Una fideuà asiàtica i un llibre de receptes

¿Pot existir la fideuà asiàtica? Sí, pot o podria: l’he menjat a Casa Xica, tot i que no sé si Raquel Blasco i Marc Santamaria tenien aquesta idea al cap quan van desenredar els fideus de soja verda i gamba vermella el 2016. Sé que forço el concepte. Una mica abans, a finals del 2015, vaig tastar-ne una primera versió amb vieires, però aquesta és superior. Ells encara no havien fet els 30 anys i ja havien dirigit restaurants a Shanghai.

L’excusa per a la tornada és la primera dècada del restaurant catalanoasiàtic, que amb el nom descriu el carrer (França Xica) i la mida, si bé amb la terrassa ha duplicat la capacitat.

La mateixa satisfacció gastronòmica que llavors, tot i que l’activitat ha passat factura al local, en procés de renovació, amb una immediata substitució de taules. Algun plat baquetejat mereix també l’honorable retirada.

Des que els vaig conèixer hi ha hagut canvis notables per bé i per mal. Per bé, el naixement dels tres fills i la consolidació de Casa Xica. Per mal, l’abrupte tancament de Final Feliç, l’intent de la parella d’una cuina de més alt voltatge i els deutes del qual han resolt recentment. Ara sí, un final feliç. «El que tinc és el que puc», resumeix Raquel a l’estil Confuci.

Els deu anys (17 de juliol del 2014) els festegen amb l’edició d’un llibret amb les receptes «dels plats més aclamats» i el seu context, en paraules de Raquel, i una carta amb aquests imprescindibles.

Com a tercera pota del projecte, Joan Priego, a l’equip des de fa dos anys, al capdavant de la sala i de les ampolles, amb una oferta de vins naturals, una direcció vinícola àmpliament adoptada per l’hostaleria local, però que situa Casa Xica entre els pioners. Intervé Marc amb la seguretat que van ser el primer restaurant amb el desplegament (¿i Gresca?). L’últim, l’indi Achaar, dels germans Alam.

Passen per la meva taula les copes de Stop Making Sense, de Vinyes Tortuga (que difícil que ho posen el vinyataires perquè el client recordi els noms); Casa Xica, de Vinyes Singulars, amb un coupage destinat a ells; i Puerta del Viento, i en els tres trobo satisfacció.

Un repàs dels grans èxits, com el recopilatori que els rockers publiquen entre disc i disc original. Casa Gran, li posaria. Entro amb el tàrtar de calamar amb ajoblanco (2018), i és el que prefereix Raquel dels 500 platillos que han anat emmagatzemant en aquest temps. El mol·lusc macerat amb soja/mirim, contrasta amb el blanc de l’all/ametlla barrejat amb la llet de coco, reformulació de la sopa freda.

Després, el bao amb doble fermentació i oli d’oliva farcit d’un guisat de boví (ni de bou ni de toro), intens, pornogràfic, del 2015, i que els identifica perquè està en l’origen de la baoització que ens ha envaït (ah, totes aquestes masses congelades), perquè barreja mons i renova tradicions.

El plat de la vetllada són aquests fideus cuinats amb caldo de peix i una bona ració de mantega i llet de coco i que arriben a una cremositat que obliga a bastonejar a fons. Suggereixo barrejar la salsa del cap de la gamba i afegir-hi un plus de substància. Vinga, a veure si es propaga l’espurna de la fideuà asiàtica...

Del 2018 és el buta kimchi de ploma ibèrica i recordo que a Final Feliç ja vaig clavar queixalada a aquesta carn tendra gràcies al kimchi de col i pinya, i que saltegen amb calamar. «Mar i muntanya», ha dit Joan al passar-lo.

Notícies relacionades

El dia de Reis que es viu a peu de fira

Celebra la nit de Reis amb sabor: cinc restaurants per demanar a domicili a Barcelona

Afegit d’emergència per arrodonir l’àpat, les gyozes de gamba, fetge de bacallà i espinacs (2016). I les postres, la xocolata amb fruita seca a la cantonesa i agradablement picanteta.

Cuina d’aquí i d’allà, catalanoasiàtica, asiaticocatalana, és igual l’ordre, com els continents xoquen i s’uneixen i prosperen als caps de Marc i Raquel. n