Mor Claudia Cardinale, gran mite del cine italià

Va ser una de les actrius més aclamades del segle XX. Va subjugar Luchino Visconti i Federico Fellini, va encisar Alain Delon, Jean-Paul Belmondo i Marcello Mastroianni: encarnació de la bellesa italiana i de fort caràcter, Claudia Cardinale, morta ahir als 87 anys a Nemours, a prop de París, "envoltada pels seus fills", segons va confirmar el seu representant, va il·luminar amb la seva presència radiant més de 150 pel·lícules, entre les quals les obres mestres cinematogràfiques El Gatopardo i Ocho y medio.

Salvatge i amb aire de noi en la seva joventut, l’actriu, italiana de Tunísia nacionalitzada francesa, es va convertir, sense buscar-ho, en una estrella internacional del cine, guardonada amb un Lleó d’Or a Venècia el 1993 i un Os d’Or a Berlín el 2002. "És l’única noia senzilla i sana en aquest món de neuròtics i hipòcrites", deia d’ella Mastroianni.

Va actuar en el millor del renaixement del cine italià (Mauro Bolognini, Valerio Zurlini, Pasquale Squitieri), va brillar a Hollywood (Blake Edwards, Richard Brooks, Sergio Leone), a França (Philippe De Broca, Henri Verneuil) i fins i tot a Alemanya, amb Werner Herzog i la seva maleïda Fitzcarraldo.

"Vaig tenir la sort de començar en els moments màgics del cine. Tots els grans directors van ser els meus mestres, i jo mai vaig trucar a ningú. Van ser ells els que em van buscar", resumia als 74 anys a France Culture.

Nascuda a La Goulette, a prop de Tunísia, sota protectorat francès, el 15 d’abril de 1938, de mare francesa i pare sicilià, Claude Joséphine Rose Cardinale parlava francès, àrab i sicilià, però va ser en el cine italià on va debutar. Als directors no els agradava la seva veu ronca ni el seu accent francès, per la qual cosa va ser doblada fins a Ocho y medio, de Fellini (1963).

Als 17 anys, un concurs de bellesa que va guanyar sense ni tan sols presentar-se va canviar la seva vida. "La italiana més bonica de Tunísia" va guanyar un viatge a la Mostra de Venècia, on va causar sensació. Somiava ser exploradora. "No volia fer cine. Qui ho volia era la meva germana. Però van insistir tant […] que el meu pare va cedir", confessava a France Inter, informa France Presse.

Un dia qualsevol, sortint de l’escola, se li va acostar un cineasta que buscava actrius. La noia va sortir corrents, desinteressada, tal com va recordar en alguna ocasió, però l’home va contactar amb els seus pares i va aconseguir el beneplàcit per incloure-la a la seva pel·lícula. Aquell director era René Vautier, exponent anticolonialista, i l’obra que tramava era el curt Les anneaux d’or (1956), amb què s’alçaria amb l’Os de Plata de la Berlinale, informa Efe. Dos anys després, estrenava a Cannes el seu primer paper destacat i en un llarg, Goha (1958), protagonitzada per Omar Sharif.

Víctima de violació

Sota contracte amb el productor Franco Cristaldi, es va convertir en la seva "criatura". Durant el rodatge de la comèdia de culte Rufufú (1958), de Mario Monicelli, va descobrir que estava embarassada. Anys més tard revelaria que va ser víctima d’una violació. El seu productor li va imposar a ocultar l’embaràs. Després de donar a llum en secret a Londres, ell la va convèncer perquè confiés el nen als seus pares. El Patrick seria oficialment el seu germà petit fins que ella va revelar la veritat set anys després.

Amb només 22 anys, Visconti la va elegir per a Rocco y sus hermanos (1960). Va fer que es pintés els seus ulls de negre i li va ensenyar l’ofici. Cardinale el seguiria per tot arreu: a El Gatopardo (1963) va enlluernar en pantalla entre Burt Lancaster i Alain Delon. Alhora, rodava un altre clàssic: Ocho y medio, sota la direcció de Fellini.

"Visconti, precís, meticulós com en el teatre, em parlava en francès i em volia morena i de cabells llargs. Fellini, caòtic i sense guió, em parlava en italià i em volia rossa i amb els cabells curts. Són les dues pel·lícules més importants de la meva vida", explicava el diari francès Le Monde.

Als 23 anys, va causar sensació a Canes amb La chica de la maleta, de Valerio Zurlini, i El camino equivocado, de Mauro Bolognini: la confonien amb una Brigitte Bardot morena. Deu anys després, "BB" i "CC" actuarien juntes a la pols de Las Petroleras.

"Em vaig convertir en l’heroïna d’un conte de fades, el símbol d’un país la llengua del qual amb prou feines parlava", escrivia en la seva autobiografia Mis estrellas.

Reclamada per Hollywood –on es va negar a instal·lar-se–, va conquerir els nord-americans en La pantera rosa, i després en El espectáculo más grande del mundo, de Henry Hathaway, on va interpretar la filla de Rita Hayworth.

Després de Sandra, de Visconti –on va portar el vestit de núvia de la mare del director–, i Los profesionales, amb Burt Lancaster, va ser l’heroïna de Érase una vez en el Oeste, de Sergio Leone (1968), l’única dona entre Charles Bronson i Henry Fonda.

El napolità Pasquale Squitieri, la seva parella durant gairebé 30 anys, el seu "únic amor" i pare de la seva filla Claudia, la va dirigir en 10 pel·lícules entre 1974 i 2011.

Notícies relacionades

El Petit Liceu, 25 anys d’òpera per a nens

Leticia Dolera: "La sexualitat té una part meravellosa de comunicació"

El 2017, el Festival de cine de Canes va triar una fotografia de la seva joventut per al seu cartell, retent homenatge a "una actriu aventurera, dona independent, ciutadana compromesa".

A les actrius joves, l’artista –que sempre es va negar a despullar-se– els aconsellava no "acceptar-ho tot per un paper que et pot fer mal o fer-te sentir que et vens".