«Ningú respecta l'intel·lecte d'una dona jove i fèrtil»

Siri Hustvedt irradia llum i una alegria empàtica. És difícil imaginar-se-la com la dona tremolosa que va ser quan el seu sistema nerviós li va jugar males passades amb una mena de rara epilèpsia. La novel·lista nord-americana no es va limitar a ser pacient, ha estudiat a fons neurociència i va relacionar els seus coneixements amb el món de l'art -que està en la base de la seva excel·lent novel·la 'Allò que vaig estimar'- i la literatura, des d'una posició feminista. Ho exposa a 'La dona que mira els homes que miren a les dones' (Edicions 62 / Seix Barral), que no és una altra que ella mateixa.

-¿Per què les ciències i les humanitats segueixen enrocades en els seus departaments estancs? A Espanya als nois se'ls fa escollir entre les unes o les altres als 15 anys.

-I és un gran error. Als Estats Units no s'ha de decidir tan aviat, però en el fons el resultat és bastant semblant. Una enorme divisió, una bretxa entre la ciència dura i les arts, considerades una cosa 'light'. A Occident, la ciència s'està col·locant en el vèrtex del coneixement i això també és un problema.

-Darrere d'aquesta elecció hi ha un utilitarisme. Una carrera de ciències t'assegura una sortida laboral i més prestigi social.

-I en realitat el que s'hauria de valorar és la flexibilitat de la ment i que això et permeti abordar diferents problemes. No advoco per l'especialització que et dona un recorregut molt estret. Actualment a Nova York hi ha facultats de medicina que han començat a acollir estudiants d'humanitats, que naturalment s'han posat al dia en biologia, i els resultats són igual de bons que els dels que van escollir la ciència de partida.

-El corol·lari de tot això és que les carreres de ciències tenen més estudiants masculins, i les de lletres, una aclaparadora presència de dones.

-Quan vaig fer la tesi doctoral de literatura anglesa a Colúmbia el 86 gairebé no hi havia catedràtiques. Però des d'aleshores han augmentat les xifres de dones als campus d'humanitats, medicina i dret, mentre que les matemàtiques, l'enginyeria i la filosofia segueixen sent prerrogatives masculines. Conclusió: cada vegada que un campus s'inunda de dones l'estatus cau.

-És trist.

-Però és així. La medicina ara no té un gran estatus perquè està plena de dones.

-'No són competència', que diria Karl Ove Knausgard.

-Exacte, si els homes aconsegueixen la seva vàlua només als ulls d'altres homes i no de tota la humanitat, i aquí hi inclouríem homes i dones, això continuarà perpetuant-se.

-La pregunta del milió és ¿per què havent-hi més dones a la universitat quan acaben els estudis no accedeixen a més càrrecs de responsabilitat?

-Perquè no és un prejudici conscient. No hem revisat la vella idea que la dona connecta directament amb el cos i l'emoció mentre que l'home ho fa amb l'intel·lecte.

-¿Com és possible que un home intel·ligent (i sensible) com Knausgard sigui capaç d'expressar que les dones no són competència com li va confessar a vostè en una conferència?

-De fet, va ser més honest que molts homes. El meu article no tenia la intenció de llançar-se a la seva jugular, jo pretenia expressar certa simpatia, sobretot davant d'homes blancs heterosexuals que es veuen en la trampa que escriure és una activitat femenina i han de subratllar la seva virilitat per treure's de sobre aquesta contaminació, aquesta capa de feminitat.

-Que en el cas de Knausgard és molt acusada, especialment pel seu vessant confessional.

-El que té de bo Knausgard és que va articular un pensament que tots, homes i dones, portem molt arrelat i és que des del punt de vista intel·lectual les dones són inferiors. Jo també faig el mateix, jo defenso la meva masculinitat.

-Però no de la mateixa manera. En el llibre es diu que el 50% de la literatura feta per homes és llegida per dones, mentre que la realitzada per dones només arriba a un 20% entre els lectors homes. ¿Per això hauríem de conèixer-los més a fons?

