'Sacarina': l'últim gintònic

El lloguer pels núvols, els cafès a 2 €. Treballar per quatre xavos, per pagar factures, ara una, ara l’altra, treballar per pagar la quota d’autònoms, que ja voreja els 300 €, per omplir la nevera i, si hi ha sort, el rebost. Avui toca arròs, vendre la tele per Wallapop, comprar un paquet de llenties. ¿Viure o sobreviure? Aquesta és la realitat de l’Albert i la Lara, dos actors que, sota el comandament d’un productor sense escrúpols, preparen un pilot de televisió. No somien amb la fama ni amb estrenar en un gran teatre barceloní, només volen viure una vida digna, tenir un sou just a final de mes. ¿Viure o sobreviure? 

L’Albert i la Lara, més enllà d’un retrat de milers de barcelonins, són els protagonistes de ‘Sacarina’, l’última obra de La Ruta 40, que es pot veure aquests dies al Maldà. Estem davant d’una de les companyies independents més importants del panorama teatral, responsable de peces tan diverses com ‘El llarg dinar de Nadal’, ‘Cúbit’ o la recent ‘Reiseführer’. Una companyia que arrisca i aposta, moltes vegades, per temes més socials i polítics. No és estrany, doncs, que es fixessin en ’Sacarina’. Un text escrit fa més de 16 anys, en plena era Berlusconi, per Davide Carnevali. Una comèdia agredolça que Albert Arribas s’ha encarregat de traduir i adaptar a la realitat catalana. Amb referències polítiques i socials incloses. 

Aquest és, de fet, un dels punts forts de l’obra. Malgrat les autoreferències teatrals, resulta impossible no empatitzar amb aquests actors que lluiten per sobreviure a la Barcelona gentrificada, la que cada dia atreu milions de turistes i n’expulsa els veïns. Potser no coneixem la realitat teatral de la capital catalana ni les misèries de l’ofici, però ens sonen els esmorzars a 12 € i els gintònics més cars que una T-10. Ens sonen la precarietat, l’especulació immobiliària, les superilles, els ‘coworkings’ i els ‘coffee brunch’. Necessitem, tot i que sigui durant una hora, riure’ns del nostre dia a dia, d’aquest malviure en una ciutat en què, probablement, no podrem envellir. 

Un bar on s’asseuen els espectadors

Segon encert: l’espai dissenyat per Clàudia Vilà. El Maldà s’ha convertit, aquí, en un bar ple de tauletes amb gespa artificial, una gran pantalla de televisió, molts colors i quadros d’animals. No hi ha grades ni res que s’assembli a una platea. Els espectadors som clients d’aquest bar que, segurament, tampoc podríem pagar i, des del principi, se’ns convida a formar part del joc. 

Notícies relacionades

Un Nadal de joguina

Un pessebre de muntanya al Bages

Tot i així, el millor d’aquest lleuger –potser massa– i crític ‘divertimento’ són les naturals interpretacions de Lara Salvador, Albert Prat i, sobretot, Alberto Díaz, que es converteix en un cínic productor sense caure en la caricatura. Aquest personatget que no dubta a declarar que «per dormir, va al teatre» i que només vol forrar-se a costa dels altres. No existeix la mística del teatre ni amor a l’art.

¿Viure o sobreviure?