El segle XX (mai explicat)

Martial Bourdin Contra l’ordre establert 

El 1900, el món es mesurava a partir d’una línia que creua de nord a sud l’Observatori Reial de Greenwich, al sud de Londres. El meridià zero era alguna cosa més que una referència per als navegants. Allà hi havia el rellotge que posava a l’hora tots els rellotges del planeta, era el centre del món regit per l’apogeu de l’imperi britànic i la física de Newton.

Aquesta referència hauria desaparegut si l’anarquista francès Martial Bourdin hagués tingut més fortuna el 14 d’abril del 1894, quan va intentar fer volar l’Observatori amb una bomba casolana que va esclatar abans de temps i el va matar a l’acte. La seva història, que va inspirar Joseph Conrad per escriure L’agent secret, ha passat sense pena ni glòria en els annals del segle, però aquell acte terrorista es va avançar al que havia de passar pocs anys més tard, quan Einstein va proclamar la seva teoria de la relativitat i va tirar per terra la concepció del temps i l’espai que fins llavors es donava per vàlida. Bourdin va anticipar el final de l’ordre establert i l’arribada del segle en què tot és relatiu i res és absolut.

Aleister Crowley El profeta de l’individualisme 

Després dels efervescents anys 60 i la seva reivindicació hippy de l’individu davant la massa, ningú arrufa el nas al sentir parlar d’hedonisme ni d’esprémer la vida com una experiència única. Però aquesta visió emancipadora de l’ésser humà va ser suggerida molt abans, a principis del segle XX, quan els ciutadans no eren ciutadans, sinó serfs d’imperis i regnes, i parlar de les urgències personals dels individus sonava desenraonat.

L’abril de 1904, el poeta, mag i ocultista britànic Aleister Crowley va publicar El llibre de la llei, un petit manual que, entre reflexions de naturalesa esotèrica –l’autor va assegurar que el contingut l’hi va dictar un ens del més enllà–, arribava a la conclusió que l’única norma ètica vàlida era: «Fes el que vulguis». «Era el primer cop que algú s’atrevia a posar els desitjos de l’individu per sobre de tota necessitat», diu John Higgs. Crowley va ser un personatge peculiar. Va fundar la religió Thalema, va formar part d’ordres ocultistes i va escriure llibres de màgia, però passa per ser també el primer profeta de l’individualisme, un dels trets del segle XX

Joshua A. Norton Un imperi sense emperador

El segle XX s’inicia amb el final dels grans imperis que s’havien repartit el món. Semblava que la incipient globalització i el nou ordre mundial inauguraven una època marcada per un repartiment del poder diferent. Ningú el 1900 es podia imaginar que dècades més tard tots aquests imperis serien substituïts per un altre de més subtil i sense fronteres, més cultural i econòmic que militar, un imperi sense emperador: el nord-americà.

Curiosament, gairebé mig segle abans, el 1859, un ciutadà de San Francisco, Joshua A. Norton, s’havia anunciat als diaris com l’Emperador dels EUA. Es passejava amb uniforme militar, feia proclames imperialistes i fins i tot va encunyar una moneda. El més sorprenent és que els seus veïns li van donar el tracte que va reclamar. El convidaven als millors restaurants, li oferien les llotges més distingides i al seu funeral hi van anar 30.000 persones. Més enllà de l’anècdota, la història de Norton simbolitza la diferent concepció del poder que havia de triomfar al món. Passaríem del segle dels imperis al de les corporacions

Edward Lorenz Tot el que veiem és caos 

Abans del segle XX es pensava que l’univers era predictible. Les lleis de Newton i les normes morals establertes suggerien que tant els cossos com les ànimes funcionaven amb la precisió d’un rellotge. La física quàntica i la teoria de la relativitat trigarien poc a demostrar el que l’art i la literatura ja estaven dient a crits: que les coses no són com semblen. L’any 1963, el matemàtic i meteoròleg nord-americà Edward Lorenz va anar un pas més enllà a l’anunciar la seva Teoria del caos, que afirmava que en els sistemes complexos, com el clima, una modificació mínima en una variable pot fer canviar el resultat final de la projecció d’una manera completament imprevisible. Resumint-ho: que en realitat el món era més impredictible del que es pensava el 1900. Segons Higgs, la troballa de Lorenz està en l’origen de la concepció de la Terra com un ésser viu, que proclamaria anys més tard Lovelock amb la seva metàfora de Gaia, i de la consciència ecologista que avui comparteix gran part de la Humanitat.

Baronessa Elsa von Freytag-Loringhoven L’artista que es va avançar al seu temps

El 2004, 500 experts en art van concloure que La Font, l’obra de Marcel Duchamp consistent en un urinari col·locat en posició horitzontal, era la creació més influent del segle XX. En el que no hi ha tant de consens és en la seva verdadera autoria. Alguns historiadors sostenen que l’audàcia de convertir una peça quotidiana en una obra d’art no va ser seva, sinó de la baronessa Elsa von Freytag-Loringhoven, artista, model i performer que solia freqüentar el creador francès. Hi ha motius per a la sospita: entre les seves épatants ocurrències, l’artista va començar a transformar objectes del carrer en creacions artístiques molt abans que ho fes ell, i el mateix Duchamp li va confessar per carta a la seva germana que l’urinari l’hi havia enviat una amiga per correu.

La biografia de la baronessa és el relat de la història de l’art de principis del segle XX. Va inspirar creadors del moment, se la considera la primera artista dadaista i altres la prenen per musa del punk, però les seves excentricitats –va tenir una esbojarrada vida sexual i vivia com una captaire– la van privar de brillar als llibres d’història.

