sense acostar-me al celler d’Alfonso García, al Turó de la Peira (Montsant, 28). Aquest andalús natural de Lucena fa més de 30 anys que subministra vi a granel que conserva en botes, però des que es va adonar que havia de fer un salt de qualitat per poder competir amb els badulaque, concentra la seva energia a oferir productes del poble –bàsicament embotits i dolços tradicionals– d’alta distinció. Com que és punt de venda autoritzat de la prestigiosa botiga cordovesa La Flor de Rute, a partir de l’octubre comença a rebre desenes d’estotjos amb mantegades i polvorons artesans, que s’esgoten en un tres i no res. El seu rebost és el somni de tot llaminer: ‘pestiños’, ‘borrachuelos’, pastes de mel, tortells d’anís... I si li encarregues, l’Alfonso et porta ‘albañiles’ en lots de 12, uns pastissets de pasta de full de crema i coco que no són deliciosos..., el següent.