Sa titànica majestat

Durant la trajectòria d’Isabel II, com a monarca i cap d’Estat, el Regne Unit i la resta del planeta han viscut canvis radicals. «Tots aquests anys la reina ha estat al tron –la qual cosa per si mateixa ja és un enorme èxit– afrontant tants desafiaments i complicacions diferents, sempre allà, d’una manera extraordinàriament ferma», comentava fa poques setmanes el seu fill, el príncep Carles, l’etern hereu de 68 anys. Isabel II ha superat crisis familiars, moviments socials i revolucions culturals, que podien haver acabat amb la monarquia constitucional més antiga del món. El relleu a «la Firma» està assegurat per una nova generació de royals, molt fotogènica. Respectada i admirada per la majoria dels seus conciutadans, Isabel II ha complert la seva missió.

Lilibet, com l’anomenen en família, ha protagonitzat un regnat per al qual no estava predestinada. La que molts britànics consideren ara com la monarca més exitosa de tots els temps, no va néixer per assumir aquest paper. La línia de successió dinàstica va canviar radicalment quan el seu oncle, Eduard VIII, va abdicar per casar-se amb Wallis Simpson. En aquell moment de crisi el 1936, Isabel tenia 10 anys. Albert, el seu pare, un home amb serioses limitacions, va ser coronat rei, molt a desgrat seu. La família que havia viscut discretament en una casa al 145 de Piccadilly, es va haver de traslladar al palau de Buckingham. Isabel, la més gran de les dues filles, va passar a ser l’hereva i la seva vida va canviar per sempre.

L’adolescència va estar marcada per la segona guerra mundial. El 1940, als 14 anys, va pronunciar el primer discurs per ràdio a la BBC, dirigit als nens britànics que estaven sent evacuats. La família reial va decidir quedar-se a la capital mentre els nazis bombardejaven Londres. Isabel i la seva germana Margarita van servir en el conflicte com a auxiliars territorials. Totes dues van celebrar el final de la guerra ballant de forma anònima entre la multitud congregada a les portes del palau de Buckingham. Ella mateixa recordaria més tard aquella escapada en llibertat que no es repetiria. «Estàvem aterrides que ens poguessin reconèixer. Recordo fileres de gent agafant-se del braç i caminant Whitehall avall, arrossegats per una marea de felicitat i alleujament».

Marit problemàtic

Les grans responsabilitats van arribar molt aviat. Jordi VI va morir el 1952. La seva primogènita ja estava casada i era mare de dos nens petits. L’elecció de Philip Mountbatten com a marit va ser problemàtica. Estranger, sense regne ni recursos econòmics solvents, el pretendent, amb germanes casades amb oficials nazis, va ser acceptat amb dificultats. Els rumors posteriors sobre les seves infidelitats conjugals han sigut abundants, i les ficades de pota en públic, cèlebres. Malgrat això, la reina, que es va enamorar d’ell als 13 anys, ha expressat en més d’un acte solemne el reconeixement al seu marit. La parella fa 68 anys que està casada, el matrimoni més llarg que el de qualsevol altre monarca al Regne Unit.

Isabel II també ha batut el rècord en la quantitat de primers ministres britànics que han exercit sota el seu regnat. Dotze en total. El primer d’ells va ser Winston Churchill, que la coneixia des que va néixer. «És tot un caràcter. Té un aire d’autoritat i de concentració increïble per a un nen», havia declarat el polític el 1928, quan la futura reina tenia a penes dos anys. Churchill en tenia 77 i era un heroi de guerra quan Isabel va pujar al tron i va poder assessorar-la en temes constitucionals i en carreres de ca­valls, una passió que tots dos van compartir. La sobirana va instituir el costum de despatxar una vegada a la setmana en privat amb el responsable del govern. Encara avui ho segueix fent amb David Cameron. Són converses secretes, en què s’informa i ofereix consell.

Mala relació amb Thatcher

La seva relació va ser segons sembla sorprenentment cordial amb Harold Wilson, el primer cap de govern que li va tocar, amb qui a vegades departia durant dues hores, que acabaven prenent-se una copeta junts. Més tard, amb un altre laborista, Tony Blair, la cosa no va funcionar tan bé. Tampoc hi va haver química amb Margaret Thatcher. «No es van agradar, des del primer moment en què es van conèixer», afirma Dean Palmer, en el seu llibre La reina y la señora Thatcher: una relación inconveniente. Charles Moore, biògraf oficial de Thatcher, ho ratifica. Les audiències entre totes dues van ser breus, desagradables i «escassament productives».

