Tres trets significatius

Cinc anys transcorreguts poden servir per reflexionar sobre el significat de la indignació popular que va ocupar durant setmanes carrers i places arreu de l'estat i que, entenc, ens ha ofert tres sorpreses d'envergadura. La primera, potser fins i tot pels mateixos convocants, fou la de constatar que la seva manifestació a la plaça de Catalunya havia resultat més participativa i reeixida que la que havien organitzat els sindicats el dia abans, en protesta pels patiments que inflingia la crisi econòmica sobre la població. El crit del 15-M superava el manifest sindical: hi havia una exigència de democràcia que no fos estrictament formal, s'hi formulava també una queixa pels desnonaments, es pretenia que la llibertat d'expressió no quedés tocada per l'anomenada Llei Sinde, i, sobretot, s'hi albirava un fort rebuig de la corrupció. La segona fou l'evidència d'una gran capacitat d'organització i alhora d'improvització, acompanyada d'un efecte de taca d'oli que aviat seria extensible a diferents punts del planeta. La imaginació no va fallar mai, i les denúncies penjades als cartells i esteses mitjançant les encara poc madures xarxes socials eren pròpies d'un manual de sociologia del malestar. L'anàlisi de la realitat que els indignats feren en aquell moment s'ha demostrat encertada. La tercera ha vingut determinada per l'evidència d'un inici tímid però esperançador canvi polític arran de les municipals del maig del 2015 i també d'uns canvis econòmics, ben minoritaris, amb la proliferació, en aquests darrers anys, de les iniciatives d'economia social, solidària, cooperativa. Potser ens falta perspectiva, però crec que podem dir que al 15-M cal agrair-li almenys la generació d'un cert optimisme.