Això és poliamor

-Que aquesta tarda anirem amb les nenes al Planetari, que per descomptat pots acompanyar-nos.

-Jo, si ve la bandarra aquella no vinc.

-Doncs no vinguis, ja les veuràs diumenge.

L'Anna penja el telèfon preguntant-se en quin moment la Su deu haver passat de ser «aquella noia tan encantadora» a ser LaBandarraAquella.Fa a penes quatre anys l'Anna era una senyora d'allò més normal, amb l'honorabilitat avorrida de la dona decent. Feina a temps parcial per poder cuidar les seves filles. Casada amb el que havia sigut el seu nòvio de tota la vida, vivia en el que era el seu barri de tota la vida i votava CiU de tota la vida, com els seus pares.

27 anys de relació, 15 de matrimoni, dues nenes. Tot semblava perfecte. I un dia li ve el Manel i li diu que s'avorreix, que així no poden seguir. Amor de poca volada, amb les hormones funcionant normalment. Tan sols hàbit i estima, tan sols pràctica i costum. Gairebé sempre dormien en un silenci amorós només interromput per lleus cruixits que no eren panteixos conjugals sinó simples rampes de la fusta. Sexe un cop per setmana com a molt, tràmit de compliment obligat. La rutina era una acollidora crisàlide d'opaca textura. Ella se sentia protegida allà dins. Ell, asfixiat.

I ell li omple el cap amb la seva xerrameca: que si poliamor, que si noves relacions, que si obrir la parella. I ella diu que sí perquè no vol perdre'l. I no vol perdre l'estabilitat, ni casa seva, ni les seves nenes, ni la seva vida perfectament construïda.

I se'n van a un club de poliamor i s'obren perfils en un munt de pàgines web i apps de mòbil i freqüenten locals d'intercanvi, i ella, que fins llavors tan sols havia conegut un home, visita un munt de cossos, i se sent poliperduda i polifastiguejada.

I llavors el Manel coneix la Niñata. Carona d'àngel i cos de pecat. Corbes que desafien la llei de la gravetat. I al Manel se li oblida de cop i volta tot allò que deia de si la fidelitat no era més que un construcció i un romanent de la societat heteropatriarcal. I pensa que més val sexe garantit que mil promeses. I se'n va a viure amb la Niñata. I l'Anna se sent poliestafada.

Perd deu quilos, li cauen els cabells. Se'ls ha de tallar. Penja fotos de la seva nova imatge a les xarxes socials. El més absurd és que no para de sentir-se dir cada dia: però que guapa que estàs. I no li pot explicar a ningú que es vol morir per dins, perquè això no es porta.

No és modern.

L'Anna s'apunta a un taller literari i coneix la Su. I passa el que no s'hauria imaginat mai que passaria. Que s'enamora d'una dona. Perquè és l'única que l'escolta quan plora, que l'accepta com la dona trista que en realitat és.

I el Manel encantat amb la Su. Encantat de poder explicar-ho a tothom. El Manel té una nòvia jove, vambes Converse, camises de Custo, un piset a Gràcia i una exdona bollera.

No es pot ser més modern.

Llavors, com era d'esperar, la Niñata es cansa que el iaio de quaranta anys no li segueixi la gresca fins a altes hores de la matinada, i no conegui grups indies, i no l'acompanyi al Sónar, i un dia se'l treu de sobre, i el Manel es presenta a casa compungit i reprèn el seu discurs del poliamor i proposa que visquin tots tres junts. I llavors la Su el fa fora d'una puntada de peu al cul. I sí, aquell és el dia, precisament, en què la Su deixa de ser una noia encantadora i es converteix en LaBandarraAquella.

L'Anna estima molt la Su, sempre tan dolça, tan sensible, tan acollidora, tan oberta de braços com de cames. Però no pot deixar d'estimar el Manel. És el pare de les seves filles i a més el dipositari d'un munt de records de la seva adolescència, joventut i maduresa. La biografia de l'Anna no s'escriu sense el Manel. L'estima, l'adora. Però ja no el desitja i, no cal dir-ho , no el té idealitzat.

L'Anna es troba avui en un territori indecís que no és llum ni ombra i que llima els confins de totes les idees que li van ensenyar de petita. Tossuts i suaus a la vegada, la vida, l'amor i el desig l'arrosseguen, no sap on. Imperceptiblement l'Anna es desprèn de si mateixa i es fuga cap a una altra Anna que el destí ha anat construint. Amor és una paraula equívoca, com totes. El desig l'inventa, la gelosia l'estimula, el costum el mata. Comença en el cos, però ¿on s'acaba? Des que als nostres avantpassats els van expulsar de l'Edèn potser estimar és simplement aprendre a caminar per aquest món.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

L'Anna estima dues persones alhora.

Ara sí que entén què és poliamor.