Amor a la Tagliatella, per Òscar Broc

Notícies relacionades

Els millors restaurants de Barcelona on compartir plats i vins naturals

Còctels a preus ajustats: gasta amb moderació als barris més ‘cool’ de Barcelona

Confessió grossa: durant un temps vaig baixar a aquests inferns i, què diantre, admeto que les seves pizzes de paper de fumar i les seves racions elefantíaques de pasta em van salvar la vida en més d’una ocasió. Ara estic en un grup de teràpia de Tagliatèllics Anònims. Alguna cosa hi havia en aquesta trinxera que m’era suficient. I tot i que fa eons que no hi torno, puc entendre els que van a la seva crida sense rubor. El que em resulta delirant és que La Tagliatella s’hagi convertit en el detonant d’una guerra absurda. ¿Els que se’n foten? Uns esnobs. ¿Els que treuen pit? Uns suïcides gastronòmics. I així vam passar la tarda en les profunditats de Twitter.  

¿T’agrada menjar-hi o t’agrada riure’t del seu menjar? És igual. La Tagliatella ja s’ha convertit en una icona (popular per a uns, ‘kitsch’ per a d’altres). L’esmentada franquícia promet una suposada cuina italiana que alguns qualifiquen de cuina carcerària. Pasta dubtosa, salses intercanviables, aromes a precuinat... Efectivament, La Tagliatella no és el Xemei, però no fa falta tenir un màster en cuina molecular per saber-ho. Ja ho deia la tuitaire @albihm: «O sigui, val que no sigui Can Roca, però t’apanya».