75 anys al vent

Un bon regal d’aniversari per a Raimon és el canvi polític que viu el País Valencià, que, entre altres efectes, fa possible que pugui tornar a actuar amb normalitat als seus escenaris després de diverses dècades de vetos i allunyament. El cantautor va obtenir, dies enrere, l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana i va ser reconegut com a fill predilecte de Xàtiva, si bé, per a ell, el més important «és que hi ha un canvi real i que s’aprecia en la cultura», subratlla. El 2 de desembre farà 75 anys, efemèride que celebrarà amb dos recitals, el 3 i el 4, a l’Auditori, en aquella Barcelona on resideix des de fa gairebé cinc dècades. Rep aquest diari amb bon humor, disposat a jugar amb el fotògraf i a viatjar en el temps fins a aquell adolescent que escrivia versos i escoltava per la ràdio, perquè a casa no hi havia tocadiscos, Concha Piquer i The Everly Brothers.

‘AL VENT’ I LES TEMPTACIONS

DE LA CANÇÓ COMERCIAL

Alguna cosa d’aquella barreja d’influències inconscients, de la copla al rock’n’roll embrionari passant per la cançó italiana, es va filtrar en les primeres cançons de Raimon, una d’elles Al vent, protagonista del seu disc de debut, l’epé de quatre cançons que Edigsa va llançar el 1963. Una peça convertida en icona contestatària que, més enllà de l’antifranquisme, ell veu com «una metàfora del combat contra l’adversitat a partir del nosaltres». La idea que «necessites els altres per començar a viure, cosa que és així, ja que som els animals que requereixen més dels seus pares al néixer», reflexiona. Raimon es va adonar «ràpidament» del significat polític que la peça va anar adquirint en el públic.

Però en el seu camí hi havia interferències: a algú se li va acudir que havia de participar en el Festival de la Cançó Mediterrània amb una peça en català, Se’n va anar, d’Andreu i Borrell, en un moment en què el règim simulava una apertura. «La meva primera reacció va ser que no, que jo no tenia res a veure amb això», explica. El van convèncer al·legant que la seva participació ajudaria altres cantants en català. Va guanyar en tàndem amb Salomé («al No-Do només la van treure a ella», precisa) i se li van obrir les portes de la cançó comercial. Propostes de canvi de llengua que va rebutjar. «A mi sempre m’han volgut gravar en altres llengües, però ho vaig tenir clar. No és que volgués tancar-me, solament que el català era la meva llengua i el fet que no estigués reconeguda no tenia perquè afectar en aquesta decisió. I vendre discos mai ha sigut el meu plantejament», explica.

No tan sols va prescindir de les invitacions a convertir-se en cantant lleuger i multilingüe a escala europea sinó que va respondre musicant Espriu a Cançó de capvespre. Raimon hardcore, assajant la idea que ser fidel a si mateix és la millor manera d’establir un vincle sòlid amb l’oient. «Almenys, és la manera de no enganyar el personal ni a mi mateix». ¿Això ho percep el públic? ¿Existeix la justícia poètica? Raimon somriu. «Va com va... N’hi ha que sí, que ho perceben, sí, i queden fidelitzats a través del temps. Però no crec que hi hagi justícia en l’art. Ni en res, vaja».

PIONER DE L’ADAPTACIÓ

POÈTICA EN LA CANÇÓ

La cançó va establir una forta aliança amb la poesia, però abans de les adaptacions de Serrat, Llach, Bonet, Ovidi..., va ser Raimon amb aquell primer acostament a Espriu i l’àlbum que va venir després, Cançons de la roda del temps (1967), amb portada de Miró. Un disc que «es va endarrerir perquè Edigsa no ho veia gaire clar, cosa que ara puc entendre», concedeix el trobador, a qui Joan Fuster havia regalat temps enrere una antologia d’Espriu editada per Alberti.

El buit, en l’educació franquista, en matèria de literatura catalana el va motivar a musicar aquells textos i a donar-los a conèixer, un procés del qual va fer partícip el mateix escriptor. «Li vaig trucar i em va dir: ‘l’admiro profundament’. Vaig pensar: ‘¡bé, anem bé!’. Em va animar a musicar el que jo volgués i abans de gravar el disc vaig anar a cantar-li les cançons», recorda. A Miró l’havia conegut a París el 1964. «Em va dir: ‘hem de fer alguna cosa junts’. Són aquelles coses que quan et passen amb vint-i-pocs anys penses ‘no pot ser, m’està passant a mi’», evoca un Raimon que va llegir per primera vegada un text en la seva llengua quan tenia vint anys. «Vaig arribar a la universitat de València havent llegit Machado, Unamuno, Baroja..., i res en català. Però era una època d’efervescència: la gent que havia nascut als anys 40 havia perdut la por que tenien els pares. Se’m va obrir tot un món», recorda. Després van arribar les adaptacions dels autors medievals: Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Anselm Turmeda... Autors, igual que contemporanis com Pere Quart, amb qui compartia una llengua. «Això sempre ho vaig tenir clar. Sabia que en totes les llengües hi ha variants, de la mateixa manera que la que es parla a l’Uruguai és la mateixa que a Valladolid».

