Dia de la Mare sense mare

Deu ser que em faig gran. Per això, ja fa uns anys (aquest 2026 és brutal) que se m’acumulen les absències de mares i pares d’amigues, companys, veïnes o coneguts. Assumeixo que ara no t’ha tocat, però al cap d’un segon apareix la certesa que algun dia serà. Llavors una es diu: "No siguis egoista. Hi ha nens i nenes que van créixer sense el pare o la mare". Aquí és on no s’entén la crueltat d’una data tan comercial. Aquest bombardeig d’aparadors, correus electrònics, promocions, anuncis o xarxes socials plenes de fotos recordant el que tantes persones miren d’oblidar.

Deu ser que em faig gran i canvia la mirada. Sempre vaig pensar que haver-me enfrontat tantes vegades a la idea de la seva mort durant el càncer o l’infart em preparava per a l’inevitable, però ara veig que no. Assumeixo que em faig petita perquè la medicina aportava una esperança que no té la impossibilitat d’aturar el temps. Al capdavall, només fa més conscient de tot el que es perd. Sé que no em puc queixar perquè ell i ella hi són, però apareix una certa ansietat anticipatòria. Com si el cap volgués assajar el cop abans que arribi. Contemples la vellesa. La ràbia del que hem perdut pel camí. La pena que hi haurà destinacions que ja no compartirem mai, perquè estem en el compte enrere. Al mateix temps, recordes les amigues que ja no tenen les mares i que es canviarien per tu. I entens la immensa sort d’estar amb ells gairebé la meitat de la teva vida.

No es deixa mai de ser filla o fill. És per això que, quan arriben aquestes dates, em pregunto què passarà quan hi hagi un Dia de la Mare sense mare o un Dia del Pare sense pare. Els observes a ells, que ja ho han patit. Et convences que tothom ho supera perquè la vida sempre s’obre pas. Des dels primers éssers humans que van afrontar l’absència fins avui s’ha de repetir aquest cicle que no s’atura mai. Hi ha una cosa, però, que no encaixa en aquest discurs que tot segueix. Perquè hi ha qui confessa que, des d’aleshores, no tot continua igual. Que hi ha absències que canvien per sempre la manera de ser al món.

Notícies relacionades

Cospedal, el fitxatge difícil d’explicar

¿Què busca Puigdemont?

Suposo que arribarà aquell dia. I el calendari el marcarà com si res. I el món continuarà celebrant. I una haurà d’aprendre, com tanta gent, a passar-lo en silenci. Em recordaré de qui va inventar aquell dia.

I de quan Eduard Punset va afirmar que "no se sap què es mor quan un es mor", perquè els àtoms que es desprenen del cos quan deixem la vida seran pràcticament eterns. I aquesta serà, almenys, una forma ben fràgil de consol.