Vuit tòpics catalans

Garrepes, el prejudici més estès

«No, si és per no gastar», diu l’andalús Rafa, personatge que encarna l’actor Dani Rovira, en un dels moments de la pel·lícula quan intenta integrar-se com un més entre els catalans de la ficció. La gasiveria és, segons els guionistes de la pel·lícula, Diego San José i Borja Cobeaga, un dels tòpics més repetits del caràcter català per antonomàsia, així com el recurs estrella per articular la majoria d’acudits de tota la vida al voltant d’ells. «A la pel·lícula no és un tòpic que volíem explotar gaire», confessen. «En realitat ens feia mandra, ens semblava superantic i desfasat. Però, per un altre costat, sí que hi havia d’haver una mínima referència perquè és la bandera dels tòpics catalans. Nosaltres hem fet servir, en aquest aspecte, la típica filosofia de cuñao, del que s’explica als bars i el que se suposa que es dóna per cert».

De fet, en cap moment apareix de forma explícita a la pel·lícula que els personatges catalans mostrin cap símptoma de ser garrepes (gairebé al contrari, el cas és que resulten bastant despresos), però sí que es transmet aquesta idiosincràsia de gasiveria a través de la percepció que tenen d’ells els altres personatges d’Ocho apellidos catalanes. «En realitat, estan vistos des dels ulls d’un basc i d’un andalús, de Koldo i de Rafa», continua Borja Cobeaga, «i per això la seva perspectiva s’insereix dintre dels típics prejudicis populars».

Mossos violents, una 'kale borroka' legal

Gairebé just a la meitat de la pel·lícula, els Mossos d’Esquadra fan la seva aparició estel·lar: una parella d’agents que detenen el Rafa (Dani Rovira) quan intenta colar-se a la festa de compromís de la seva exnòvia. Quan el fiquen al cotxe patrulla, sanglota: «Per favor, però no em peguin».

«És clar que no és un tema que doni gaire per a la comèdia», diu Borja Cobeaga. «En una de les nostres primeres converses, Diego [San José, l’altre guionista] i jo vam estar parlant de les transposicions que hi podria haver entre la primera part i la segona. A Catalunya no hi ha un moviment similar a la kale borroka, als radicals bascos. Però vam tenir una idea: amb la quantitat de llets que peguen els mossos… ¿si fa no fa no és com una kale borroka legal? A partir d’allà vam estirar el fil i ens vam imaginar un andalús que si va a Euskadi li té por a la kale borroka, i si va a Catalunya tremola de pensar que el poden apallissar els mossos».

En realitat, els mossos de la pel·lícula acaben resultant molt pacífics. Fins i tot un d’ells ajudarà el Rafa en les seves penúries sentimentals mentre està al calabós i, al final, tots dos es posicionaran al seu costat per portar-lo al cotxe de policia de tornada a la masia on se celebra la cerimònia nupcial.

En un altre moment, coincideixen en escena dos guàrdies civils –als quals han avisat els sevillans amics del Rafa perquè pensen que el poble s’ha independitzat d’Espanya pel seu compte– i la pobra parella de mossos. Un xoc en el qual, almenys en actitud aïrada, guanyen els guàrdies civils. Al final, els mossos de la pel·lícula acaben sent els més mansos.

Culers, carrer de Pep Guardiola

En el moment que els personatges arriben al poble on es desenvolupa l’acció, els veïns estan treballant reformant la plaça perquè faci l’efecte que Catalunya s’ha independitzat. ¿El primer que fan a més a més de penjar estelades a l’Ajuntament? Doncs batejar un carrer amb el nom de Pep Guardiola. «Per nosaltres Guardiola és la imatge perfecta del que significa ser un superhome», comenta Cobeaga. «Capaç de combinar tradició i modernitat, de ser un tio honest, intel·ligent… ¡guapo! I ultraelegant… Era una cosa que havíem de parodiar d’alguna manera».

Guardiola serà, a més a més, un dels cognoms catalans que usarà el personatge del Rafa per fer-se passar per autòcton. I hi ha més referències: la parella de sevillans que arriben al poble utilitzen per camuflar-se i passar desapercebuts una samarreta del Barça. Diuen els guionistes que amb ella se senten segurs i protegits.

«És normal que els catalans vulguin independitzar-se després d’haver viscut aquests anys amb el Barça. No només era el millor equip, sinó que també feia el millor futbol, el més estètic, més elegant… Era la maquinària perfecta, i d’això a voler la independència hi ha només un pas», diu Diego San José.

Moderns, el Pau, el més 'hispter'

El personatge de Berto Romero, el Pau, es converteix en el paradigma de l’estil hipster a la cinta. És artista plàstic,

cool, parla idiomes, porta barba, es vesteix trendy i adopta una filosofia de vida misticozen.

«Jugar amb tots aquests elements era molt divertit», diuen els guionistes. «Els catalans tenen la particularitat que semblen estar més a prop d’Europa que d’Extremadura i, a més, estan al capdavant en tot el que té a veure amb la innovació estètica».

En realitat, totes les al·lusions a la modernitat catalana apareixen concentrades en el personatge de Berto Romero. «És un estrafolari, un personatge totalment fora de to, superficial i absurd, però també en el fons molt naïf i infantil, no té cap maldat», diu Berto Romero del seu personatge.

Sembla que una de les seqüències eliminades passava en un restaurant estil Can Roca. Allà, el personatge basc que interpreta Karra Elejalde s’havia d’enfrontar a les racions minimalistes de la cuina d’autor. «Hi havia més seqüències a Barcelona capital relacionades amb la modernitat, però vam decidir no fer-les i concentrar l’acció en la masia», revelen els guionistes.