AMB LA BRÚIXOLA

ORIENTADA CAP A PARÍS

Amb els anys ha actuat en gran part d’Europa i Llatinoamèrica, als Estats Units i al Japó, però la primera estació internacional va ser París, el 1966. De l’estrena a La Mutualité a L’Olympia, on el 1966 va gravar un àlbum de culte. «Va coincidir que en aquella època van venir a França Bob Dylan i Joan Báez, i a mi em van ficar en aquell apartat». ¿Cançó protesta? «Sí, a tots ens posaven allà. Era una etiqueta contra la guerra del Vietnam, encara que abans hi havia hagut una protest song sindicalista, amb Woody Guthrie, que havia sigut més aviat un distintiu discogràfic», explica el cantautor.

França no es caracteritza pel seu enorme cabal de simpatia per les llengües minoritàries o minoritzades, però Raimon no va notar hostilitats. Ben al contrari. «Ens veien com a antifranquistes i no hi havia cap problema. Jo els explicava en francès de què tractaven les cançons i els programes era bilingües. I en aquella època van sortir cantautors occitans, bretons...», recorda. París continua sent «una ciutat excepcional», destaca Raimon, que manifesta una «desolació absoluta» davant dels atemptats de dies enrere. «La missió del Partit Comunista, amb el seu internacionalisme, era integrar la gent de fora en una idea de França. A l’anar-se reduint a poc a poc, ara aquesta funció no la compleix cap partit. I surt Le Pen. Aquest és el caldo de cultiu. I la pobresa, gent jove que no ha pogut entrar en la divisió del treball», opina.

EL ‘RECITAL DE MADRID’

I UNA IDEA D’ESPANYA

Una altra ciutat de referència és Madrid. El seu historial d’actuacions comença amb un degoteig de prohibicions, com el del seu debut, al Teatre de la Zarzuela, el 1966, organitzat pels Amics de la UNESCO (va acabar actuant en un pis de Tirso de Molina, «amb la policia fora, a la plaça»), o els quatre recitals al Pavelló del Reial Madrid, deu anys després, que es van quedar en un, immortalitzat a l’àlbum El recital de Madrid. En aquells anys Raimon va travar unes complicitats «amb el Madrid progressista» que, malgrat aïllats signes de complicitat (Mon-cho Alpuente, adaptant Al vent amb El Gran Wyoming), amb els anys ha perdut certa intensitat. «Madrid no acaba d’entendre què és el que passa aquí, no s’ho expliquen, jo he tingut discussions fortes. És així»,lamenta.

Hi ha, considera, «una estructura de l’Estat que pretén una uniformització, en lloc d’anar cap on ha apuntat sempre l’esquerra, la plurinacionalitat. O hi ha una estructura flexible o estarem sempre així. I no s’ha d’oblidar que nosaltres som més febles», estima Raimon que, a diferència de Llach o Labordeta, sempre ha descartat implicar-se en el món de la política. I això que de propostes no n’hi han faltat, sobretot a la sortida de la dictadura. «Jo estava a prop de tot l’antifranquisme en general, vaig dir no a ser senador i es van enfadar tots amb mi. Però el meu raonament era que havia intentant cantar a favor de la llibertat des del principi, i ara que per fi podia exercir-la, ¿havia de deixar-ho? No tenia sentit». Raimon es considera «incapaç» per dur a terme les labors polítiques per una qüestió de temperament. «Seria com aquell anarquista: ‘No estic disposat a posar-me d’acord amb ningú’. I això per a la política és el pitjor», riu. «Sóc un ciutadà preocupat que mira tot el que està passant, però no tinc ni la més pàl·lida idea de política»,

estima.

 LA FAMÍLIA DE CANTAUTORS I ELS FASTOS DEL SANT JORDI

La celebració dels 30 anys d’Al vent, al Palau Sant Jordi, l’any 1993, va reunir Raimon amb un ampli elenc de veus internacionals (Pete Seeger, Daniel Viglietti...) i, el que potser era més difícil, catalanes. Van ser allà Pi de la Serra, Ovidi Montllor i Serrat, una imatge que no es veu cada dia. «¡És que un recital com aquest no es pot fer cada dia!», replica Raimon fent broma. Les relacions entre els tòtems de la cançó han engrescat especulacions des de sempre. «Això que no ens avenim és mentida. Quan hi ha una necessitat aquí estem. Serrat va venir al seu dia a l’homenatge a Ovidi a Alcoi, per exemple. Però cadascú porta la seva professió a la seva manera». Amb Llach, admet, hi ha més distància. «Portem camins diferents».

LA RUTA CAP AL 2017

Raimon tenia un pla: pretenia desaparèixer dels escenaris fins a l’any 2017, en què presentarà un nou repertori. Però els canvis polítics en l’agenda valenciana li han alterat el guió, ja que l’any que ve oferirà allà un seguit de concerts. Seran, no obstant, excepcions a aquest mapa de carreteres en què la hipòtesi del retir no és absurda. «Home, a l’edat que tinc ja no descarto res. Si no estigués en condicions d’aportar res, ho faria», confessa Raimon, que manté el seu propòsit d’ordenar, acabar i presentar noves cançons el 2017.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Amb l’ajuda d’Annalisa Corti, la seva esposa des de l’any 1966 i mànager des d’un any més tard. Una figura «fonamental», diu, de menció necessària en qualsevol repàs biogràfic de Raimon. «Té el cap clar i una capacitat d’ordre que jo no tinc. ¡L’any que ve complirem 50 anys!», sospira. Aquest serà un aniversari tan o més admirable.