Contundent
La contundència s’ha convertit en el gran refugi retòric de la política contemporània: una paraula dissenyada per produir autoritat quan els fets ja no aconsegueixen sostenir-la. Tot s’afronta "amb contundència": la corrupció, les filtracions, els comportaments impropis.
Hi va haver un temps en què la contundència era una qualitat del caràcter, una conseqüència. Alguna cosa era contundent perquè els fets ho eren, una prova resultava irrebatible, una decisió alterava la realitat perquè una veritat tenia la incòmoda solidesa de l’evident.
Avui passa exactament el contrari: primer arriba la contundència i, si hi ha sort, potser després apareguin els fets. Com si amb el to n’hi hagués prou per absoldre la insuficiència.
Ens trobem davant d’una estratègia de comunicació que funciona com a anestèsia lingüística. És el moment en què el llenguatge deixa de servir per descriure la realitat i comença a utilitzar-se per insensibilitzar-la. El llenguatge no enganya. Quan la realitat es debilita, la retòrica engreixa.
L’homeopatia del poder
Orwell va escriure que el llenguatge polític està dissenyat "per fer que les mentides sonin veraces". La contundència actual afegeix alguna cosa més: fer que la impotència sembli autoritat.
La contundència s’ha convertit en l’homeopatia del poder: com menys efecte produeix, més gran és la dosi verbal.
Es tracta d’un fenomen retòric ja habitual: la contundència convertida en coartada moral. Ja no importa tant la veritat, ni l’eficàcia, ni tan sols la responsabilitat; n’hi ha prou amb comparèixer "amb contundència". És un concepte que ha deixat de descriure una acció per convertir-se en una litúrgia.
La política espanyola sembla haver descobert en la paraula una espècie de bàlsam de Ferabràs institucional. Tot s’afronta "amb contundència". La corrupció, les filtracions, els comportaments impropis.
Les auditories, els expedients interns, les compareixences i fins i tot les rodes de premsa s’administren ja en dosis creixents de contundència, com si el to muscular d’una declaració fos suficient per resoldre allò que la declaració no aconsegueix explicar.
Un dels signes més reconeixibles que s’esgota un cicle polític és el buidatge del llenguatge. Les paraules deixen de descriure la realitat per substituir-la. El fenomen no és nou, si bé potser mai havia arribat a nivells tan industrials. Abans un Govern actuava i després intentava justificar els seus actes. Ara compareix amb "contundència" i considera complerta una part substancial de les seves obligacions.
La paraula "contundent" té a més una biografia reveladora. El diccionari recorda primer el seu sentit físic: allò que produeix contusió. Un objecte contundent. Un cop contundent. Més tard va arribar el sentit figurat: arguments sòlids, proves irrebatibles, decisions fermes.
La degradació del llenguatge consisteix precisament a haver reunit aquests dos significats: la contundència política ja no intenta convèncer racionalment; en lloc d’això, aspira a produir una contusió emocional que suspengui l’anàlisi.
La contundència, que ja no descriu una acció, ha substituït la solvència.
L’escriptor rus Vladímir Nabokov va titular Opinions contundents una recopilació d’entrevistes i articles en la qual exercia l’estrany privilegi de pensar amb precisió. La seva contundència naixia del matís, del detall i d’una intel·ligència obsessionada amb les paraules exactes. Avui passa justament el contrari: com menys pensament conté una declaració, més contundent sol presentar-se.
Potser Josep Pla, que desconfiava dels adjectius massa còmodes i de les paraules que apunten molt i no arriben a res, hauria sospitat aviat d’aquesta inflació verbal.
Una màscara verbal
En canvi, contundent és una paraula que ha deixat de nomenar una acció real per convertir-se en una màscara verbal, en un adjectiu autosuficient: un cop trobat l’adjectiu, ja no sembla necessària la solució.
Hi ha també una altra tradició encara més severa: la dels que utilitzen paraules petites, sòbries, netes d’artifici per parlar de coses enormes. La prosa austera –a la qual un sempre aspira– parteix d’una convicció que és gairebé ètica: les paraules no han d’ocultar les coses ni necessiten exhibir contundència quan tenen autoritat moral.
Avui passa ben bé al revés. Com més fràgil sembla l’autoritat, més s’envolta de paraules blindades. El discurs polític utilitza la contundència no per il·luminar sinó per colpejar. No per convèncer, sinó per produir una contusió emocional que suspengui l’anàlisi racional.
Notícies relacionadesHi ha ministres contundents davant de delictes persistents, partits contundents davant escàndols recurrents i portaveus contundents davant fets que desmenteixen la contundència del dia anterior.
És possible que la contundència sigui avui l’únic producte que es fabrica a Espanya sense problemes de proveïment.