Folklòrics, calçot, castells, sardanes...

Les tradicions populars eren una de les bases sobre les quals s’assentava Ocho apellidos vascos. A la primera pel·lícula es jugava al frontó i a la pilota, i els personatges menjaven bons chuletones. Aquí els protagonistes degusten com poden uns calçots, encara que no entenen gaire bé això que unes cebes socarrimades tinguin tanta reputació. «El folklore ens ha servit per traçar un nexe d’unió entre les dues pel·lícules. Al capdavall, el País Basc i Catalunya són dues de les regions que compten amb més tradicions, i les havíem d’explotar al màxim, els costums ancestrals que a vegades són tan estranys vistos des de fora però que acaben marcant la idiosincràsia d’un poble», diu Diego San José.

«Per exemple, els castells», continua. «Per a un basc seria inconcebible, perquè mai compartiria una ostentació de força. Ell aixecaria sol 200 quilos, però no amb amics. Un basc es posaria a sota i sostindria els altres, com si fos una piràmide invertida», fa broma. «A la primera, ¿una manifestació es podria considerar folklore del poble basc?», pregunta Cobeaga. I els dos guionistes coincideixen que sí.

Les sardanes formen part de la banda sonora de la pel·lícula, i hi ha contínues referències als productes de la terra, com el cava –i el boicot que va patir–. «Bé, una mica de vi de Rioja també podrem beure, ¿oi?», diu un personatge.

Xovinistes, el poble elegit

Al personatge de Rosa Maria Sardà, l’àvia Roser, no li fa cap gràcia que el seu nét s’hagi compromès amb una basca. Tampoc tracta amb massa condescendència la resta de la troupe, a la qual mira per sobre de l’espatlla.

«Crec que ens fa la sensació, quan parlen alguns polítics catalans, que són el poble elegit, que tot el que és català és el millor», afirma Cobeaga, i afegeix: «En el fons, el personatge de Rosa Maria Sardà menysprea el de Koldo, perquè creu que Catalunya ha aconseguit la independència abans que Euskadi, que els han avançat per la dreta».

Si el de Berto Romero és el personatge que representa els tòpics sobre moderns, el de Rosa Maria Sardà simbolitza el xovinisme, l’orgull patri. De fet, tota la pel·lícula gira al voltant de la falsa idea que Catalunya s’ha fet independent per acontentar l’anciana, que per fi veurà el seu somni sobiranista fet realitat. «He tingut un malson horrible, que érem una altra vegada a Espanya i que Montserrat Caballé cantava Paquito el chocolatero», diu en un moment de la pel·lícula.

El fort i arrelat sentiment d’identitat nacional és un dels trets principals d’aquest personatge, però també és cert que un dels catalans del poble prefereix anar a l’habitació on tenen tancats els espanyols per menjar amb ells pernil ibèric gratis (tòpic).

Insulsos, sense sentit de l'humor

«Sóc-un-català-i-no-tinc-ni-puta-gràcia», diu el Rafa, el personatge de Dani Rovira sense fer cap pausa de respiració mentre continua intentant dissimular el seu verdader origen andalús.

¿Els catalans tenen sentit de l’humor? «Suposo que no t’imagines un català explicant acudits com ho faria un andalús», diu

Diego San José. «Encara que el cas és que alguns dels còmics més importants del panorama nacional procedeixen de Catalunya. No obstant, seguim tenint la percepció, des de fora, que els costa riure-se’n de si mateixos i que poden arribar a prendre’s més seriosament que els altres», afegeix el coguionista

d’Ocho apellidos catalanes.

En aquest sentit, els guionistes s’enfrontaven a un repte a l’hora de configurar els personatges catalans que interpreten Berto Romero, el Pau, i Rosa Maria Sardà, la seva àvia Roser, ja que havien de ser una mica estirats, però al mateix temps, despertar la comicitat.

«Hem intentat reflectir a través d’ells dues imatges de Catalunya: la del camp i la de la ciutat, la del modernet i la de la iaia tradicional de masia. Tots dos són una mica repel·lents i se senten superiors, però, al final, se’ls acaba estimant», coincideixen Borja Cobeaga i San José .

El resultat és una intel·lectualització més gran de l’humor a través d’aquests personatges, un gag menys expansiu, menys obvi, segurament més insípid, però també més efectiu.

Universals, Adrià, Caballé, Cobi...

Arguiñano, Igartiburu, Erentxun, Gabilondo, Urdangarín, Otegui, Zubizarreta, Clemente… eren els cognoms utilitzats a la primera part de la pel·lícula per completar el nom del protagonista, que simulava ser basc per acontentar el seu sogre. Cognoms tots ells extrets de diferents àmbits de la política, l’esport, la premsa o la cultura i que, d’alguna manera, han transcendit el seu localisme per convertir-se en universals gràcies a les personalitats que els han fet famosos.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

¿Quins són els cognoms catalans que utilitza en aquesta ocasió el personatge de Dani Rovira en el seu ja mític speech? Doncs entre ells hi ha Guardiola, Adrià, Codorniu i… Cobi (la mascota dels Jocs Olímpics de Barcelona).

També hi ha cites i gags al voltant de Montserrat Caballé i Peret («Que jo sóc català, que tinc tots els discos d’en Peret», defensa la seva catalanitat el Rafa (el personatge de Dani Rovira). «És una visió de Catalunya folklòrica i festiva», comenten els guionistes. «El més curiós és que et poses a pensar en catalans universals… ¡i te’n surten a centenars!».