-En una jerarquia això sempre ha sigut així. L'inferior coneix molt més el seu superior que al revés. S'ha estudiat aquesta percepció per exemple en les relacions entre negres i blancs als Estats Units (i aquí s'ha de recordar que hi va haver esclavitud) i s'ha establert que la persona que era propietat d'una altra era capaç d'interpretar millor els senyals que al revés. No he de recordar aquí quan la dona no era considerada ciutadana. Llavors elles entenien molt millor el que passava.

-Susan Sontag va alabar el seu mètode assagístic perquè es realitza des de dins cap a fora. ¿Es pot dir que els seus assajos són un intent de comprendre's a si mateixa? 

-Són més aviat un intent de comprendre el món. Susan Sontag emetia molts judicis de valor i aquest és un tret externalitzat. Quan parlo de l'interior em refereixo que pretenc adoptar una pluralitat d'opinions que no es basen en la ignorància sinó en molt coneixement. Però no m'agrada emmarcar i penjar a la paret les meves opinions.

-¿Es podria dir que el de Sontag és un mètode masculí?

-S'ha de dir això amb cura, però, en certa manera, sí. Jo no vull decantar-me. La meva manera d'escriure senzillament flueix.

-¿Hauria estudiat neurociència si no hagués tingut un problema neurològic?

-A mi sempre m'havia interessat la ciència des de petita, però també és cert que pateixo migranyes des d'aleshores, i més tard, una síndrome de convulsions que encara és bastant desconeguda. Jo estava escrivint sobre Dickens i ho vaig deixar per escriure sobre l'afàsia. Ara dono un seminari a residents de psiquiatria sobre el tema perquè he publicat molts articles a la revista 'Neurology'. Tot això forma part del que parlàvem abans. ¿Què som? I m'agrada dir-ho en plural perquè sembla que per a una dona tot hagi de ser personal. Ara bé, jo crec que també l'experiència subjectiva forma part de l'exploració intel·lectual.

-El que és clar és que el seu marit, Paul Auster, no té ni idea de neuropsiquiatria.

-[Riu]. I no s'imagina la quantitat de gent que dona per descomptat que tot el que sé ho he après del meu marit. I el que és pitjor és que quan m'ho diuen no estan intentant ser mesquins. Això ha passat sempre, però em segueix sorprenent que segueixi passant el 2017.

-Quan parla de l'escultora Louise Bourgeois, que va obtenir el seu màxim reconeixement quan es va fer gran, assegura que a una dona li convé envellir. ¿És perquè es dessexualitza?

-Exactament. Ningú es pren seriosament l'intel·lecte d'una dona jove i fèrtil. Tant homes com dones tenim molt interioritzada aquesta resistència. Pots pensar en una dona física jove, bonica i dinàmica i sempre et sorprendràs que sigui a la vegada intel·ligent i guapa. Això al contrari no passa. L'aspecte sexual és una llosa per a la dona. Ella sempre ha sigut la imatge de la sexualitat pròpiament dita en la cultura, mentre que els cossos dels homes no es sexualitzen de la mateixa manera. A l'envellir perds part d'això. De cara a la teva parella potser això importa, però a la resta del món li resulta més fàcil prendre't seriosament com a elaboradora de pensament.

-Hillary Clinton, a qui vostè va recolzar, va dir que els drets de la dona són drets humans. 

-Per descomptat, s'ha d'entendre l'opressió de la dona dins de l'opressió social general. Crec que és important recordar que al món qualsevol que s'identifiqui a si mateixa com a dona està sotmesa a una sèrie de prejudicis depenent d'on visqui.

-Per això va anar amb la seva filla, Sophie, a les manifestacions de Washington.

-Va ser meravellós perquè érem dones de diferents races i rerefons ètnics, immigrants, musulmanes, negres, blanques i... homes.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

-Un perfecte antídot per als temps foscos en què viuen els Estats Units. 

-Dels més foscos que recordo. Amb Trump, el nostre país ha votat un home les úniques opinions genuïnes del qual són les d'un misogin i un racista. De la resta, de les seves creences polítiques, no en tinc ni idea. En uns quants mesos ha demostrat la seva incompetència perquè gran part de la burocràcia política és buida. L'única cosa que em consola és que el nostre sistema legal està demostrant una gran independència. Però Trump fa por. Molta por.