¿Qui és aquesta noia? Del carrer al cine, com les directores reescriuen la història del càsting

Cinc mesos va durar la recerca de l’actriu de ‘Los dimingos’, del setembre al gener. Així ens ho expliquen Eva Leira i Yolanda Serrano, les directores de càsting del film: «Vam haver de fer-ho cenyint-nos al calendari escolar i en un tipus concret d’escoles i instituts de Bilbao, ja que les noies seleccionades havien d’estar en la longitud d’ona del personatge». El mètode implica molta paciència: «Primer fem moltes entrevistes i seleccionem un grup de gent. En aquesta fase no hi intervé la directora. La selecció consisteix en petites improvisacions. La vam fer amb 300, 400 noies. Després filtrem i n’ensenyem tres o quatre a Alauda Ruiz de Azúa. D’aquestes en va sortir Blanca Soroa, que és l’única que va passar la prova final».

La recerca de la protagonista implicava també la selecció de la resta de nenes que l’acompanyarien en el repartiment: «Cap tenia intenció de fer cine», ens comenten Leira i Serrano. «No es coneixien de res entre elles, Blanca no coneixia cap de les altres i només dues anaven a la mateixa escola, tot i que en cursos diferents».

Llúcia Garcia va ser l’escollida per Carla Simón per protagonitzar ‘Romería’. La directora ens explica que era «un cas molt complicat, perquè havia d’assumir dos rols en un. Ha sigut el càsting més difícil que he fet mai en aquest sentit». Garcia interpreta l’adolescent que coneix la família del seu pare biològic i també la mateixa mare de la protagonista. «Eren dues cares bastant oposades de la mateixa persona. Busquem per vies diferents, Instagram, els instituts, actrius que ja havien fet coses i al carrer. Vam veure unes 3.000 noies. Moltes ens servien per al paper de Marina i d’altres per al de la mare, però eren poques les que podia veure fent les dues coses».

«Llúcia va sortir de la recerca al carrer. Ella venia amb la seva motxilla, d’uns campaments del CAU del cap de setmana, i l’equip la va parar i la va convidar a venir al càsting»,recorda Simón. «Ella no havia actuat mai, tot i que feia dansa. No se’n refiava gaire i va venir a la prova acompanyada d’uns amics. De seguida em vaig adonar que tenia l’actitud que buscava, la d’acceptar tot el que vingués, una barreja d’innocència, maduresa interior i curiositat. I una cosa que m’interessava molt és que no sempre saps què li passa pel cap, una espècie d ’opacitat emocional».

Buscar la naturalitat i establir complicitats. «Un dels punts més importants va ser la naturalitat i la capacitat per entrar en el joc que li proposava». Per interpretar la mare, Simón explica que li va fer aquesta pregunta: “De què tens por?” I ella li va dir: «De semblar beneita». «Era una pista molt clara que ella era conscient que donava una imatge, però que podia ser també una altra cosa». Una vegada seleccionada, ve el compromís: «Ella és molt prudent. Estava a punt de fer la selectivitat i va voler saber la dimensió que tenia tot allò. Li vam dir que era una cosa molt intensa i que li hauria de venir molt de gust, i ella s’hi va comprometre».

Aquest tipus de tries són molt intuïtives. Ho va ser per a Clara Roquet quan preparava el repartiment de ‘Libertad’. La colombiana Nicolle García tenia 16 anys quan va fer el film. «Volia per al paper una actriu que d’alguna manera hagués viscut una història similar a la de la pel·lícula, perquè jo em sentia allunyada del personatge i necessitava algú que m’ajudés a entendre’l. Em va ajudar molt, hi ha frases en el guió que són d’ella»,relata Roquet.

Irene Roqué, la directora de càsting, va organitzar un ‘street càsting’ a Colòmbia i veient després els vídeos «ens fixem en una noia patinant, amb el cabell blau, que oferia l’actitud davant la vida que té el personatge. En el vídeo li fan quatre preguntes i allà ja intueixes alguna cosa. Nicolle tenia una gran facilitat per ser ella mateixa davant de la càmera. Continuem sent molt amigues, parlem cada setmana».

