Aquest és el camí del mandalorià

L’atzar és el que regeix la vida del Bar Noe i les vides dels seus propietaris, Mireia Bigorra i Björn Küssner. Es van conèixer el maig del 2017 a Seül, on ell treballava com a cuiner i ella visitava una amiga: les probabilitats que coincidissin en un hostel eren de premi gros de la loteria. "Jo buscava un mapa de la ciutat a la recepció i ell estava assegut amb més gent. Em van convidar a unir-me a ells i em vaig asseure al seu costat per casualitat", recorda la Mireia.

En Björn és un nòmada que acumula permisos de treball a molts països i restaurants amb bombo a Austràlia (Attica), Alemanya (Aqua), Holanda (Oud Sluis) i el Canadà (Momofuku). La Mireia treballava en una farmacèutica i cansada de les estructures multinacionals es va reciclar en cambrera.

Tots dos estan farts de les presons laborals i les fèrries jerarquies de manera que amb el Noe, el maig del 2023, van decidir el contrari: humor, relax i imprevist. Veig que la Mireia col·loca les comandes sota el motllo d’una dentadura postissa i aquest és el tipus de desintoxicació de la solemnitat que busquen. "Trencar protocols", diu el xef.

La cuina d’en Björn respon a la llibertat i a aquella metodologia del gust a la qual no és aliena l’accident. Elements xocants que no necessàriament xoquen: agafo com a exemple els musclos, amb cogombre, pasta d’ou fumat i wanton fregit, als quals cap escala de combinacions dona resposta, però el conjunt funciona.

Àsia és present al Noe, que de vegades es creua amb Alemanya (on va néixer el cuiner), com al tiquitaca de col, poma en textures, musli casolà i vinagreta de yuzu, o els raviolis (la pasta, una mica gruixuda) de postres, amb llavors de rosella, salsa de vainilla i pruna.

Hi ha alguna cosa en l’ànim de la casa que em recorda el del Lanto, també amb temperament gastro i un equip micro. Al Noe, el reforç és la brasilera Dora Escorel.

La carta està dividida entre snacks, platillos i medium (el més car, 21 €) i l’enunciat de cada combinació el formen tres elements. "Qui en vulgui saber més pot preguntar", s’ofereixen. Jo pregunto. Sempre vull saber-ne més.

Sé que la llengua de vedella ha passat pel fum del kamado (l’ou parrillero: li donen molt ús), ha sigut banyada amb una salsa teriyaki casolana i l’acompanyen amb una barreja filada de col/rave/api. Sé que els enokis porten alga nori a la tempura i que alegren el bonítol fumat (¡i patates fregides!) amb raifort.

Sé que dels ravenets aprofiten fins a les fulles i que, a més de hummus, han sigut beneïts amb dukka, barreja egípcia d’espècies (amb fruita seca: ¿i per què no una picada, Björn, ja que aquest any t’has estrenat amb l’escudella?).

Sé que la remolatxa porta pipes, rousong de pollastre, pell de tofu i mascarpone amb miso. Sé que els cavatelli (pasta) els pasten allà mateix, com el pa, de primera, i els barregen amb mariscos, tot i que és el calamar el que millor li va, per textura i aspecte. Sé que la Mireia ha elegit vins "frescos, fàcils de beure, sense complicacions", i m’agrada, ja el coneixia, La Pilosa, d’Herència Altés.

Sé que en Björn és un fan de La guerra de les galàxies ("perquè agrada a tothom, i això volem nosaltres") i que ha fet unes postres amb la forma del Falcó Mil·lenari i que en prepara unes altres amb un motllo de l’Estrella de la Mort. Sé que de vegades serveix la nau de Han Solo –amb formatge, mango i matxa– amb el casc de Boba Fett al cap i que ha batejat aquest dolç amb el mantra mandalorià: "This is the way". Aquest és el camí.

Notícies relacionades

La Cerdanya a través de les esglésies romàniques

De ruta pels paratges de la riera de Rajadell

Sé que el Noé –ara, sí, amb accent– era el bar dels besavis de la Mireia i que quan el van heretar els avis el 1959 van encarregar un cartell que és al final de la sala. El pintor, pel seu compte –l’atzar–, va dibuixar una arca i ja tots van pensar en bèsties i inundacions.

"Tots els animals són benvinguts", diu la Mireia, i jo lladro de gust.