Ferreres: 40 anys d'afilat plomí

Sempre amb afilat bisturí de pinzell o plomí banyats en tinta xinesa i armat d’astuta ironia per treure suc del món, i en especial de l’actualitat política i els seus protagonistes –«un gran guinyol que arriba a superar tota imaginació»–, dimecres passat Miquel Ferreres arribava a la redacció amb els deures fets: ja havia entregat la vinyeta que havia de sortir l’endemà a les pàgines d’Opinió d’EL PERIÓDICO i de la qual ens feia un esbós mentre es prestava a la sessió de fotos. Havia dibuixat la reacció al debat de dilluns passat a la televisió entre Pedro Sánchez i Rajoy («aquest home que pagaria per no sortir en cap debat ni ser entrevistat i seguir amb la seva feina de funcionari de despatx», apunta en un ganxo de dreta). «Va ser com un combat de boxa», opina, i per això va dibuixar KO el president del Govern, i Soraya Sáenz de Santamaría posant-li àrnica a la galta esquerra perquè havia rebut un bon cop del candidat socialista. Però els lectors del diari no han arribat a veure publicat aquest acudit, que gairebé podia ser premonitori del ja històric cop de puny que unes hores després rebia el líder popular a la mateixa galta per part del fill d’una cosina de la seva dona. La coincidència hauria pogut semblar sospitosa o inoportuna i l’autor va recórrer a la seva nevera per a imprevistos com aquest.

Ferreres (Barcelona, 1949), de rigorós negre, de somriure discret i amable i certa timidesa, ha complert aquest 2015 quatre dècades de carrera com a «dibuixant de diaris», com li agrada definir-se a aquest popular humorista gràfic, que amb 66 anys té zero intenció de jubilar-se. «No canviaria la meva feina per res, està feta a la meva mida perquè treballes, et diverteixes i intervens en la vida pública donant demo­cràticament la teva opinió sobre les coses».

Avui suma un bagatge de premis com el Junceda (2003), el Gat Perich i el Ciutat de Barcelona (1996) i col·laboracions en revistes –Interviú, El Papus, El Jueves, El Temps,El Be Negre...– i premsa –Diari de Barcelona, El País, Avui, La Vanguardia, i des del 1997 diàriament a la secció Animus iocandi d’EL PERIÓDICO–, però sent un noi de 25 anys, l’agost del 1975, «amb Franco ja a les acaballes», entrava el ninotairecom a il·lustrador a El Correo Catalán. «Era una redacció plena de fum, fins i tot l’aire tenia un to blavós. Amb molt soroll de màquines d’escriure que no paraven i de la màquina de teletips. I hi havia un grum, Marcelo es deia, que anava a buscar begudes sempre per als periodistes al bar del davant, cafès, coca-coles i altres coses més fortes –evoca amb picardia– (hi havia redactors amb una bona col·lecció de vasos de tub amb restes esbravades damunt la taula...)».

Escapar d’una època grisa

Eren altres temps, sí, com els de la seva infància. «No hi havia tele i el meu pare no em deixava sortir a jugar al carrer perquè vivíem a Sants-les Corts i aleshores tot allò eren descampats. No tenies distraccions i des de molt petit em concentrava dibuixant, em feia els meus mons i era la meva manera d’escapar-me d’una època grisa –rememora–. La meva mare dibuixava molt bé i m’impressionava tant aquesta capacitat que intentava fer el mateix».

Després d’estudiar Belles Arts a la Massana i la Llotja, va fer alguna cosa per a publicitat, però «era molt encotillat i necessitava més llibertat». Es va fixar en dibuixants francesos, en el novaiorquès David Levine i en «els grans catalans de principis de segle XX, com Opisso i Junceda». I admirava «els dibuixants de dibuix diari, que cada dia tenien una idea d’una mitjana potable per a un acudit». Cita de seguida «monstres fantàstics de l’humorisme com el Cesc i el Perich o la penya de Madrid de La Codorniz i Hermano Lobo, amb Chumy Chúmez, amb aquell humor entre línies».

«El Cesc i el Perich eren gent absolutament honesta, que expressaven el que pensaven i observaven –recorda–. Els veies com a homes valents perquè publicaven en el franquisme i patien molt la censura. El Cesc em va explicar un cop que un director de diari li va dir ‘¡però vostè només em dibuixa captaires!’. Era tan bona persona, tan empàtic, que veia al carrer gent pobra, amb boina i pic i pala i, és clar, els dibuixava. I el Perich era d’una altra raça, de raça llop, irònic, agut i afilat».