García comparteix protagonisme amb María Morera. Escollir-la va ser més fàcil. La directora explica que «Roquet me’n va parlar molt, va ser una de les primeres que vam veure. L’havia vist a ‘La vida sin Sara Amat’, de Laura Jou». Tenia 17 anys i «és increïble la maduresa emocional i el control sobre l’escena. És molt tècnica per a l’edat que té, i això em servia per col·locar-la al costat de Nicolle, que és pura energia desbordada». Morera ha intervingut després en sèries i llargmetratges com ‘Jo mai mai’ i ‘El 47’.

Els dos primers llargmetratges de Pilar Palomero, ‘Las niñas’ i ‘La maternal’, exigien igualment la recerca atenta de nous rostres –o de rostres sense contaminar pel mateix cine, com exigia Vittorio de Sica en els inicis del cine neorealista– i aquesta intuïció quan veus un que te n’atrapa. Els ha anat molt bé, a les joves que ha fet debutar: Andrea Fandós va guanyar el premi Gaudí a la millor actriu per ‘Las niñas’ i Carla Quílez el de millor interpretació a Sant Sebastià per ‘La maternal’. Després ha protagonitzat les sèries ‘Yakarta’, de Diego San José, i ‘Pubertad’, de Leticia Dolera.

Palomero evoca que «tant a ‘Las niñas’ i ‘La maternal’ com a ‘Los destellos’, en menor mesura, he treballat amb actrius que debutaven. Andrea Fandos tenia 12 anys i Carla Quílez 13 quan vam rodar. El treball de càsting va consistir a buscar a tot arreu, va ser un procés molt llarg. Per a ‘Las niñas’, a Saragossa, si no vaig veure totes les nenes que tenien entre 11 i 13 anys en aquell moment, no en vaig veure cap. Per qüestions de guió havien de ser de Saragossa, se’ls havia de notar a l’accent, en les expressions».

Més difícil va ser el procés a ‘La maternal’: «El paper de la Carla era complexíssim perquè li havia de demanar a una nena de 13 anys que fes de mare. Necessitava algú que tingués la capacitat de ser nena i adulta alhora, i ella la va tenir. Hi ha un pacte per endavant en què queda clar que les pel·lícules no es roden fins que es trobin les actrius que puguin encarnar bé el paper. Després he reescrit els guions amb les energies que elles em transmeten, afegint les seves vivències, manies o maneres de ser».

Notícies relacionades

Leiva assaboreix la seva sintonia amb BCN amb poder i himnes

Rosalía llueix la seva formació clàssica

De vegades podem preguntar-nos el motiu perquè es busca un rostre nou en comptes de confiar en actrius que ja hagin fet algunes pel·lícules. Palomero ho té clar: «No era tant trobar l’actriu que interpretés millor aquest paper, sinó que pogués donar aquest personatge. Jo sentia que Andrea a ‘Las niñas’ tenia molt de la Celia que jo havia escrit, aquesta timidesa, dolçor, vergonya que apareix de forma natural, tot això ella ja ho tenia, igual que Carla Quílez, que té una gosadia, valentia i força que ella va incorporar. Són actrius increïbles que van anar creixent a mesura que fèiem les pel·lícules. Crec que en els dos casos només hi ha una persona que pot fer aquests papers. T’has d’enamorar, sobretot amb actrius tan joves que treballen tant des de la intuïció, que tinguin on agafar-se en les seves pròpies vivències i formes de ser».

En el cas de ‘Los Tortuga’, la debutant Elvira Lara s’enfronta a la seva mare en la ficció, l’actriu xilena Antonia Zegers. La directora del film, Belén Funes, ens explicava el mes de març passat, a punt de presentar el seu treball al festival de Màlaga, que volia Antonia per al paper des del primer moment i el llarg que va ser el procés de selecció d’Elvira per al personatge d’Anabel, l’estudiant de cine dividida entre dos mons, la ciutat i el camp, la mare i la família del pare: «El procés de selecció ens va ocupar des del setembre del 2023 fins al maig del 2024. Vam veure entre 800 i 900 noies. La directora de càsting, Cristina Pérez, les buscava als carrers, discoteques, bars, botigues de roba o universitats. Cristina va veure Elvira sortint d’una biblioteca. Va venir set dies seguits a fer proves i aviat vaig tenir clar que havia de ser ella».