La guerra als 17

De memòria històrica se n’ha parlat molt amb la polèmica, i sobretot interactuada, exposició del Born sobre la pervivència de la simbologia franquista. Tot l’enrenou per l’incident nocturn amb l’estàtua eqüestre de Franco decapitat que va acabar a terra va coincidir amb un excel·lent acostament a la qüestió com és 'In memoriam. La quinta del biberó'. El muntatge de Lluís Pasqual, que va inaugurar el festival Temporada Alta al Municipal de Girona, provoca aquests dies la mateixa commoció, ràbia fins i tot, durant les seves sessions a la sala gran del Lliure de Montjuïc. No se l’hauria de perdre ningú i els més endarrerits encara tenen 10 dies de funcions al davant.

Perquè és una obra necessària com poques. Ho és per l’homenatge a uns adolescents de 17 anys que no van ser cridats a la guerra, sinó al sacrifici inútil d’una derrota segura -la de la batalla de l’Ebre-, de signe decisiu en el desenllaç de la guerra civil espanyola. Ho és també pel seu caràcter documental, pel rigor amb què s’explica una tràgica odissea de 115 dies des que el 27 d’abril de 1938 van iniciar la seva travessia cap a un front en aquelles terres de frontera entre Aragó i Catalunya. Eren tan joves els cridats a files que la dirigent anarquista Frederica Montseny va dir que aquells nois encara prenien el biberó. Així va quedar encunyada per a la història la seva denominació d’origen.

SABIA DIRECCIÓ ESCÈNICA DE LLUÍS PASQUAL

A 'In memoriam' hi ha molt document, però també una sàvia -i al servei de la Història / història- direcció escènica de Pasqual. Només algú amb l’experièn­cia i la capacitat del director de Reus podia cuidar al detall un muntatge honest, mai pamfletari, sectari ni maniqueu. En qualsevol guerra, les víctimes sempre són els més febles, i aquí estan representats per la lleva del biberó, de la qual va formar part un oncle de Lluís Pasqual.

Anar a la guerra sense instrucció, en espardenyes i amb armes gairebé de fira, la set i la fam al front, el pas de l’Ebre, la vida a la trinxera amb l’enemic a un pam, les cartes a la família i els amulets, el plaer efímer del tabac, les bromes per sobreviure… Tot es perfila amb precisió fins al plor final que provoquen uns monòlegs que arriben a commoure gairebé fins al dolor.

Vídeos amb protagonistes de la història (Franco, Negrín, Tarradellas, Líster…), fotografies reals del front i consignes mitingueres, la música en directe amb l’aire greu d’un rèquiem, i l’austeritat escenogràfica acompanyen un cor de sis joves intèrprets, la majoria de la nova Kompanyia Lliure. Joan Amargós, Enric Auquer, Quim Àvila, Eduardo Lloveras, Lluís Marqués i Joan Solé formen un meravellós sextet que deixa empremta en cada escena. Gairebé competeixen entre ells a veure qui li roba el pla a l’altre.

ESPECTADORS JOVES I GRANS

Notícies relacionades

Del Tetris a l’Street Fighter, a l’Hospitalet

Una ciutat plena de versos

La platea de la sala Fabià Puigserver era plena un divendres a la nit d’un públic d’edats extremes per assistir a un muntatge que és un funeral amb minut de silenci inclòs. Eren persones grans que ja coneixien la història i joves que ha­vien rebut una gran lliçó d’història. Una majoria es va posar dreta per aplaudir els protagonistes, actors i personatges aquesta vegada. 

Mentrestant, al fons, una pantalla en negre donava els noms i cognoms d’algunes víctimes (van ser milers) d’aquella batalla de l’Ebre que va condemnar uns adolescents sense cap pecat. Mai més. Aquesta és l’empremta que deixa 'In memoriam. La quinta del biberó'. Un no a la guerra de Lluís Pasqual ple de veritat i sentiment.