Entre l’envelliment i la dispersió

En el joc de les singularitats, Castella i Lleó compta amb dues cartes poderoses amb què fer un envit: la dispersió territorial i l’envelliment. Dos factors que, per separat, suposen un repte per a la prestació de serveis, però que units conformen un autèntic còctel explosiu per a unes arques autonòmiques que tenen els ingressos limitats per a la seva depauperada població. En tots els sentits. La comunitat té un dels salaris mitjans més baixos d’Espanya, tot just supera els 2.000 euros bruts; ostenta l’edat mitjana més elevada de tot el país, situada en 48 anys; i porta amb si el pírric privilegi de ser la regió més extensa de tot Europa. Si Espanya és una massa de terra de 505.000 quilòmetres quadrats, una cinquena part és aquesta porció de l’oest dividida en nou províncies que, soles, amb els seus propis recursos, són incapaces d’assumir el benestar dels seus censos minvants.

La reclamació de Mañueco

Fa temps que Alfonso Fernández Mañueco, el president autonòmic, no deixa passar una sola oportunitat per reclamar un finançament just que permeti a Castella i Lleó arribar fins a l’últim racó on resideixen els seus ciutadans. Per recòndit que sigui. El Govern de la Junta és conscient que, ara mateix, rep més del que aporta al sac comú. Però també ho és que no costa el mateix prestar els serveis públics en una comunitat dispersa, com és el cas, que en una altra on la població es concentra en grans urbs. Tant és així que un dels seus organismes bandera, com és el Tribunal de Comptes, ha fet el càlcul. La regió ha incrementat la despesa social un 28% des de l’any 2009, mentre que el finançament líquid procedent de l’Estat ha crescut tan sols un 2% en aquest període. Això suposa un infrafinançament de 395 milions d’euros anuals des que el sistema està caducat.

La població com a variable que mesura la necessitat de despesa dels serveis ha perdut pes a l’hora de repartir diners del fons comú. A més, tampoc es ponderen altres factors com la superfície, la dispersió i l’envelliment. Tres claus que fa temps que reclama el Govern de la Junta de Castella i Lleó per tenir en compte a l’hora de fixar els nous criteris. La millor mostra d’això es troba en la cobertura sanitària. Aquesta regió compta amb 3.875 centres d’atenció primària, dels quals 247 són centres de salut i 3.628 són consultoris locals repartits per petits municipis, sovint lluny de les principals ciutats i capitals de província, però que requereixen igualment metges, infermers, material i serveis d’emergència. Les dades, aportades pel Ministeri de Sanitat, revelen que Espanya compta amb 274 centres sanitaris per cada milió d’habitants. A Castella i Lleó, la xifra ascendeix fins als 1.663 centres.

El sanitari no és l’únic àmbit d’actuació en què un territori de l’envergadura de Castella i Lleó té problemes per prestar serveis. Les dades oficials del Govern d’Espanya apunten que, si en el conjunt del país hi ha 346 escoles públiques per cada 100.000 alumnes, a Castella i Lleó aquesta dada ascendeix fins als 494 centres. I d’aquests una part important són escoles rurals, a les quals cal afegir despeses de ruta d’autobús i personal associat a aquestes particularitats.

Notícies relacionades

El Govern investiga el segrest d’una dona a Algèria per part d’Estat Islàmic

El PSOE ajorna la qüestió de confiança de Junts i es dona un mes per evitar la ruptura amb Puigdemont

No obstant, la joia de la corona de l’atenció als ciutadans a Castella i Lleó no és cap d’aquestes dues anteriors. Amb una població eminentment envellida, l’Administració ha desplegat un teixit residencial per a gent gran que ha depassat ja la barrera de les 7.000 places en institucions públiques. Això implica contractació de professionals de medicina, infermeria, teràpia ocupacional, fisioteràpia, auxiliars i personal d’administració i serveis.

Finançar tot aquest catàleg de nòmines sense repercutir el cost en l’usuari i amb els recursos propis sembla molt complicat per a una administració autonòmica amb menor capacitat recaptatòria que les que regeixen altres regions més pròsperes, de manera que la solidaritat interterritorial resulta per a Castella i Lleó l’única via de cara a garantir la prestació de serveis públics. No és caprici, sinó un valor superior de l’ordenament jurídic espanyol: la igualtat entre tots els ciutadans d’aquest país.