Meryl Streep

Reina del camuflatge

L'actriu, que la setmana passada va sorprendre amb la seva xocant imitació de Donald Trump, és una artista de la transformació estètica. Aquesta capacitat i l'activisme social són les seves apostes.

Meryl Streep es fica en la pell de Donald Trump. L’actriu parodia el milionari i candidat republicà en un teatre de Nova York. / ATLAS

3
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

Hillary Clinton, candidata demòcrata a la Casa Blanca, sol dir que li agradaria veure un biopic sobre la seva vida protagonitzat per Meryl Streep. Per això té conya que l'actriu, en canvi, s'hagi ficat ara en la pell precisament del gran rival de la seva bona amiga. Pot ser que la seva imitació de Donald Trump de dilluns passat no fos especialment sofisticada -el líder republicà i la sofisticació combinen tan bé com els quadros i les ratlles-, però Streep va necessitar només una panxa d'espuma, una perruca rossa -¿o era un gat?- i una mà de pintura taronja per aconseguir una cosa que ni els seus tres Oscars li havien proporcionat: una audiència i una repercussió immediates, planetàries i entusiastes. Als que encara no hagin vist el vídeo, els desitgem que es despertin aviat del coma.

Meitat acció política i meitat performance transformista, l'escena funciona com a suma de dues actituds que l'actriu ha mantingut constants durant la seva carrera. Per un costat, ha protestat contra l'energia nuclear i l'ús de pesticides; s'ha declarat «feminista ferotge» i ha lluitat a favor de la igualtat de gènere i en contra del sexisme a Hollywood; ha atacat George W. Bush per la seva postura respecte al matrimoni gai i ha rebut medalles d'Obama pel seu zel proavortista; i s'ha declarat demòcrata repetides vegades per a les càmeres.

Per un altre, si se la considera la millor actriu del món és en part per la seva afició a la transformació estètica. Al llarg de 40 anys, els seus successius temperaments en pantalla -ha sigut enigmàtica, severa, fràgil, aristocràtica, sensual i brutal, i a vegades tot a la vegada- s'han basat en el canvi de pentinat, el maquillatge i la pròtesi. Vegeu a manera de mostra les imatges que il·lustren aquesta pàgina: Streep a Agost (2013), convertida en matriarca dement i verinosa, addicta a l'ampolla i envoltada de fum de cigarret; o urgentment necessitada de perruquer i manicura a Into the woods (2014); o fagocitada per una Margaret Thatcher senil a La dama de ferro (2011).

Notícies relacionades

Quan Streep actua no només actua: anul·la la seva personalitat per desaparèixer en els seus personatges com cap intèrpret de la seva talla ho havia fet abans. Quan veiem velles pel·lícules de Bette Davis o Katharine Hepburn sempre identifiquem expressions, certes maneres, que es repeteixen d'una a l'altra. Amb ella no. Potser en part per això, i també per la seva obsessió des de jove pel cine de temàtica severa -Vietnam a El caçador (1978), el divorci a Kramer contra Kramer (1979), l'Holocaust a La decisió de Sophie (1982), l'ansietat nuclear a Silkwood (1983)-, durant molt temps se la va considerar una actriu massa tècnica, massa formidable. Però, ¿què té a veure el vídeo de Streep fent el pallasso disfressada de Trump amb l'excés de tècnica i la severitat?

La capacitat de sorpresa

Deu fer uns 15 anys, quan ja no tenia res a demostrar, va començar a alleugerir el to, a revelar un costat entremaliat i un impuls anàrquic; a passar-s'ho bé. La vam veure completament fumada a Adaptation (2002); es va prestar a un gamberro cameo a Pegado a ti (2003), dels germans Farrelly; es va esplaiar vessant desdeny a El diable es vesteix de Prada (2006), com la mare de tots els caps tirànics; va saltironejar per platges i turons a Mamma Mia! (2008), es va apropiar de l'afectada alegria de viure de la cuinera Julia Child al biopic Julie i Julia (2009) i va donar vida a una rockera fracassada a Ricki (2015). Va descobrir una cosa que en el seu treball més celebrat s'havia trobat a faltar: la capacitat de sorpresa. ¿I es pot demanar res de més sorprenent, i més extravagant, que la seva aparició a principis d'aquesta setmana? H