La Barcelona real que descobreix el drama intimista ‘Esmorza amb mi’

Enmig del culte constant a la riquesa, és refrescant veure una pel·lícula com Esmorza amb mi, en què els espais i pisos reflecteixen una realitat reconeixible en comptes de buscar el fet aspiracional. "Volíem fugir d’aquesta falsa classe mitjana que viu en pisos enormes de l’Eixample que la majoria de nosaltres no es pot permetre", explica Nina Caussa, directora artística del primer llarg d’Iván Morales, inspirat en una obra teatral del mateix cineasta (i actor, guionista i showrunner). La pel·lícula acaba d’arribar a les sales després del seu exitós pas pel Festival de Màlaga (quatre Bisnagues de plata a la secció Zonazine) i la seva projecció a D’A Film Festival.

L’acció d’aquest drama de vides encreuades es desenvolupa sobretot en un Raval real, "ni de postal ni de porno de la pobresa", com apunta Caussa. "Tot i que rodar-hi té complicacions logístiques, a canvi tens una sensació de veritat i una frescor que no tens quan fas passar un carrer de Manresa per un del Raval". Tampoc és tan fàcil rodar en pisets com fer-ho en pisos grans: "A la nostra pel·lícula passa com en les de Cassavetes, que la càmera es col·loca on pot, on cap".

Ja present a l’obra teatral de 2018, Anna Alarcón encarna amb la seva veritat habitual la Natàlia, mare soltera que d’un quant temps ençà prepara un documental sobre el desamor. Un accident de trànsit la porta a un hospital on es retroba amb en Salva (Ivan Massagué), antic camell reconvertit en infermer. L’exterior de les instal·lacions correspon a l’Hospital del Mar, però la producció no va poder aconseguir els permisos per rodar allà mateix els interiors i van haver de desplaçar-se al de Terrassa, "que també és un hospital públic", precisa Caussa.

L’escena nocturna

Un altre retrobament, el de la Natàlia amb el seu antic rotllo Omar (Álvaro Cervantes), antic far de la música urbana convertit en compositor de jingles, té lloc al Madame Jasmine del Raval. "En el guió aquest bar es deia La Criolla, en homenatge a l’històric cabaret del Raval. Parlant amb l’Iván sobre els espais de la pel·lícula, tot sovint sortia el Madame Jasmine, tant pel seu esperit bohemi com per la seva estètica tan especial". Seqüència a seqüència, la pel·lícula acaba erigint-se com una espècie de mapa de l’escena nocturna del Raval. Salva dibuixa un periple que el porta pels ambients més diferents: "Comencem per un bar queer com La Casa de la Pradera, continuem per un local de música en directe i estil alternatiu com ara el Freedonia i acabem al Raval més canalla del Bar Kentucky".

Notícies relacionades

Sopars d’empresa amb sabor d’autor a Aflamas

Barcelona i les tecnologies obertes

En el periple esmentat, en Salva ha anat a la recerca de l’Omar, que (ens sap greu, a partir d’ara fins al final venen espòilers) resulta que també és l’home que obsessiona la seva nòvia, Carlota (sempre excel·lent Marina Salas), segons ho explica ella mentre passegen pel barri de la Barceloneta.

Aquest record espatlla temporalment els plans de la parella d’anar-se’n a viure a una casa de camp, el lloc on es desenvolupa el clímax dramàtic de la història. "La trobem a Collserola", recorda l’entrevistada. "També apareixia a El 47, tot i que costa reconèixer-la. Volíem una casa que no fos especialment bonica, que no tingués un paisatge espectacular al voltant, i molt descurada. Aquesta localització tenia aquest esperit i en la nostra intervenció vam treballar molt amb el que ens donava la casa, intentant que tot el que s’hi ha afegit semblés que fia anys que hi era tancat". El revers gris de la fantasia neorural.