'L'Alegria': una història de l'extraradi

De vulnerabilitat, d’exclusió social, de (in)solidaritat, d’egoisme, de precarietat, de capacitat de lluita... Són les línies mestres d’una història que no pot ser més actual, en aquests temps de desemparament per a tants. D’això, i no és poca cosa, ens parla 'L’alegria', de Marilia Samper, l’autora hispanobrasilera i resident de la Sala Beckett. Hi estrena aquest drama social d’extraradi amb aroma de Ken Loach i també, en un ­viatge més enrere en el temps, de Henrik Ibsen pel seus apunts ètics.

La Júlia viu amb el seu fill Eli, que pateix paràlisi cerebral i va en cadira de rodes, en un pis dels afores de la ciutat i amb una barrera de nou esglaons per accedir al carrer. És una zona molt mal comunicada, amb l’autopista als seus peus i amb blocs de protecció oficial, cadascun d’un color diferent. Vaja, que podria ser Singuerlín, a Santa Coloma de Gramenet.

L’Eli ja té 20 anys i la seva mare té una hèrnia discal que li impedeix portar-lo a coll, com quan era petit, per superar els nou esglaons. Per tant, el jove discapacitat ja no pot sortir al carrer. La Júlia no s’hi conforma i planteja als veïns la possibilitat d’instal·lar una rampa. Dos d’aquests veïns, la Vera i el Ramon, són els altres dos personatges de l’obra.

Samper dibuixa un quadro que oscil·la entre l’ànim de denúncia i la cara sensible, més humana. Va de les imaginatives escenes sobre els inacabables tràmits burocràtics telefònics o les reunions de veïns a l’afecte que manifesten per l’Eli la seva mare i també el Ramon, el veí de dalt i president de l’escala. Amb la Vera també hi ha una sòlida amistat, però hi flirteja el mutu interès. Una mica menys ingenu és el que té la veïna de davant. Cuida l’Eli quan la Júlia se’n va a la feina, però demana un favor rere l’altre.

El cost de la rampa provoca la fractura. La Júlia es queda sola. Ni la Vera ni el Ramon la recolzen. Ningú té els recursos per fer front a la despesa i tots miren cap a una altra banda quan la Júlia planteja la qüestió. En entorns dels quals s’espera més solidaritat per afrontar les penúries, massa sovint brota la sortida més fàcil: el pur egoisme.

Una obra que interpel·la

Notícies relacionades

Refundació sense ensurts del clàssic

L’estiu als museus de la ciutat

El mèrit de Samper és que la peça no decau i fuig del bonisme -de la pàtina sentimentaloide amb un tema tan delicat-, que li trauria valor. La dramaturga posa l’espectador davant una situació que l’interpel·la. Deixa, sí, la lògica convicció que actuar en comunitat sempre tindrà més força que la resposta individual.

L’autora firma una fina direcció i es recolza en un gran repartiment. Lluïsa Castell posa tota la seva energia i veritat interpretativa com a Júlia, una mare contra el món. Montse Guallar, en un feliç retrobament amb l’escena, perfila un personatge una mica friqui com el de la Vera, una traductora de rus en constant angoixa, emocional i econòmica. Andrés Herrera també despatxa amb solvència el rol del Ramon. ¡Quina manera de cantar! I el novell Alejandro Bordanove mai perd el pas en el paper del jove amb paràlisi cerebral i en el seu desdoblament com a narrador d’una història d’extraradi. D’aquí al costat..