Joan Colomines Arús: "Al veure caure l'església, tenia ganes de plorar"

Jo només era un pagès», sol repetir Joan Colominas Arús, un dels últims supervivents de la Quinta del Biberó. Tenia 16 anys quan va esclatar la guerra i el seu món senzill es va capgirar. «Una de les coses que més em van indignar va ser que la UGT es va instal·lar al Patronat, que era on anàvem a ballar sardanes i ballets. Perquè era considerada una entitat catòlica» , explica. «Amb la guerra, la religió es considerava una cosa antiquada i l’alcalde, que era d’Esquerra, va fer tirar a terra l’església de Santa Maria de Cornellà. Jo, amb la bicicleta, vaig anar a veure com l’enderrocaven i em van venir ganes de plorar. En aquella església jo hi havia fet la primera comunió», recorda.

Colominas, que es mou amb dificultat però manté un cap sorprenentment lúcid, recorda bé que, després de la guerra, el nou alcalde va ordenar tornar a aixecar l’església al mateix constructor que l’havia enderrocat. «¡I ell content! ¡Perquè ell el que volia era feina!», exclama. «Però en la primera església hi havia una verge, tota de plata, i un dia va desaparèixer. Uns anys després va aparèixer als Estats Units. Ningú sap com», relata.

Les famílies com la de Colominas que havien sigut molt religioses abans de la guerra van seguir sent practicants després del juliol de 1936. «No es podia, però es feia. En realitat, les persones civilitzades sempre es van respectar les unes a les altres. La meva mare, a qui tots coneixien com la Madrona, era molt religiosa. A casa meva es resava el rosari i a vegades també venien els veïns», explica.

Colominas es defineix com a «apolític», però la religió el va separar dels revolucionaris. De fet, durant la postguerra es va afiliar a Acció Catòlica, i es va convertir en home de confiança del rector. «Un dia, el rector em va dir que no podia viure, que no es podia mantenir, i la gent que érem més de missa vam acordar anar casa per casa per demanar la voluntat. Vam reunir 14.000 pessetes», evoca. Era una petita fortuna quan el salari mitjà no superava les 500 pessetes mensuals. «No ho agafava per a ell, sinó per a l’administració de l’església. Ell ho gestionava i jo m’encarregava de portar-ho al banc», afegeix.

NOU MUJADES

Colominas va combregar més amb la cooperativització de la terra. A Cornellà cada treballador va rebre tres mujades (una hectàrea i mitja aproximadament) per poder treballar i la resta es va col·lectivitzar. «Nosaltres érem tres germans pagesos i ens van tocar nou mujades», recorda.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

«El pitjor que pot passar és una guerra», repeteix avui. Colominas va ser mobilitzat l’abril del 1938 amb l’anomenada Quinta del Biberó, els nascuts el 1920. Encara no havia complert els 18. «La meva sort va ser que quan les coses estaven pitjor a l’Ebre a mi em van enviar al Pirineu i quan es van complicar al Pirineu estava a l’Ebre», diu. Viure o morir era cosa d’un instant. A Sant Joan de l’Erm, el capità va ordenar als seus soldats adolescents atacar de cara una posició amb un niu de metralladores, una missió desesperada. «A mi em va dir que no em mogués del seu costat. Jo li vaig dir que si no venien els altres, poc podíem fer. Em vaig girar per veure on estaven. Molts, morts o ferits. Vaig girar el cap i el capità ja no es movia», rememora. «També hi havia un noi de Cornellà, un sanitari -prossegueix-. Li vaig demanar que em portés una cantimplora. En va agafar dues, que li penjaven de la mà. Van cascavellejar i el soroll devia cridar l’atenció. De sobte, va caure a terra fulminat».

A principis del 1939, un oficial va dir a Colominas i els seus companys que la guerra estava perduda i que no hi hauria represàlies si volien anar-se’n a casa. Però després d’uns mesos va ser reclamat altre cop per l’Exèrcit franquista, el vencedor, per fer el servei militar. «Entre una cosa i una altra vaig acabar set anys d’uniforme i no vaig tornar a casa fins als 25».