D’ells, Ferreres va aprendre, però també va saber treballar-se un talent propi i innat, i es va alçar en mestre de la caricatura (a l’escola ja dibuixava els professors a la pissarra i es guanyava incisives mirades). Recurrents a les seves vinyetes són Aznar, baixet i vestit com Darth Vader, com «el costat fosc de la força», postil·la; el duo Franco-Hitler, apoltronats entre les flames de l’infern; l’honorable caparrot de Pujol, «que tant joc ens ha donat i que ja és com de la família»; la lluita des del globus independentista (amb Junqueras, Mas, Homs...) contra el vaixell cuirassat del Govern del PP; els de la CUP, «divertits de fer perquè surten de l’estètica de corbata i americana i pots posar els seguidors amb rastes i samarreta»; els de Ciutadans, «amb aquest vestuari de boutique, encarcaradets i estirats, que semblen sortits d’un càsting»... Però afegeix, perquè consti, que no té «cap compromís amb cap partit» i que «s’ha de clavar garrotades a tots», encara que admet que no reben tots en la mateixa mesura. Alguna denúncia i queixa de polítics li ha caigut en aquests 40 anys.

Ferreres lamenta que la caricatura «a Espanya s’ha vist com un tipus d’humor una mica inferior» i reivindica que «és tan art com el que penja en un museu». «La bona caricatura és com una escultura, agafes mesures de la cara, cap, front, orelles, ulls... i fas una composició, però no tant exagerant els trets, sinó ressaltant les expressions de cada persona, aquelles per les quals se’ls reconeix. No té per què ser sagnant ni repulsiva».

El bon humorista

El dibuixant creu que un bon humorista ha de reflexionar sobre un tema, fer-ne una síntesi, «arribar al rovell de l’ou», «donar-li un toc d’humor per amanir el missatge» i explicar-ho al lector intentant no repetir-se i «sense caure en fílies i fòbies». No ha tingut mai por de la pàgina en blanc (per si de cas sempre té algun dibuix de reserva de temes més generals) i afirma rotund que «un dibuixant s’ha de mullar»: «Jo ho procuro. Tu estàs en un aparador per opinar. La gent espera alguna cosa especial»; i parafraseja el poeta Joan Salvat-Papasseït –«mullant la ploma al cor, que és on se suca l’eina»– per afegir que ell a més la mulla al tinter. El dibuixant exclama «¡Bingo!» quan aconsegueix fer un acudit sense paraules, perquè «el mut és l’acudit perfecte, és internacional, no fa falta res més» (com un de recent on Mas entra al seu despatx i es troba Montoro a la seva cadira removent els seus papers).

Polítics al marge, baixa al carrer, observa i escolta converses quotidianes al tren i el metro, i dibuixa personatges anònims que fa servir regularment, amb els quals crea familiaritat i complicitat amb el lector, com ara jubilats o els homeless que viuen sota el pont. «Sembla que abans de la crisi tothom vivia molt bé, però no: l’atur i la marginalitat vénen d’abans, és un mal endèmic d’aquest país», assenyala.

Extremisme i humor negre

Notícies relacionades

Diversos col·legues de Ferreres li rendeixen homenatge amb les seves paraules i els seus dibuixos dedicats

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Hi ha coses, opina, «com per exemple grans desgràcies, que no es poden barrejar amb humor». «Amb els atemptats de París únicament pots fer ironia sobre la indignació general contra uns terroristes que hem creat nosaltres amb les guerres que hem fet en aquells països. ¿De què ens queixem? Sí, són gent dolenta, alienada, sectària, però han nascut de guerres il·legals com la de l’Iraq, que va destrossar el país –denuncia–. Jo no crec en l’humor negre portat a l’extrem i sóc una mica discordant amb la tendència general sobre Charlie Hebdo. La matança va ser una barbaritat, però encara que són lliures de fer el seu humor no pots fer-lo de manera que afecti igual tots els musulmans, siguin o no extremistes i fanàtics. Quan va esclatar allò de les caricatures de Mahoma, en països d’Orient es van cremar ambaixades i hi va haver morts, però com que estaven lluny no ens va afectar». I afegeix: «Hi ha límits a l’humor, però fins i tot de l’Holocaust s’ha fet broma. Els límits de la llibertat d’expressió els posa cadascú. Però no m’agrada caure en la sal gruixuda».

¿L’acudit de dilluns? Ja en té un de pensat si Rajoy segueix KO.