Felipe González, el Cavaller Jedi

Felipe González va ser un dia Isidoro.  Aleshores, Isidoro era un jove ben plantat i irradiava magnetisme com a jove líder d'un socialisme que havia estat adormit fins al tardofranquisme.  Isidoro, el nom clandestí de Felipe González, estava cridat a convertir-se en el  dirigent de la nova esquerra, la de les camises de quadros i jaquetes de pana, la que bevia de les fonts del maig francès, que havia de rescatar Espanya de les urpes dels buròcrates de la dictadura.

D'aquell Isidoro, de professió, advocat laboralista, al Felipe González, de professió les seves labors, han passat 40 anys. Quatre dècades en què Felipe González ha tingut una influència transcendental en la història d'Espanya: primer, com a general al camp de batalla, més tard, com a general a la reserva.

Felipe González va dir que els expresidents «són com gerros xinesos en apartaments petits. Tothom els suposa un gran valor, però ningú sap on posar-los i, secretament, s'espera que un nen els doni un cop de colze i els trenqui». Una frase brillant, a l'altura d'un estadista de talla i acèrrim lector, però González -la seva modèstia és un secret per descobrir en un programa dedicat a fenòmens paranormals-  té molt poc de patriarca tardoral dedicat a desgranar magranes mentre contempla des del seu balancí el curs pacífic de les aigües d'un riu.

De gerro xinès, l'expresident només en té la cara i el cul, com a conseqüència de les hores perdudes en els múltiples consells d'administració en què participa. El 2014, González  va anunciar que abandonava el consell d'administració de Gas Natural perquè s'avorria malgrat els 127.000 euros que ingressava anualment al seu compte bancari. A l'expresident se li havien quedat la cara i el cul durs com la porcellana de tant assistir a reunions sempiternes, encara que els gerros xinesos de nova generació estan fets d'acer inoxidable.

Votar el més guapo

La trajectòria de Felipe González no ha sorprès ningú. En temps de crisi la transmissió de revivals és el millor subterfugi per demostrar que qualsevol temps passat no va ser millor,  i sovint emeten les imatges d'una velleta votant en les primeres eleccions democràtiques de 1977. En blanc i negre, a la dona li pregunten a qui votarà i ella contesta que el més guapo de tots dos, Adolfo Suárez. Felipe González va trigar cinc anys a aconseguir el tron de míster Espanya de la política i no el va abandonar fins 14 anys més tard. Una vegada en el poder, Felipe va fer seva aquella frase de donde dije digo, digo Diego, i encoratjat pel fallit cop d'Estat del 23 de febrer de 1981, va desplegar amb entusiasme la llei orgànica d'harmonització del procés autonòmic, més coneguda com a LOAPA, i va abandonar els versos de La internacional per abraçar els postulats d'una socialdemocràcia complaent amb el gran capital. La majoria absoluta sempre és negativa amb el partit que la posseeix i la primera decisió va ser fer entrar Espanya a l'OTAN després d'un referèndum en què el Mister Hyde del socialisme es va convertir en el Doctor Jekyll de l'atlantisme.

Seria de necis negar la modernitat que va experimentar Espanya durant els 14 anys de regnat felipista, però hi ha taques que no s'esborraran mai. El cas Filesa, el cas Juan Guerra, el cas Roldán o el terrorisme d'Estat perpetrat pels GAL són ombres que entelen el currículum d'un home que ha aconseguit sobreviure protegit rere l'aurèola de gran estadista malgrat que les matemàtiques l'assenyalen com el senyor X de l'equació antiterrorista.

Aires de terratinent

Des que Felipe González va llegar el poder a José María Aznar, la seva vida ha estat dedicada a impartir magisteri polític i a mimar i a deixar-se mimar per les amistats que va cultivar al llarg del seu mandat. Diuen que González té dues vides. Una a Amèrica, per les fronteres de la qual camina amb aires de terratinent amic de Carlos Slim, i una altra a Espanya, país on recupera  l'esperit d'enfant terrible dels jubilats polítics de la pseudoesquerra, disposat a alliçonar els que s'han desviat del recte camí. Més que d'un gerro xinès,  Felipe té el posat d'un Cavaller Jedi, els guardians de la Galàxia. El seu últim viatge a Veneçuela disposat a  defensar Leopoldo López i Antonio Ledezma, líders empresonats de l'oposició veneçolana, demostra que Felipe González segueix molt viu.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Després del seu article A los catalanes publicat a El País, a Felipe se l'espera a Catalunya perquè segueixi difonent els manaments del Codi Jedi:  no existeix emoció, només existeix pau; no existeix ignorància, només existeix coneixement; no existeix passió, existeix serenitat; no existeix caos, existeix harmonia; no existeix la mort, existeix la Força.

Que la força l'acompanyi.