¡Indulteu aquest toro!

Si no hagués nascut Einstein, algú hauria descobert la teoria de la relativitat. Si no hagués nascut Darwin, algú hauria descobert l'evolució. Si no hagués nascut Santiago Ramón y Cajal, algú hauria descobert la neurona.

Però si no hagués nascut Cervantes, ningú hauria escrit El Quixot, i si no hagués vingut Beethoven al món, ningú hauria compost les seves simfonies. Sense Verdi no hauria existit La Traviata.

La raó que les troballes científiques siguin inevitables i les obres d'art un miracle és que la neurona «era allà», esperant ser descoberta, però El Quixot no «era allà», i un geni el va haver de crear (i d'alguna forma també El Quixot va crear Cervantes, el Cervantes que tots coneixem).

Un investigador és un aventurer que s'interna en terreny desconegut per explorar l'obra de Déu, la seva creació (o per descobrir les lleis de la naturalesa, que per a un científic és el mateix que Déu). Un artista és un déu. Un déu menor, amb minúscula (encara que sigui navarrès), però en tot cas un creador.

El toro blau de Mikel Urmeneta «no era allà». Ho sé molt bé, perquè jo «sí que hi era». Mikel el va crear, el va treure de la seva no-existència en la seva no-devesa de no-toros blaus. Ell és el seu creador, ningú més ho podia ser. I com passa amb les creacions dels déus majors, el toro blau pertany a un món en creació permanent, a una història interminable.

No hi ha un univers Urmeneta tancat, acabat, cancel·lat, aliè ja per sempre al seu autor, desprès d'ell. Hi ha una creació en marxa, i sospito que d'anada i tornada: de Mikel Urmeneta cap a les seves criatures i del toro blau i la seva quadrilla cap a Mikel Urmeneta.

Notícies relacionades

El futur del toro blau

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Fora d'aquest ecosistema el toro no pot viure, només és un trofeu, un cap sec i mort (¡caspós!) en una paret.

¡Indulteu aquest toro blau, deixeu-lo viure, deixeu que torni, lliure, a la devesa de la qual va ser arrencat!