Orgull i prejudici

Imaginin que avui, 19 de juny del 2016, han de respondre a aquest parell de preguntes: 1/ «¿Com va reaccionar la seva família quan va saber que era heterosexual?»; 2/ «¿Per què insisteix a exhibir la seva heterosexualitat en públic?». Absurdes, ¿oi? Doncs gais, lesbianes, trans* i bisexuals les han de respondre una vegada i una altra.

Des de la primera manifestació de l'Orgull a Barcelona, el 28 de juny de 1977, han lluitat 40 anys per no ser ciutadans de segona. I les conquistes han sigut fabuloses. Ja no són «ma­lalts mentals» ni un «perill social». Manen en governs i empreses. Es poden casar i tenir fills. La llei contra l'homofòbia (2014) els empara. Però el prejudici segueix incrustat en l'imaginari col·lectiu. Res de rebentar les costures dels paràmetres normatius. I si pot ser, que els gais efeminats, les lesbianes masculines i els trans* no facin gaire soroll.

De l'orgull i els prejudicis dialoguen aquí Armand de Fluvià, pare del moviment d'alliberament gai a Espanya, i Xavier Monge, jove activista amb valor. Les dues genera­cions tenen clar que la lluita continua.

HOMOFÒBIA, MINUT U

Armand de Fluvià: ¡Hem aconseguit tant! Per la societat franquista érem «corruptors de menors»; per la medicina, «malalts mentals», i per l'Església, els pecadors més abjectes. Recordo haver sentit: «Prefereixo un fill mongòlic o criminal que un maricon». Aquesta pressió t'obligava al matrimoni, a dissimular o al suïcidi. Jo anava als bars amb cangueli perquè a la policia, a vegades, li agafava per «caçar maricons». Si tenies la mala sort de portar l'agenda a sobre, trucaven a la teva mare, a la teva dona o al teu cap i els explicaven on t'havien trobat. A molts els van enviar als centres de rehabilitació social de Huelva, on anaven a parar els «maricons de naixement», o de Badajoz, per als que ho eren «per vici». Et reeducaven a base de fer pilotes de futbol, parquets i sogues per a la Marina. Jo vaig anar fent una doble vida, fins que el 1970, quan es va presentar a les Corts franquistes l'avantprojecte de llei de perillositat i rehabilitació social, que declarava que per definició érem un «perill social», em vaig indignar. S'havia de fer alguna cosa. Un any abans d'aconseguir parar aquella barbaritat el 1979, vaig sortir de l'armari al programa Vostè pregunta de Joaquim Maria Puyal.

Xavier Monge: En el meu cas, la primera percepció d'homofòbia va ser l'evidència que hi havia alguna cosa en mi que no encaixava ni en la família ni en l'escola. Ho tenia a dins, ningú ho sabia, però veia que a altres els menyspreaven. Ja en l'adolescència -l'etapa més difícil per a la meva generació- va arribar el moment de sortir de l'armari, una expressió massa amable, perquè no és un armari, és una tomba. No pots viure com vols. I quan et decideixes, et trobes amb el distanciament, com si tinguessis alguna cosa que es pogués encomanar o fossis una espècie d'agressor en potència. A l'institut, un noi va qüestionar la meva presència al vestidor. Li vaig contestar: «¿Les noies t'estampen contra la paret per agredir-te sexualment de tan guapo que ets? Doncs tranquil que jo tampoc ho faré». 

A.d.F.: Li havies d'haver dit a aquell noi: «No et pensis que a l'homosexual li agraden tots els homes». Amb els anys, he arribat a la conclusió que quan veuen que el pitjor insult no fa efecte, se'n cansen.

X.M.: En un capítol dels Simpson apareix un homosexual. Homer li diu «maricon» i l'altre passa; li diu «marieta» i també. «Si no t'enfades -es rebota Homer-, ¿quina paraula em queda per insultar-te?». Però entenc que a un xaval de 12 o 13 anys, que no acaba de saber ni on està, l'insult i la sensació d'empestat el mortifiquin.

Aquest advocat barceloní de 30 anys va encapçalar la llista de la CUP per Barcelona en les municipals del 2011 i, des de fa pocs dies, és membre del grup municipal de la CUP a l'Ajuntament. El seu activisme no es limita a la defensa dels drets LGTBI, sinó que ha format part de plataformes veïnals com 'Recuperem el Niza', cine del barri de Sagrada Família on el Front d'Alliberament Gai de Catalunya va celebrar als 70 l'històric míting contra la llei de perillositat.

