'La número uno', la lluita contra gegants de vidre

Els edificis alts del districte parisenc de La Défense, fets de marcs d’acer i vidres polaritzats, projecten els reflexos deformats d’un món financer governat gairebé exclusivament per homes. Els pisos més alts d’aquestes imponents fortaleses continuen sent un territori majorment prohibit per a les dones. I ‘La número uno’ sosté que esperar que elles trenquin aquesta barrera simplement acreditant mèrits és, essencialment, una ingenuïtat.

“No crec en la solidaritat femenina”, declara en un moment de la pel·lícula Emmanuelle Blachey (Emmanuelle Devos), l’única dona amb càrrec executiu en una empresa líder al sector de l’energia. Al llarg de la seva carrera, al cap i a la fi, ha evitat jugar la carta del gènere. No obstant, a mesura que s’acosta al sostre de vidre, comprèn que és necessari canviar de mètode per fer-se valer en un món en què imperen la corrupció i la misogínia.

UNA DONA AMBICIOSA

És una dona ambiciosa i amb dots de lideratge a qui no li tremola el pols a l’hora de prendre decisions dràstiques, i aquestes qualitats la converteixen en la candidata ideal per substituir el director executiu d’una companyia inclosa en el CAC40 –l’equivalent francès a l’Ibex 35–; cap dona no ha ocupat mai una posició com aquesta a França.

I quan un grup femení de pressió s’ofereix a recolzar-la en la lluita pel lloc, malgrat les seves reserves inicials, decideix acceptar el repte. Per aconseguir-ho, això sí, haurà de fer mal als qui l’envolten i a si mateixa, i comprovarà la desesperació amb què alguns homes lluitaran per mantenir velles jerarquies.

MANIOBRES ENREDAIRES

Notícies relacionades

Refundació sense ensurts del clàssic

L’estiu als museus de la ciutat

Mentre l’acompanya en el procés, ‘La número uno’ retrata un món de superfícies en què el sexisme no diu el seu nom i en què entorns inconfusiblement luxosos serveixen d’escenari per a les maniobres més enredaires. És cert que la directora Tonie Marshall prefereix abastar en lloc d’estrènyer: la pel·lícula inclou prou personatges, intrigues i subtrames –problemes conjugals, pares hospitalitzats, intents de suïcidi, filles drogoaddictes, xantatges, sabotatges– com per omplir una temporada sencera de ‘Joc de trons’; i es nega a empènyer la seva heroïna a ficar-se  en el fang. 

Pot ser que això impedeixi al relat d’assolir cotes addicionals de complexitat, però a canvi li permet ser bastant més humà –i, francament, també més entretingut– que el gruix de les intrigues ambientades al món de les altes finances.