Vivències amb el poder

Als passadissos de les Salesas –aquest teatre on el poder se sotmet a examen– hi ha una escena recurrent: la distància entre el que s’intueix, el que s’acredita i el que finalment es pot provar. Allà comença la coartada.

En l’àmbit penal, les paraules importen molt. Els indicis són senyals: empremtes, rastres, coincidències que suggereixen una relació amb el fet investigat. Són el material amb què treballen la policia i el jutge d’instrucció en fase provisional. No afirmen: apunten. Les evidències són els indicis quan han sigut verificats, sotmesos a contrast tècnic o pericial. Ja no suggereixen: connecten.

I les proves, en fi, són les evidències que es consoliden en el judici oral, sotmeses als principis que legitimen la decisió judicial –contradicció, defensa, immediatesa, publicitat– i que permeten que el tribunal pugui formar convicció sobre els fets.

Aquest trànsit –de l’indici a la prova– és la garantia mateixa de la llibertat. Però convé dir-ho d’una manera clara: els principis que regeixen la responsabilitat penal no són traslladables, sense més ni més, al terreny de la responsabilitat política.

La responsabilitat penal exigeix un fet extraordinari: prova plena, autoria acreditada, culpabilitat més enllà de tot dubte raonable. És un estàndard deliberadament alt perquè el dret penal opera amb la sanció més greu que disposa l’Estat.

La responsabilitat política, en canvi, pertany a un altre ordre: el de la confiança, l’exemplaritat i la legitimitat en l’exercici del poder. No necessita condemna; ni tan sols necessita delicte. N’hi ha prou amb un fet menys solemne, però igual d’exigent: indicis fundats, sòlids, capaços d’erosionar la confiança pública.

S’ha instal·lat la idea que, mentre no hi hagi sentència ferma, no hi ha res a retreure. Com si l’absència de prova penal equivalgués a la inexistència de responsabilitat política. Com si el temps de la justícia –lent i garantista– pogués servir de refugi per a qui exerceix el poder.

La pregunta no és pas teòrica. Avui mateix és sobre la taula del Tribunal Suprem, on es dirimeix la responsabilitat penal d’acord amb les exigents garanties del procés penal dissenyades no pas per depurar responsabilitats polítiques, sinó per evitar condemnes injustes.

I, no obstant això, aquell temps –el temps del procés– ha esdevingut un argument.

Un tribunal no santifica conductes. Una absolució no bateja. En el millor dels casos, declara que no s’ha pogut provar la culpabilitat. Res més. Per això en el dret anglosaxó el veredicte evita la proclamació emfàtica d’innocència: es limita a afirmar un fet més sobri, no culpable. Una fórmula que evita convertir la insuficiència probatòria en absolució moral.

El problema –el nostre problema– apareix quan hi ha uns indicis intensos, persistents, aclaparadors en termes polítics, però que són insuficients per sostenir una condemna penal.

¿Algú pot continuar exercint la màxima responsabilitat pública sota aquest llindar de sospita?

La resposta jurídica és ben clara: sí, mentre no hi hagi una condemna. La resposta política caldria que fos una altra.

Perquè la política no es protegeix amb l’estàndard del dubte raonable, sinó amb el de la confiança raonable. I la confiança es pot trencar molt abans que un tribunal no dicti sentència, de vegades cinc o sis anys després, quan el mal institucional ja és irreparable.

La perversió del sistema apareix llavors en tota la cruesa: s’invoca la presumpció d’innocència –principi cardinal del dret penal– com a escut davant l’exigència política. Es confonen plans diferents per diluir responsabilitats diferents. I així, el que hauria de ser una exigència ètica immediata es transforma en una espera processal indefinida.

Notícies relacionades

Dimiteix un edil socialista de Nàquera al donar positiu en drogues

El PNB dona per tancada la crisi amb el Govern després d’un polèmic tuit

No és un problema jurídic. És un problema de cultura democràtica. Un sistema sa admet –i exigeix– que algú pugui ser políticament responsable sense ser penalment culpable. I també que l’absolució no sigui utilitzada com a certificat retroactiu d’honorabilitat.

Perquè un tribunal no consagra trajectòries: només declara el que s’ha pogut provar. Totes les altres coses –l’exemplaritat, la confiança, la decència pública– pertanyen a un altre ordre. Un que a Espanya sembla que ha sigut substituït per una figura cada vegada més reconeixible: la coartada processal com a refugi moral. Perquè quan la política es refugia en la lentitud de la justícia, no es protegeix: es degrada.