La batalla del comptable contra el Banc d’Espanya

Aquests dies, les seccions econòmiques i financeres dels diaris dels Estats Units destaquen les notícies de la campanya de "depuració" o acomiadament de funcionaris impulsada pel president Donald Trump en institucions com el Departament d’Estadístiques Laborals o el Banc de la Reserva Federal. Però no posem el crit al cel.

Cap de Regulació Comptable del Banc d’Espanya entre el 2004 i el 2015, Jorge Pérez Ramírez (Yepes, Toledo, 1957, llicenciat en Economia el 1979 i doctor per la Universitat Complutense de Madrid, el 2008, professor associat d’Economia Financera a la Complutense i més tard a la UNED) va ser, segons la història que he publicat (El Libro Negro. La crisis de Bankia y las Cajas. Como falló el Banco de España a los ciudadanos, Espasa 2018), un dels economistes de més alt rang en la institució, en la direcció de Regulació Comptable, que va advertir dels riscos de la política que va seguir el governador Miguel Ángel Fernández Ordóñez davant la Gran Recessió dels anys 2007-2012, les conseqüències del qual sobre el sistema financer espanyol van ser una de les grans catàstrofes en la història espanyola.

L’abril del 2018, Pérez Ramírez va ser proposat per declarar en qualitat de testimoni en el judici sobre la sortida a Borsa de Bankia. Encara es recorda la seva suggerent metàfora sobre Bankia reveladora per al ciutadà llec sobre com se n’havia anat a l’aigua l’entitat sorgida de les cendres de les caixes d’estalvi. El que havia explicat internament al Banc d’Espanya a la cúpula, ho va traduir així: "Es pretenia vendre a preu de coure una cosa que segons el fullet de sortida a borsa era or".

Alça. Era la seva manera de dir la típica frase tècnica: el fullet no recollia la imatge fidel dels llibres de l’entitat. Per cert, el responsable del grup Deloitte, la firma auditora de Bankia, estava assegut al banc dels acusats, unes files més enrere d’on estava Rodrigo Rato, l’expresident de l’entitat. També la firma era allà acusada com a persona jurídica.

Aquella declaració de Pérez Ramírez va tenir lloc al mig de la instrucció d’un expedient disciplinari que se li seguia des del 7 de novembre del 2018 per la presumpta filtració d’un correu de comiat del director general de Supervisió el 26 d’octubre del 2018. El Banc d’Espanya va contractar Deloitte Financial Advisory, una empresa que forma part del grup Deloitte, acusada, aleshores, en el judici oral de Bankia, per portar a terme una amplísima revisió de la seva correspondència, que es remunta a l’1 de gener del 2016.

Amb el pretext del correu de comiat del director general de Supervisió es van revisar al llarg de nou mesos d’instrucció un total de 47.000 correus, rebuts i enviats, sense sol·licitar autorització ni presència de Pérez Ramírez davant l’equip de Deloitte Financial Advisory. Els conceptes utilitzats per a la recerca de correus no restringien adequadament el volum i els continguts dels correus electrònics del funcionari. Al contrari. Ampliaven considerablement el focus.

Havien sotmès Jorge Pérez Ramírez al que qualifica com una "investigació prospectiva" o, en llenguatge anglosaxó, una "expedició de pesca" o expedició per pescar proves contra ell.

Les troballes durant la captura, és a dir, el resultat d’operació de pesca, van portar a acusar Pérez Ramírez de col·laborar amb la meva investigació sobre la crisi econòmica-financera dels anys 2007-2012 (El Libro Negro) i amb un presumpte informe pericial sobre la possible insolvència del Banc Popular, a suggeriment de l’exdirector general de supervisió del Banc d’Espanya, Aristóbulo de Juan. El judici oral es va desenvolupar davant María del Carmen Rodrigo Sáiz, titular del jutjat Social número 41 de Madrid.

El 7 de juliol dicta sentència sobre el fons. Però la notificació es retarda. El 13 de juliol del 2022 en edició digital i el 14 en paper vaig publicar una anàlisi sobre el projectat impost a la banca.

