La cap degana

El dia que Isabel de Windsor, primogènita del rei Jordi VI, va arribar al tron (6 de febrer de 1952), encapçalava el Govern britànic el conservador Winston Churchill,­ heroi nacional de la segona guerra mundial. A la Unió Soviètica era amo i senyor Josef Stalin, i als Estats Units consumia el seu últim any de mandat Harry S. Truman. A França, sumida en la depressió de la decadència colonial, Vincent Auriol presidia la república; Konrad Adenauer consolidava la seva influència a la República Federal d'Alemanya; Tito mantenia unida Iugoslàvia, enemistat amb l'URSS; Mao Zedong era la cara de la República Popular de la Xina i qui sap si Juan Domingo Perón somiava a la Casa Rosada passar a la història com el general que va reinventar l'Argentina.

Isabel II els ha sobreviscut a tots llargament. De tots els que vivien a Buckingham quan l'Índia de Gan­dhi va aconseguir la independència, només ella, aleshores una jove princesa de 21 anys, segueix entre nosaltres per explicar-ho; també és ella l'única cap d'Estat que pot mirar enrere i remuntar-se a l'ocàs i el desmantellament de l'imperi victorià, al paroxisme de la guerra freda i a l'equilibri del terror. Al final de la pel·lícula The Queen, Isabel II (Helen Mirren) li pregunta a Tony Blair (Michael Sheen) quin és el programa que té previst presentar al seu primer Parlament, i el to de la reina és el de qui, carregat d'experiència, ja no se sorprèn per res.

Algú que suma una dotzena de primers ministres, que ha rebut o ha visitat com a reina onze presidents dels Estats Units i nou de França, té molt atenuada la seva capacitat de sorpresa. Quan una joveníssima Isabel treballava de mecànica de cot­xes durant la segona guerra mundial, Franklin D. Roosevelt ocupava el Despatx Oval; quan Charles de Gaulle era l'última esperança de França en l'exili de Londres, ella dormia cada nit a palau. Anys abans, quan el seu oncle Eduard VIII, admirador de l'Alemanya nazi, es va absentar, va veure com el destí la col·locava en la via del tron per ser filla primogènita de Jordi VI, i molts anys després, quan va néixer Barack Obama (1961), era una veterana de l'ofici que despat­xava amb el premier Harold MacMillan.

Simpaties

Sembla que a Isabel II li van resultar simpàtics John F. Kennedy (genuí representant de l'aristocràcia de Nova Anglaterra), el general De Gaulle (un militar auster), Ronald Reagan (un actor rialler) i Lech Walesa (un sindicalista); més eclecticisme, impossible. Mikhaïl Gorbatxov li va caure bé, però Raïsa, dona del líder soviètic, no tant. Només la mil·limètrica circumspecció a què obliguen el mantell d'ermini i la corona resplendent va evitar que transcendissin les afinitats de la sobirana amb els seus iguals, caps d'Estat que fa molt de temps que es van endinsar en el laberint de l'eternitat o es van allunyar del poder.

Notícies relacionades

La sobirana pop

L'ombra de Diana

Saber quines han sigut les seves preferències entre les moltes testes coronades que ha conegut i tractat és gairebé impossible. Des del 6 de febrer de 1952, la sobirana del Regne Unit ha vist al tron d'Holanda les reines Juliana i Beatriu i el rei Guillem Alexandre; al de Bèlgica, Balduí, Albert II i Felip; al de Suècia, Gustau VI i Carles Gustau; i així es pot seguir, de palau en palau, sumant noms a la intensa vida social a què obliga ser el cap visible de la cort de Sant Jordi.

En alguns casos, com les seves cites d'Estat amb Hirohito, emperador del Japó -un altre sobirà longeu (62 anys de regnat), salvat dels processos de Tòquio pel general Douglas MacArthur-, va transcendir la incomoditat d'Isabel II, encara que no es va fer visible i va somriure per als fotògrafs. Si el rei Joan Carles va dir de la reina Sofia que era una gran professional, ¿què podem dir de qui arriba als 90 anys sense el més mínim propòsit d'abdicar?