Si els gais i les lesbianes del país tenen drets és gràcies a aquest fill de la burgesia catalana que als 70 va capitanejar, juntament amb Francesc Francino, una ofensiva contra la llei de perillositat i rehabilitació social del franquisme. Armand de Fluvià (Barcelona, 1931), llicenciat en Dret i dues vegades tancat a la Model per monàrquic, va fundar el Moviment Espanyol d'Alliberament Homosexual, va impulsar el Front d'Alliberament Gai i va posar les bases de l'Institut Lambda.

EL NUS DE L'ASSUMPTE

A.d.F.: Hem aconseguit la igualtat legal, però la discriminació social segueix aquí. La culpable és la religió. Des de l’edicte de Constantí, han sigut 2.000 anys de bombardeig ideològic.

X.M.: El patriarcat és més antic que la religió. I és un sistema de dominació que no té pinta d’acabar ben aviat. Quan vas a una cita familiar, no et pregunten si portaràs el nòvio.

A.d.F.: Els aparells transmissors d’ideologia són la família, l’escola i els mitjans de comunicació.

X.M.: En aquests 30 anys que he viscut, el pitjor territori d’assetjament és l’escola. Segons l’OMS i l’INE, el 60% dels gais enquestats declaren haver sigut perseguits. D’aquests, el 43% s’ha plantejat el suïcidi i el 17% ho ha intentat almenys una vegada. És evident que ja no hi ha una maquinària de l’Estat en contra nostra, però segueix contribuint a la reproducció de l’heteronormativitat. Fins i tot els gais i les lesbianes copiem els esquemes de família i de comportament, en lloc d’entendre que la igualtat és viure la diversitat. 

L'ESTAFADOR MAI ÉS GAI

X.M.: Si ens fixem en els personatges de les sèries, els homosexuals són o els protagonistes –en productes d’autoconsum– o la caricatura. No he vist una sola sèrie en què l’estafador del banc estigui casat amb un home.

A.d.F.: A mi em va agradar Queer as 

Folk, i a Spartacus i Roma hi ha escenes fortes.

X.M.: També és simptomàtic com els mitjans de comunicació han abordat la massacre d’Orlando. Quan va començar a circular la notícia, un amic va escriure un tuit: «Prepareu-vos perquè el debat se centri en l’islam i en la falta de regulació de les armes als EUA. Veureu que l’últim serà l’homosexualitat». I així va ser. Les portades van destacar amb lletres grans que era la matança més important des de l’11-S als EUA.

L’ESTIRADA D’ORELLES

A.d.F.: Els joves no en podeu deixar passar ni una. Si nosaltres vam aconseguir el que vam aconseguir, això és peccata minuta. Però sembla com si us fes mandra… M’indigna la frivolitat i la falta de compromís. ¡Ho teniu tot! Hotels, platges, totes les saunes i bars del món, podeu besar-vos al carrer. El dia que ser gai sigui com ser vegetarià, podreu abaixar la guàrdia. Teniu una llei, sindicats, partits, l’únic fiscal contra l’homofòbia de l’Estat. Denuncieu.

X.M.: Hi ha una gran massa impermeable a qualsevol debat, té raó. Fa uns quatre anys, en vigílies del 28 de juny, vaig anar a repartir octavilles per la zona d’ambient i la gent em mirava amb cara de què m’estàs dient. I crec que un bon nombre dels espais organitzats estan extremadament institucionalitzats.

A.d.F.: Aquests col·lectius, que vam fundar, fan moltíssima feina.

X.M.: Segur. Però posaré un exemple: la concentració de dilluns en homenatge a les víctimes d’Orlando estava fixada per a les vuit. Va començar a les 19.55 i es va acabar a les 20.05 perquè venia el Govern en bloc. És d’agrair que vingui, però m’indigna que els col·lectius que la van organitzar no es plantessin. Després tenim una llei contra l’homofòbia que ningú pressiona perquè es desplegui. I tinc menys fe encara en el sistema sancionador (tinc ganes de veure la Generalitat imposant multes). O rebrota la mobilització en els col·lectius, o és una lluita titànica de quatre gats contra el món.

 

A.d.F.: No és que els col·lectius hagin abdicat, és que la gent no hi va. Menys individualisme i més solidaritat.

POLÍTICA EN ROSA

X.M.: És que hi comença a haver més gais en les estructures dels partits que en les associacions.

X.M.: A.d.F.: Dilluns tenia davant meu Miquel Iceta, Santi Vila, Jaume Collboni, Antoni Comín…

X.M.: Fins i tot al partit homòfob per excel·lència, el PP, se li desmunta el xiringuito.

A.d.F.: I Rajoy acaba assistint al casament de Javier Maroto.