Em trobava en el camp de Segòvia. Aquella tarda va sonar el telèfon mòbil. No era un número mòbil de la meva agenda. "Ernesto, soc Pablo, Pablo Hernández de Cos. He vist el teu article a EL PERIÓDICO d’avui. M’alegra que tornis a l’economia. M’agradaria que ens vegem", va dir.

Li vaig donar les gràcies per tenir la iniciativa de trucar. No ens coneixíem. "Pablo, veuràs, no puc deixar de parlar-te sobre Jorge, Jorge Pérez. Fa tres anys que estem amb aquesta història. És hora d’asseure’s i parlar", li vaig dir.

"Veuràs, ens teníem, crec, molt afecte personal i molt carinyo. La veritat és que aquest episodi del final, que va acabar amb l’acomiadament, em va agafar de determinada manera. És veritat que aquesta decisió no l’hauríem pres si no hagués sigut pel tema del peritatge. El peritatge era el que ens col·locava en una situació molt, molt complexa. La resta és tot, et pot agradar més o menys, però l’anàlisi legal que feia el departament jurídic era molt dura, era molt difícil treballant en el sector públic prendre una altra decisió. Però bé, vegem-nos, jo la veritat és que no tinc cap tipus d’actitud negativa cap al Jorge. Crec que han sigut circumstàncies de la vida molt desafortunades. Reconec que és el pitjor que m’ha passat com a governador. Mai vaig pensar que em trobaria en una situació d’aquestes característiques perquè els empleats del Banc d’Espanya són tots d’una qualitat espectacular. El Jorge ho és. Li tinc moltíssim respecte. Bé, ja ho veurem, ens veiem i parlem també d’això si et sembla. A veure si ens podem veure abans de vacances i si no al setembre, a principis. El que sí que et dic sobre aquest tema, Ernesto, t’ho deixo claríssim, és que sens dubte no hi ha hagut, almenys de la meva part, en absolut una animadversió cap al Jorge. Més aviat al contrari", va insistir.

Va ser el final de la conversa, sobretot, el que em va deixar no sense una certa intriga: "Jo sempre faig una broma", va afegir el governador.

"Si t’agrada el futbol, recordaràs un partit, el Barcelona-Saragossa, fa bastant que es va fer famós perquè el línia crida l’àrbitre. Havia vist alguna cosa a l’àrea i li va dir: col·legiat, penal i expulsió. I l’àrbitre va dir: no em fotis. Perquè ell no havia vist res. ¿Expulsió de qui?, va preguntar. El línia li va dir: el número 6 (Xavi Aguado, del Reial Saragossa). Per donar un cop al portuguès Couto del Barça. L’àrbitre Enrique Mejuto va expulsar un innocent, va xiular un penal que va donar pas a la remuntada del Barça, que perdia 3-2 i va acabar guanyant 3-5".

Mentre pensava en la imatge que m’acaba de descriure, Hernández de Cos va acabar dient-me. "Doncs Ernesto, una mica així em sento jo".

¿Se sentia ell com l’àrbitre Mejuto? ¿Havia expulsat un innocent? ¿Això és el que em va voler dir? Perquè, ¿quin altre sentit podia tenir fer aflorar espontàniament aquesta història? I sobretot, la seva menció al fet que solia fer-ho, tot i que sigui a tall de broma. L’endemà, 15 de juliol, la magistrada va notificar la sentència a les parts. Segons dictaminava, l’acomiadament era improcedent.

Notícies relacionades

Un gelat de maduixa

El PSOE defensa la seva gestió en els incendis

Però una successió d’esdeveniments processals, una recusació, una abstenció, un fill de la presidenta de la Sala Social 05 del TSJM encarregada del cas treballant en l’assessoria jurídica del Banc d’Espanya, culminarien el 13 de setembre del 2023 amb una sentència en el TSJM que declarava l’acomiadament com a procedent donant així la raó a un recurs de suplicació del Banc d’Espanya.

Davant el veredicte, Pérez Ramírez va elevar el 27 de setembre del 2024 recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional per vulneració dels seus drets fonamentals, resultat que ara espera.