THE KINGSMEN Adolescents al poder

L’FBI va estar dos anys intentant desxifrar la lletra de Louie Louie, la cançó amb què The Kingsmen, la banda originària d’Oregon, havia rebentat les llistes de vendes l’any 1963. Estaven convençuts que la melodia incloïa missatges satànics que estaven pervertint la joventut. Però el zel dels guardians de la moral s’acabaria veient impotent davant la força arrasadora del rock and roll, la música que des de mitjans dels anys 50 estava revolucionant la cultura popular i havia de provocar un gir generacional. «El rock va fer pujar els adolescents al cim del capitalisme, els va convertir en els millors consumidors. Sempre demanaven més», anota John Higgs.

L’assagista destaca una anècdota que resumeix l’actitud vital que havia de regir la segona meitat del segle: després de ser detingut amb el cotxe carregat de drogues que no es pensava prendre, Keith Richards, guitarrista dels Stones, va al·legar: «Necessitàvem fer el que volíem». «És l’individualisme del rebel sense causa, pur hedonisme del segle XX», valora Higgs

BRETTON WOODS Els rics més rics 

Entre 1900 i 1999, la població mundial va augmentar en 4.400 milions de persones que van haver de ser alimentades, educades i cuidades. Amb successius vaivens, l’economia mundial ha anat resolent aquesta difícil papereta, però els 70 es va produir un canvi de paradigma. Els feliços anys 50 i 60, en què les economies nacionals van créixer i van repartir riquesa entre les classes mitjanes, van donar pas a un altre model que només feia augmentar els comptes corrents més acabalats. L’era del neoliberalisme clava les seves arrels, segons Higgs, en la ruptura el 1971 de l’acord de Bretton Woods, que des de la Gran Depressió vinculava el valor de les divises a les reserves d’or.

Llavors els diners van començar a valer el que el mercat deia. Va arribar el temps de l’enginyeria financera i de la creació de grans bosses de deute. L’obertura de la Xina al món, carregada de mà d’obra barata, va acabar empobrint les classes treballadores de la resta del planeta. Una dada resumeix el final del segle passat en termes econòmics: la riquesa de les 80 persones més acabalades del planeta equival a la dels 3.500 milions més pobres

MARÍA STOPES I el sexe va deixar de ser tabú 

Fins ben entrat el segle XIX, les relacions sexuals no existien. Només hi havia relacions matrimonials amb l’única finalitat de procrear, però res de parlar de buscar el plaer pel plaer, i encara menys per a la dona, vista fins llavors com una mera màquina de fabricar fills.

L’any 1911, l’escocesa María Stopes, doctora en botànica, va escriure el llibre Amor conjugal per intentar que les dames no arribessin al matrimoni com hi havia arribat ella: ignorant-ho absolutament tot sobre el sexe. «Va ser la primera vegada que una dona defensava obertament la satisfacció sexual per aconseguir el benestar físic, espiritual i emocional», subratlla John Higgs.

Després d’aquesta reveladora i polèmica obra en el seu moment, María Stopes en va publicar una altra en què parlava de mètodes anticonceptius. Fa cent anys va resultar escandalós que una dama s’atrevís a plantejar les relacions íntimes contravenint les que es creien inamovibles lleis de la naturalesa, i de Déu, però finalment el control de la natalitat, que tant deu a la tasca de María Stopes, ha sigut un dels grans factors que han marcat el destí del segle XX.

L’EFECTE 2000 Del colonialisme al món connectat 

A les 12 de la nit del 31 de desembre del 1999, hora de Nova Zelanda, el món va contenir la respiració. Els tècnics havien pronosticat un col·lapse a causa de l’Efecte 2000, que havia de fer tornar bojos els sistemes informàtics fent-los creure que entràvem en l’1 de gener del 1900.

Finalment, aquell cataclisme digital anunciat no es va arribar a produir, però va deixar clar fins a quin punt el planeta, que havia començat el segle anterior amb el descobriment de territoris inhòspits en colònies llunyanes, havia canviat completament: ara formava un tot compacte i perfectament connectat.

Això ha revolucionat la manera que tenim de concebre’ns com a membres de la comunitat. «Ara les ordres no van de dalt a baix, sinó que es mouen en xarxa, i s’ha generat una onada de transparència que ens ha permès conèixer secrets abans ocults», destaca l’assagista John Higgs, que afegeix una altra conseqüència del boom de la connectivitat: «L’individualista del segle XX s’ha tornat responsable al segle XXI. Ara, tot el que vostè faci podrà ser gravat amb una càmera i podrà ser pujat a la xarxa en qüestió de minuts. Això és totalment nou».

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

CIÈNCIA-FICCIÓ El futur més pròxim

La imaginació ha fet avançar la Humanitat des de la nit dels temps. Suggerir situacions irreals ens ha ajudat a modelar la realitat fins a arribar a ser el que som. Però al segle XX va succeir una cosa que no havia passat abans en el camp de la ficció: per primera vegada, els relats es van aliar amb els descobriments científics per proposar suggestius mons imaginaris projectats cap al futur. Des que va rebre aquest nom durant els anys 20, la ciència-ficció va passar dècades relegada a la categoria de gènere menor, propi de ments infantils. Però les naus espacials, els plats voladors i les descripcions futuristes es van obrir pas en la cultura popular fins a eclosionar en l’últim quart del segle gràcies al cineme. L’èxit de La guerra de les galàxies, estrenada l’any 1977, marca un abans i un després en el desenvolupament d’aquesta mena de continguts. Per Higgs, la presència massiva de la ciència-ficció ha tingut una influència decisiva en el segle: «Per primera vegada hem tingut l’oportunitat d’explicar el present amb total llibertat fent servir elements del futur remot».