X.M.: I diuen que el fill d’Aznar, 

Alonso, viu feliçment la seva homosexualitat fora de l’Estat espanyol. El PP segueix sent masclista i homòfob, però hi ha un moment en què si no vol desaparèixer, s’ha d’adaptar.

A.d.F.: Per això estic convençut que no hi ha marxa enrere.

X.M.: Quan els hooligans ultracatòlics li demanin al PP que derogui la llei de matrimoni igualitari, segur que dirà: «El que digui el Constitucional». 

¿EXISTEIX L'LGTBI?

X.M.: LGTBI és una forma de posar nom a les sexualitats i identitats sexuals que s’aparten de la norma (la meva primera samarreta reivindicativa era una del Front d’Alliberament Gai de Catalunya amb el lema «trenquem la norma»). Però intentar que tot el que estigui fora de la norma sigui homogeni és una ficció. És normal i necessari que hi hagi solidaritat, però ningú millor que el mateix subjecte oprimit per lluitar pel seu alliberament. 

A.d.F: Jo defenso la sigla GLBT. Per ordre d’aparició. ¿Per què s’hi ha de posar la l de lesbianes abans? ¿Perquè la International Lesbian and Gay Association (ILGA) va decidir que primer eren elles? Però, bé, pels noms no ens barallarem.

X.M.: En tot cas, les diferents situacions

demanen abordatges diferents. És evident que les lesbianes tenen l’afegit de ser dones i, per tant, pateixen una doble discriminació. I hi ha el cas dels trans, que encara estan patologitzats. A això s’hi ha d’afegir que existeixen diversos corrents ideològics sobre com entendre la identitat sexual i la manera de lluitar. 

A.d.F.: La discrepància és bona.

X.M.: Jo, que sóc molt partidari que existeixi la llei contra l’homofòbia, recordo que, just després de la seva aprovació, hi va haver gent que va criticar el fet d’haver-hi destinat tants esforços quan, al capdavall, qui l’aplica és l’Estat.

NO HI HA UN SOL ARMARI

X.M.: Durant molt temps vaig ser molt crític amb els espais propis, però amb el temps he canviat d’opinió. Sortir de l’armari no passa una vegada i ja està. Estàs tota la vida sortint de l’armari. Primer la família, després els amics, la feina, la residència. Sempre xoques contra la presumpció d’heterosexualitat.

A.d.F.: Jo també sóc partidari dels espais propis. Des de la Fundació Enllaç treballem perquè les parelles puguin estar juntes al geriàtric. El problema és que conviuen amb persones que al seu dia van pensar que érem anormals. Mentre no hi hagi un programa establert entre els funcionaris i cuidadors, defenso que hi hagi residències per a gais i per a lesbianes. 

X.M.: També resulta una mica cansat estar en una discoteca i pensar: «¿I ara a qui li tiro la canya?». A mi m’han insultat per intentar-ho i això que ho feia de forma subtil. Una cosa és jugar-te el rebuig del «no m’agrades», i una altra enfrontar-te a un cop de puny. Si fos per mi, no sobreviurien ni l’1% dels locals d’ambient de Barcelona, però quan tinc ganes de follar, necessito un entorn de confort.

A.d.F.: Els joves hauríeu d’anar a les discoteques i les festes majors en grup i mostrar-vos tal com sou.

  

X.M.: Queda molt per fer, però en l’espai públic hem avançat.

A.d.F.: ¡Ja ho crec! Una tarda d’estiu vaig veure dos joves d’uns 20 anys morrejant-se sobre la gespa de la plaça de Catalunya. Em vaig quedar una estona esperant per felicitar-los, però em vaig excitar tant que me’n vaig anar directe a casa a fer-me una palla.

X.M.: Jo expresso sentiments amb naturalitat, però he arribat a ferho de manera desafiadora com a acció política. Estava amb un amic en una terrassa del passeig de Sant Joan fent el vermut i a la taula del costat un tio no parava de deixar anar barbaritats homòfobes. No es referia a nosaltres, però li vaig proposar al meu amic pagar i, abans de marxar, assegurar-nos  que mirava i començar a menjar-nos la boca davant d’ell. 

A.d.F.: Denuncieu. Ens empara la llei.

Notícies relacionades

Diccionari per entendre

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

X.M.: Ara queda la part menys agressiva però més difícil. Perquè canviar el coco no es fa a cop de BOE. Es fa trencant el silenci en mons on el silenci era absolut, com l’esport. Aquí tenim el cas de l’àrbitre Jesús Tomillero, o l’exemple del St. Pauli d’Hamburg, l’únic equip que incorpora missatges contra l’homofòbia.  

A.d.F.: A poc a poc, però sense pausa.