Neutralitat

La reina té criteris i opinions, però se’ls guarda. No ofereix entrevistes, i ha respectat escrupolosament el seu paper institucional, que implica la neutralitat política. Això no evita que, de tant en tant, els uns i els altres vulguin escombrar cap a casa. El Palau de Buckingham va haver d’emetre un comunicat durant la campanya del referèndum a Escòcia, rebutjant pressions dels que demanaven que la reina es pronunciés sobre la possible ruptura de la unitat nacional. «Espero que la gent pensi amb molt deteniment sobre el futur», va ser l’únic que els va dir als escocesos abans d’anar a les urnes. Els partidaris del Brexit, en el referèndum sobre la permanència a la Unió Europea, també han mirat d’enrolar la sobirana en el seu bàndol, amb uns suposats comentaris privats fets fa anys.

«Inevitablement, una vida tan llarga pot passar per molts moments. La meva no ha sigut una excepció». Isabel II reconeixia, al superar el rècord de la seva rebesàvia, que el regnat no ha sigut sempre un camí de roses. Ella va encunyar l’expressió «annus horribilis», al resumir el 1992. Els matrimonis de dos dels seus ­fills, la princesa Anna i el príncep Andreu van acabar en divorci. Un llibre amb l’enfonsament del matrimoni de la princesa Diana i el príncep Carles, descrivint infidelitats, traïcions i crisis de bulímia, va deixar els britànics bocabadats. Per acabar-ho de fer més difícil, el foc va destruir part del castell de Windsor i quan a palau van intentar carregar la reparació als contribuents, hi va haver una revolta popular en contra. El 1997 moria Diana. Les actituds socials, menys complaents amb una reialesa freda i distant, havien canviat. La institució també havia de fer-ho per sobreviure. I ho va fer.

Dues dècades més tard la situació és irreconeixible. ¿Qui hauria apostat per veure Camil·la convertida en esposa del príncep Carles, acompa­nyant a l’altar el príncep Guillem, el fill de Diana, el dia del seu casament amb Caterina? Després de la crisi de la dècada dels 90, la reina i el príncep de Gal·les van acceptar per primera vegada pagar impostos. Les finances de palau van agafar una transparència més gran i es va reduir la llista de membres de la reialesa vivint de l’erari públic. Els vells consellers van ser substituïts per assessors professionals, per tractar amb els mitjans de comunicació.

De màgica a pràctica

Notícies relacionades

L'ombra de Diana

La cap degana

Hi ha hagut modificacions constitucionals substancials. El 2013 es va aprovar la llei de successió, atorgant el dret al tron al primogènit, independentment del seu sexe. També es va eliminar l’impediment que futurs monarques contreguin matrimoni amb membres de l’església catòlica, si bé el rei seguirà sent el cap de l’Església d’Anglaterra. L’estil tradicional i les formes s’han mantingut, però s’han procurat connectar millor amb l’opinió pública. Vernon Bogdanor, expert en temes constitucionals, considera que el principal canvi durant el regnat d’Isabel II ha sigut la transformació «d’una monarquia màgica, a una monarquia al servei del públic». «En el passat la monarquia màgica es mantenia a distància. Sota la monarquia pràctica aquesta distància no és possible, ni desitjable. La monarquia és jutjada en termes més pràctics i utilitaris».

Quan va començar el seu regnat, l’any 1952, Stalin era el líder de la Unió Soviètica i Truman ocupava la Casa Blanca, però Isabel II ha tingut la capacitat d’anar-se adaptant, fins i tot a les noves exigències de l’era Twitter, Youtube i Facebook. En l’última dècada els seus assessors han posat especial èmfasi a donar d’ella una imatge més càlida i familiar, amb els seus néts i besnéts envoltant-la. En un recent documental, Caterina revela com el seu fill Jordi anomena la reina Gan-Gan i Guillem alaba la seva àvia per haver-li donat suport i protecció, «per fer el meu propi camí». Fins i tot Camil·la té paraules d’elogi per a la seva sogra.