Manual per superar fins i tot les bones crítiques

Al llarg d'aquests deu anys de vida pública, si alguna cosa he fet ha sigut un Master in Critics Administration. Potser perquè jo mateix vaig començar dedicant-me a jutjar els altres a televisió, potser perquè realment existeix el karma, el cas és que m'han plogut tota mena de crítiques i durant tota l'estona. I mira que jo només feia la meva feina, jutjar concursants que havien firmat unes bases de concurs en les quals demanaven ser jutjats, però això ara tant és. Des que em vaig fer conegut sempre hi ha hagut gent disposada a enfrontar-se amb mi en pla baralla de masclets alfa.

S'ha criticat des dels meus cabells -més aviat la seva mancança- fins a la meva presència en aquest món, passant per les meves ulleres, la meva parella, el meu estil de vida, la meva roba, les meves idees, la meva ideologia i el meu suport a algunes causes, solidàries inclusivament. Així que al capdavall m'ha sortit una bona durícia que a mi m'agrada explicar que és intel·ligentment permeable, ja que deixa passar algunes crítiques i d'altres no. Després d'algun temps de pensar que només em passava a mi, em vaig adonar que no era perquè jo fos qui sóc. Em vaig adonar que li passava a qualsevol que saltés a la palestra. I avui, de fet, li pot estar passant a qualsevol que s'obri un perfil en una xarxa social. Per això, avui i aquí, m'agradaria compartir gairebé tot el que he après respecte al tema.

Comencem pel menys senzill. Algú carregat de bona fe et profereix un piropo d'allò més desproporcionat i inesperat que et deixa amb cara d'ara què dic, i del qual tothom a més sembla esperar una resposta. Dues opcions, o bé no et coneix prou o bé ja et coneix massa. És més probable que sigui el primer cas, ja que si fos el segon te n'hauries adonat, i llavors a més ja no hauríem de pressuposar la seva bona fe, estarien intentant manipular-te o aconseguir alguna cosa de tu. Així que el més assenyat és anar a l'exageració més absoluta i fer que s'adoni del seu error de manera -diguem-ne- elegant. «I perquè no m'has vist nu» acostuma a ser la meva resposta preferida. Acte seguit, has d'esborrar de la teva ment el que has sentit ja que corres el perill d'oblidar només la circumstància en què ho vas sentir i acabar incorporant aquest piropo a la imatge que creus que es té de tu. I aquest és el primer pas d'un immobilisme que mata. Hi ha gent que ha mort per sobredosi d'afecte, ofegat en els seus propis elogis, i ja no hi ha hagut manera de treure'ls d'allà. Diguem-ne mort, diguem-ne conformisme emocional, que pel que es tracta és el mateix.

Seguim amb una cosa moltíssim més senzilla. Algú t'insulta, t'increpa o fins i tot t'amenaça de mort. Normalment ho fa de manera ben covarda, per les xarxes socials i amagat rere un àlies, mai amb el seu nom verdader. Jo m'acostumo a divertir a costa seva, però no és de bona persona. És millor que no hi dediquis ni mig minut. Les xarxes socials permeten una cosa que tant de bo passés en la vida real: bloquejar. Bloqueja cada dia algun idiota, i si pots uns quants encara millor, i veuràs com prova. I després, si estan molt pesats o si és una amenaça seriosa, denuncia'ls.

Encara més. Els que t'envegen. A aquests se'ls reconeix de seguida. Són els que apareixen només quan et va bé. Fes-ne el que vulguis. Jo els acostumo a deixar ofegant-se en la seva pròpia bilis i contemplant l'espectacle. Intento donar-los més del que se suposa que no volen veure, perquè a cadascú se li ha de donar sempre el que es mereix.

I per últim, la crítica útil. Aquesta és la que has d'atendre i guardar. Atendre perquè és fàcil deixar-la escapar. Guardar perquè és la que et permet millorar. I compte que no només vindrà dels teus bons amics, que també ho farà. A vegades serà un comentari fugaç de part d'un enemic. A vegades un unfollow a les xarxes socials o encara pitjor en la vida, que fa més mal.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Sí, ja sé que el que queda bé és dir que sigues tu mateix i un grapat de frases cèlebres de Kurt Cobain i companyia. Però la veritat és que la innovació i el desenvolupament d'un ésser humà passa sempre per la mirada atenta de l'únic radar plausible i fiable: els altres. No tots els altres, sinó alguns dels altres. Els que emeten la crítica útil.

A més, la manera d'identificar-la és molt senzilla: cou com mai i no necessita recórrer a l'ofensa per ofendre. Si volen, i a més poden, és perquè han tocat veritat. S'ha d'agrair als seus autors que s'hagin pres un moment del seu temps per permetre'ns millorar com a persones i/o professionals. I la manera d'agrair-los-ho no és cap altra que esforçar-nos fins a deixar-los sense motius i obligar-los a fer una cosa encara més dolorosa: canviar d'opinió.