Música de bombolles

Avegades, una invenció, un quadro, un poema o una música resumeixen amb exactitud la vitalitat d'una època. Quan Dom Pérignon descobreix com domar les bombolles d'un vi per donar-los la doble i llarga vida del xampany, està immers en un món en què l'alegria és un bé major. El monjo benedictí capaç d'aconseguir la màgia de guardar esferes és contemporani del rei ballarí Lluís XIV, del pintor Jean-Antoine Watteau i del músic Antonio Vivaldi, artistes de l'alegria i de la lleugeresa amb cert punt intranscendent.

El cava, la nostra versió de jugar amb les bombolles, té el mateix poder evocatiu del xampany. Sempre que el vi d'estrelles català ha ocupat un primer pla en les nostres vides, ha coincidit amb potents moments de convivialitat social. Ho vaig escriure a La enciclopedia del cava, tal com va assenyalar Manuel Vázquez Montalbán al pròleg, quan es va fer evident que, darrere la sensualitat dels anuncis dels primers caves, a càrrec de Ramón Casas, les daurades bombolles ens havien tornat la felicitat precisament en els anys que havíem derrotat la tristesa tardofranquista. Gloriosos moments en què tot ens semblava possible, perquè tot havia estat prohibit. Temps d'apertura i de projectes a celebrar en restaurants on ens donaven la benvinguda amb unes flautes plenes de fina música guspirejant.

Notícies relacionades

Una de les millors cafeteries del món està al Poblenou

La mariscada més barata d'Espanya se serveix a palades a Barcelona

Després de l'alegria va arribar l'hora de la putrefacció, que en termes vinícoles, correspon a una vocació per descriure el fosc món del subsòl. Els sommeliers van començar a oblidar que són transmissors de felicitat per recordar-nos que als nostres vasos s'hi concentraven aromes difícils de detectar, a menys que es fos perfumista.

Un càstig per a tot aquell que no descobreixi el toc de pissarra, com si fos d'allò més habitual que el pobre comensal memoritzés olors de roques a guardar en compartiment estanc, no fos cas que es contaminessin amb aportacions de romaní. Una càrrega més que em fa sospirar per la lleugeresa del cava, que juntament amb un tast tècnic, conserva tot el potencial que porta en un parell de glops a la felicitat. Un sentiment passatger, però útil quan el món ens sacseja d'una manera que no ens mereixem.