Una versió renovada d’‘Hay que deshacer la casa’

Un dels grans èxits teatrals de 1985 va ser el drama femení Hay que deshacer la casa, de Sebastián Junyent, que, protagonitzat per Amparo Rivelles i Lola Cardona, va obtenir el premi Lope de Vega al millor text i va arribar a estrenar-se inclús a l’Argentina (amb Charo López i Thelma Biral) i a tenir, fins i tot, una reelaboració en clau masculina amb Ramón Langa i Andoni Ferreño. Era qüestió de temps que arribés al cinema i, l’any següent, es va estrenar la versió dirigida per Jose Luis Sánchez ambAmparo Soler Leal i la mateixa Rivelles (que obtindria el Goya en la seva primera edició) com a protagonistes. Ara la sala Cincómonos recupera aquest muntatge en una adaptació lliure dirigida per Lucía Jurjo i retituladaLa herencia.

L’escenari està ocupat per diverses capses de cartró (algunes d’Amazon), una ràdio, un bagul, un abric de pell, uns llençols que sembla que ocultin mobles i una foto una mica enigmàtica d’un home en un marc negre. La primera a aparèixer és la Laura (Izaskun Martínez), una dona de mitjana edat que escolta Los 40 Principales mentre va arreglant el menjador. Està esperant l’arribada de l’Ana (Charo Martínez Blanco), la seva germana, que torna a casa després d’haver estat molts anys vivint a l’estranger.

Un retrobament incòmode

La nouvinguda sembla que té pressa, es nota que no hi està a gust i se’n vol anar de seguida, però la Laura la convenç perquè es quedi, ja que la seva mare volia que «desfessin la casa» familiar juntes, després de la seva mort. No li quedarà més remei que enfrontar-se al passat i al retrat del seu pare, que encara li fa por. Recorda el que havia passat, com se’n va haver d’anar amb tan sols 17 anys a causa del caràcter extremadament sever del seu progenitor.

La inicial desconfiança de l’Ana acaba convertint-se en complicitat amb la seva germana. No han sabut gaire l’una de l’altra en els últims anys i han de posar-se al dia, confessar si són felices amb les parelles o amb els homes amb qui han estat, rememoren la vida al poble durant la infància, les respectives nits de noces i es nota el dolor que senten al parlar de la figura del seu pare i totes les coses que no els permetia fer.

Els efectes de l’alcohol

Notícies relacionades

Viatge al passat iber

On neix el Llobregat

El destapament d’una ampolla de vi provoca que es deixin anar cada vegada més i decideixin entrar al tema econòmic. ¿Qui es quedarà amb els objectes com els quadros o les joies? ¿Què faran amb el pis? ¿Qui mereix l’herència i qui no? La conversa anirà pujant de to fins a arribar a l’enfrontament, però al final trobaran un punt de trobada, la soledat, totes dues se senten terriblement soles i castigades per la vida i allà trobaran la clau per a la reconciliació acompanyada per l’emblemàtica cançó d’I will survive.

En poc més d’una hora hem assistit a un retrobament familiar que està ple de rancors i dolors, ferides del passat que totes dues han de curar conjuntament. Han de dir adeu a l’ahir, trencar-hi per tornar-se a sentir alliberades i capaces d’iniciar una nova vida. Una obra que va de menys a més intensitat, amb una escenografia senzilla però funcional, dues actrius abocades als seus personatges i petits moments d’humor per rebaixar el dramatisme. Una relectura posada al dia i reinterpretada d’un text molt recordat. Potser no s’havia de desfer la casa del tot, però no està malament redecorar-la...