CRÍTIQUES DE LA SETMANA
Ficció, dolor i serenitat
L’ última pel·lícula de Pedro Almodóvar es pot veure com una prolongació, en un registre diferent, de Dolor y gloria. Parteix de nou de l’autoficció per explorar els límits de la relació entre la vida i l’art, entre la realitat i la ficció cinematogràfica o literària. Un cop més, un cineasta com a protagonista, l’encarnat per Leonardo Sbaraglia, que a Dolor y gloria va ser l’examant del director interpretat per Antonio Banderas, un àlter ego més evident d’Almodóvar. De nou l’absència de la mare, el dol prolongat. Més reflexions sobre el procés creatiu, el dolor físic i els medicaments, i les cançons de Chavela Vargas. Aquí més decisives que mai. El director les havia utilitzat a Julieta i Dolor y gloria, entre altres films, però adquireixen a Amarga Navidad un altre valor dramàtic i narratiu. Se’n senten tres: la que dona títol a la pel·lícula, Las simples cosas – en una seqüència íntima i delicada amb Amaia cantant-la a dos dels protagonistes– i la clàssica La llorona, que serveix d’esperó perquè un dels personatges prengui una decisió important.
Són molts aquests personatges, tot i que Amarga Navidad no sigui un relat col·lectiu. El director que pren el que li dona la gana de la realitat per a la seva ficció (Sbaraglia). La seva assistent, la vida de la qual és vampiritzada en aquesta ficció (Aitana Sánchez Gijón). La protagonista d’aquesta pel·lícula dins de la pel·lícula, una cineasta de culte que pateix terribles migranyes (Bárbara Lennie). La parella d’aquesta, bomber de dia i stripper de cap de setmana (Patrick Criado). La seva millor amiga, una dona casada, mare i en crisi (Victoria Luengo). I una jove model que arrossega una pena insondable (Milena Smit), retirada a la casa materna que tant s’assembla a la casa del poble de Volver.
Amarga Navidad flueix a través de situacions, de figures i de diàlegs que reflecteixen l’estil (tan lluminós malgrat explicar coses tan nefastes), els temes i l’ètica del cine almodovarià. És una reflexió a mitja veu sobre el poder de tot artista creatiu, el que pot, ha de fer i no ha de fer, transitada entre el formigó del Madrid postmodern i l’aigua, la llum i la sorra negra de Lanzarote, illa a la qual el director torna després de mostrar-la a Los abrazos rotos. Almodóvar no es repeteix. Al contrari, tracta uns mateixos temes des de perspectives diferents i complementàries, com van fer George Cukor, Vincente Minnelli i Ingmar Bergman, per esmentar tres directors que sens dubte aprecia molt. De vegades és diàfan. En d’altres ocasions s’embolica o barreja situacions sense l’equilibri necessari, com a Madres paralelas. Busca, des de fa temps, la solidaritat entre els seus personatges davant el dolor o la mort, com en l’anterior La habitación de al lado. A Amarga Navidad és diàfan, precís, serè.
Notícies relacionades‘Amarga Navidad’
Pedro Almodóvar (Estrena: 20/03/2026)
