On Catalunya
EL DROGAS, XUT D'HONESTEDAT
L'ex-Barricada està de gira després del seu apoteòsic concert, amb 19 convidats, a la seva Pamplona natal. Als 57 anys, segueix oferint bones dosis de rock «macarra», descriu. El 30 recala a Razzmatazz 2
Enrique Villarreal (Pamplona, 1959), conegut com 'El Drogas', torna amb la seva banda després de l'apoteòsic concert que va oficiar a la seva terra el 2 de juliol, en tres escenaris i amb 19 convidats. L'ex-Barricada ha recuperat el pols de la realitat. Però promet seguir donant guerra. «Durant dues hores, l'únic protagonista serà un grup de punk macarra. No hi haurà col·laboracions ni sorpreses. Bé, la sorpresa serà que no ens agafi un infart», riu aquest supervivent, aficionat a disfressar-se.
«Jo no veig tanta diferència entre el que feia amb Barricada i ara -assenyala-. Sempre he sigut bastant teatral. Concebo un concert com un espectacle». Al començament, es feia acompanyar fins i tot per actors. «Posàvem un parell de pisos de bastida que s'omplien d'escombraries. Ells anaven disfressats de captaires i jo solia sortir d'un taüt, amb capa i tot», recorda.
Les lletres d''El Drogas' no caduquen: semblen escrites ahir. I els seus missatges perduren igual que les injustícies. «Tant de bo en temes com el racisme, els drets de la dona o la pena de mort haguéssim avançat una mica. A Europa, aquest lloc on es respira humanisme, la pena de mort està legalitzada: el mar Morterrani n'és testimoni».
Per a la web, 'El Drogas' ha gravat una versió acústica de 'Cordones de mimbre', peça dedicada a la seva mare, que pateix Alzheimer des de fa sis anys. «Som quatre germans i, per sort, des del primer moment ens hem ocupat d'ella. Tots hi som, però en realitat és la meva germana Isa la que n'està més pendent. La dona sempre acaba assumint el pes real en els temes de família. A casa també és la meva sòcia qui es preocupava més dels nostres fills», admet.
'El Drogas' opina que l'escassa presència de dones en el rock està determinada pel model social imperant. «El rock és un reflex de la societat i un dels seus defectes principals és aquesta necessitat de tenir pèl al pit i molta testosterona. Havies de ser el que més follava. A les biografies, per a ells això són medalles, en canvi, a les de les noies és al revés».
Als seus 57 anys, segueix en plena forma. «Mantinc la il·lusió. Em sento animal d'escenari i gravo discos per seguir tocant». ¿Què ha canviat en aquests anys? «Ara disfruto més perquè no em prenc res. He tingut moltes etapes, però diguem que avui sóc més conscient. Abans hi va haver moments de molta histèria perquè la droga era un rotllo molt massiu: el perico estava molt present en tot el negoci». El que no ha abandonat són les seves actuacions sorpresa, a manera de músic de carrer. «M'encanta sortir a tocar sense complexos. Agafem el generador, el posem a la furgoneta i, sense demanar permís, ocupem un racó. Quan em veuen els municipals fan cara de '¡ja torna a ser aquí l'abuelo cebolleta!'. I solen marxar fent veure que no m'han vist».
